Totes les famílies

Que em perdoni el clàssic, però totes les famílies felices són dissortades a la seva manera, la qual cosa pot aplicar-se també a les persones. No hi ha cosa més unilateral i poc literària que la tristesa presentada de forma nua, que s’imposa amb una tonalitat minsa i bàsica com un menú de cantina universitària, ètica muscular d’adolescent. En canvi, en això de la felicitat hi ha un matís extraordinari d’eterna possibilitat de pèrdua, acompanyat de la cristiana sensació de no ser-ne plenament mereixedor. La cosa me l’ha recordada en Salter, James, tot llegint Anys llum, la història d’un matrimoni ianqui acomodat (filles boniques, caseta a la riba del Hudson, sobretaules absurdes de converses psicològicament banals) que es desfà en la seva pròpia parsimònia infantil i després, consumat el divorci, muta en dos personatges incapaços de gestionar la llibertat adquirida. Diu la Marina Porras que entendre Salter és conèixer la por que t’agafa quan ets enormement feliç recolzat a la barra d’una cocteleria i et sorprens pensant horroritzat que existeix la possibilitat que un dia això no et faci il·lusió. Diria que ens trobem exactament així, perquè –de fa ben poc– la nit ens és menys estimada, i no pas perquè els ossos aguantin menys droga, sinó car  intuïm que ja n’hi ha prou de tanta estètica i ens agafa aquella pretensió d’anar més enllà per intentar cercar alguna cosa intensa en tot plegat. Hi han ajudat els espanyolots, certament, que sense avisar-nos i amb la seva xaroneria habitual ens han donat afany de lluita per totes aquelles coses bàsiques amb les que havíem crescut i crèiem fonamentals, com ara la cosa nostra de dir el que ens roti. Fins ara érem feliços en aquesta nostra sordidesa quotidiana i ara tendim a la tristesa de no saber ben bé com fer-nos-ho per cercar més alegria en una festa d’altre barri. Alguna cosa en brollarà, d’aquest nou neguit: i té pinta que valdrà la pena. Què en farem, de la nova llibertat?

25

  1. Desengañese, la libertad no existe. ¿O acaso usted tiene que trabajar por que le guste? ¿O lo que hay en este mundo, depende de la libertad? No hay libertad de ninguna manera, incluso ni para suicidarse. Conozco a algunos que se han intentado suicidar, y no lo han conseguido. Conozco a una que se tiro al metro, y gravemente herida, tuvieron que amputarle las piernas. Ahora maldice lo que hizo y en una silla de ruedas vaga trágicamente por este mundo. Ya ni siquiera intenta suicidarse de nuevo…Su libertad tampoco existe.

    • Es terrible lo que cuentas, se me ha erizado el bello de la nuca. Lástima que sólo sea producto de tu imaginación calenturienta y enajenada. Ay, bufoncete. Eres nuestro Boadella. No canvies, nen. Necesitamos un contrapunto, aunque sólo sea como ejemplo del que no se tiene que pensar. Barrabás,

      • Terrible, pero cierto. ¿O es que usted es libre de sus actos? Su cerebro es el que rige, y usted obedece. ¿Acaso su cerebro lo controla usted? Consulte a cualquier científico serio y le dirá lo mismo que yo…

        • Boadella es mi presidente de verdad. El no engaña y dice lo que piensa. Para vuestra desgracia los vuestros (Puigmamón, Junqueras y compañía) os engañan continuamente y vosotros cual borregos adiestrados los seguís, hasta el precipicio, mientras ellos se apartan del camino…¡Que gilipollas llegais a ser!

          • Oh! El cap de fava filosofant?
            La llibertat no existeix?
            Tampoc existeix el triangle, ni el cercle, però bé que treballem amb les seves aproximacions!
            No has entès res, t’ho diu un espanyol convençut que Espanya millorarà amb una Catalunya subjecte polític infependent dels delincuents que puguin pujar al poder a Madrid o on sigui.
            Let freedom ring.

  2. Artadi. Ara mateix (les 21:15) ja ens l’estan venent a can Godó, en concret a La Llanterna. És veu que practica el ioga i és molt bona minyona. És simptomàtic. Tot aquest merder per acabar-nos encolomant una neocon i perquè els convergents continuïn tirant de la rifeta. “Donde esta la bolita?” Apa, a la merda amb tot !

    Espero amb candeletes les exclamacions de tots aquells que, amb la promesa falsa de tornar a veure Puigdemont president, van canviar de vot i van donar confiança a JxCat (la marca blanca de la Convergència de sempre) amb la il•lusió dels il•lusos. Algú vol uns quants llibres d’aquell escriptor que li diuen Jaume Cabré, o els haig de llençar al contenidor?

  3. Si he passat tres cops pel pavelló psiqiiatric, entre altres reivindicacions a l,estst, fou la de no topar amb badocs al carrer només sortir de casa.
    el material sensible amb el qual trafiquem els intel.lectuals s,anomena identitst. la democràcia si fos per a tots el msateix, tendeix a alimentar la seva moral de la nostra a tots nivells.
    Els cinc minuts de glòria que els don un suport de la identitat que lliurem, tu tambe, a la primera ganyota enigmàtica i agressiva, els es droga du ra.
    amb presència d,identitat les persones canten dels evangelis que encerten la història personal del quien te, La quotidianitat Del Identicves passejar De La Creu Estsnt, I recollir Emocions De lA Turba.

  4. No tengo nada contra los pijos. Tienen suerte, no le deseo mal a nadie. Pero Dedeu lo tiene todo: es apreciado en su entorno, es valorado. Trabaja en la Universidad, en la TV, seguramente le paguen por escribir y bien que me alegro. Vive en una ciudad maravillosa en un barrio estupendo. Pero leyéndole parece que viva en la Albania de los 70. España es una democracia. Imperfecta si se quiere, pero tenemos libertad para hacer lo que nos sale del pijo. Y este tío, Dédeu, en vez de disfrutar de la suerte que tiene, de vivir la vida se amarga y lloriquea porque hay una bandera en ños edificios distinta de lo que le gustaría. Eso me genera desprecio y lástima. Se levanta por la mañana y está triste, al mediodía cabreado con su dry Martini. Y lo tiene todo para ser felíz. No contento con eso intenta que los que le escuchen y le leen se cabreen también, esparce cabreo, mal rollo. Pobre hombre. Encima comparte página con Galves el del nacional. Eso es lo peor.

    • En resumidas cuentas, el señor BdD, es un elemento de derechas, catalanista, y sólo intenta ganar pasta como todos los de su estirpe. Así que no merece la pena debatir sobre el y sus circunstancias. Nada nuevo bajo el Sol…

  5. A partir d’ara se sabrà si la colla d’Acció Catalana sou uns falsaris o, en realitat, sou prou intel·ligents i sobretot patriotes per desemmascarar els de sempre. Amb Pujol i Mas us va costar. Vau fer tard, perxò. Quan tothom ja ho sabia, al final vau rectificar. Esperem que ara demostreu tenir més reflexos. Us dol perquè són dels vostres. Ens volen vendre un altre Frankenstein, una vegada més, i ja en tenim el cul pelat. No ens enganyeu més, sisplau.

  6. El meu comentari no té res a veure amb aquest article, però volia entrar per dir-te que m’han agradat molt les teves reflexions sobre “l’indult i la clemència”, a més de qué ho has fet en un to de rigor i moderació (quasi amb elegancia i humor) i no de crítica fácil permanent. És un plaer escoltar-te i llegir-te quan no politizas, ets molt més enriquidor amb aquesta línea que quan ho simplificas tot per fer política-propaganda. Malgrat que tot sigui política. Pots ser més útil quan penses des del teu alt nivell intelectual que quan baixes al fang per enfrontar catalanots i espanyolots. La caricatura és molt d’agraïr perqué ens ajuda a veure aristes diferents i amb humor, pero quan dura massa es torna contra l’autor de la mateixa. Gràcies per la filosofía.
    I

  7. Tot això no fóra cap problema si tinguessim un sistema veritablement democràtic, presidencialista.

    En el qual hi hauria una majoria clara, incontestable, un president indiscutible perquè disposaria del suport de més de ña meitat de vots i escons, i no hauríem de veure aquest trist espectacle dels partits fent mercaderia barata.

    República
    Presidencialista
    Separació de poders
    Eleccions SEPARADES legislatiu (lleis) i executiu (govern)
    Districtes uninominals, prou de llistes de llimacs babosos
    Partits, sindicats i patornals que siguin òrgans de la societat civil, independents de l’estat, no òrgans vassalls de l’estat com ara
    Llibertat

  8. Algú creu que els ideòlegs de JuntsxCat, un dels quals és l’Agustí Colomines, qui només l’aguanta la ràbia i l’odi (sobretot a ERC), convenceran els no convençuts i, sobre aquest odi, construiran alguna cosa positiva?

    • ¡ Hombre! Veo que los últimos comentarios del señor Chiripas, parecen mas razonables, pues se da cuenta que los engañan miserablemente. Enhorabuena. Los de ERC, también se dan cuenta que no tienen el apoyo de la mayoría, y parece que quieren cambiar de rumbo, intentando poder gobernar y bien para demostrar que con ello quizás aumenten los partidarios de la independencia. Es el camino lógico en una democracia. Gobierna bien y convencerás a a la mayoría. Por este camino se puede dialogar de todo…

  9. Es devastador veure com el govern espanyol , fa i desfà les lleis d’acord amb els interessos d’un partit, però qué aixó es faci aquí, m’avergonyeix.

  10. M’ ofego , quan veig que el primer comentari anterior m’ho van esborrat al cap de mitja hora de El Nacional. Cat. S’està tornant tothom boixo? Qué els molesta?. Dic alguna mentida? Sóc insultant? Provocadora? Tampoc aquí es permet la autocrítica?. Ara si que em reafirmeixo en el qué dic. Això és neuròtic total. Ni amb la “Stasi” Per qué és dònen per aludits? Espero si més no, que tú no el borris. (el segon ja no ho vàren publicar /estil ABC?)
    (no aquest paràgraf que es únicament un pensament en veu alta) Començo a sentir por de veritat. A on anem? a on ens porten?. Qué s’ha fet tot plegat de l’honestedat? Això no pot ser legitim. Quina merda de líders, quina merda. Havent-hi tanta gent Intel.ligent i amb formació política. A la merda amb la vostra censura amb la vostra mentira. El problema català és el PER diuen alguns però just parlar de subvencions, m’han tallar.

    • El panfleto ese, El Nacional, está dirigido por un traidor, ávido de dinero, que anteriormente dirigió La Vanguardia, del “Cap tort” o sea el Conde de Godó. Así que no hay que extrañarse que cualquier comentario adverso sea censurado. Este sinvergüenza, llamado José Antich, no merece ningún respeto…

      • Et recomano, Ibèricus dels dallonses (Quim entranyable), que llegeixis amb atenció el diari digital que blasmes. Els articles d’un tal Colomines (un gos rabiós) ja et dic que te’ls pots estalviar, però la resta llegeix-la amb atenció i potser n’aprendràs alguna cosa. Llegeix la revista cultural La Llança, incorporada al mateix diari. N’aprendràs, de bona llengua i bona cultura.

        Et reca, perxò, oi? Et reca que en català hi hagi productes tant de bona factura. Esclar que la mel no s’ha fet per boca d’ase. Tu, i els teus tavernaris, ens voldríeu anorreats, folkloritzats. Però un sol Safont te’n desmenteix els deliris. Aprèn el català com jo he hagut d’aprendre el castellà, i no m’en penedeixo gens, al contrari. Predica amb l’exemple, i siguis bilingüe de debò. I no monolingüe, que, en el teu cas, ve de “mono”, o sigui mico. Un primat supremacista i catalanofòbic.

        • Amigo Chiripas. Sobran sus comentarios xenófobos e insultantes. Lástima, porque el resto pueden ser aceptables, claro que en un fanático supremacista y filonazi, seria pedir demasiado…

  11. «Que em perdoni el clàssic, però totes les famílies felices són dissortades a la seva manera, la qual cosa pot aplicar-se també a les persones.»
    Em sembla que el que diu el clàssic és que totes les famílies felices s’assemblen -que la felicitat presenta unes característiques idèntiques en totes les famílies que en gaudeixen, suposo- i, en canvi, les desgraciades ho són cadascuna a la seva manera.
    Per descomptat que aquesta opinió, crec que de Tolstoi, és tan interesssant com discutible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*