Imagina

Imagina deu anys més així, dos lustres més en què els polítics maseguin el diccionari a la recerca d’eufemismes i contrasentits, uns altres deu anys en què sota la restitució i la república s’hi amagui l’acatament i la covardia, en els quals cada nova elecció sigui una promesa més que, ai las, tenia una lletra petita inconeguda, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou i deu anys més en què hagis d’assabentar-te per jutges espanyols que els teus polítics, els del ni un pas enrere, mai havien pensat en anar més enllà de la cantonada, i quan hagis fet això imagina deu anys més sense llibertat d’expressió, una època on per fotre una piulada cagant-se en la sopa del monarca et fotin a la trena i on els censors del regne t’acabin fent pagar la teva mínima i petita ànsia de llibertat, imagina’t tot això i imagina també que l’únic atletisme públic que se t’ofereixi sigui tornar a la cosa aquella tan avorrida del pujolisme, que consistia en tenir-te calladet a base d’inaugurar carreteres i fires bovines de tant en tant, i també imagina’t com serà continuar deu anys més, deu anys és a dir cent-vint mesos escoltant esgargamellar-se la Rahola contra l’enèsima injustícia de l’enemic i veient l’Empar Moliner fent aquell comentari simpàtic de l’actualitat pretesament crític amb els espanyols, bufó de la cort, i imagina si et queden energies com seran deu anys més amb aquesta frase enigmàtica contínua, amb aquest no-podem-dir-l’estratègia-per-no-donar-pistes-a-l’enemic que ja fatiga, amb aquesta conya de l’astúcia i de la jugada mestra que ho deixa tot pitjor del que estava, imagina deu anys amb més traginant la sensació d’haver-te deixat la pell mentre en David Madí viatja a Brussel·les per deixar la cosa ben lligada. Imagina això i desespera’t. No sé ben bé què hem de fer, i pots enfadar-te tant com vulguis amb mi per aquest article i els que vindran sense cap resposta, però sé del cert que alguna cosa hem de fer, perquè del contrari tot això serà insuportable.

29

  1. En aquest país cal passar pàgina de moltes coses. Primer del pujolisme que segueix present, ja sabeu, els que es creuen descendents directes de Carlemany, que parlen de la gent de la seva pròpia sang com si la sang s’ heretés. No han estudiat biología, clar.
    Cada dia augmenta el nombre de catalans descol·locats encara que no ho diuen. Independentistes i simpatitzants
    Sería demolidor que Espanya es convertís en República abans que Catalunya.
    No es pot viure en una transitorietat permanent quan encara no ha començat de debò la mateixa.

  2. Al David Madí penso que li hauríeu de preguntar el perquè, i a corre-cuita, es va inventar aquest artefacte de JxCat. És fàcil de pensar que, vist que ERC anava a guanyar les eleccions segons les enquestes, i el PDECAT s’enfonsava a la misèria, aquest cervell maquiavèl•lic a l’ombra s’empesqués la jugada, amb el caramel de la promesa de rescabalar Puigdemont, per matar dos pardals d’un tret: passar la mà per la cara a ERC i tornar a posar en òrbita Convergència (i amb ella el liberalisme politicoeconòmic i els interessos lligats al partit i a aquest món tentacular convergent, que és el més important de tot), no perdre passada i guanyar pels pèls.

    Què hi fa un home de confiança del grup Godó al capdavant d’aquest projecte, com és Eduard Pujol? Què té de polític, aquest home, si les deu veure quadrades? Qui mou els fils sinó en Madí? Ai, que us han entabanat, que el que es cercava de debò era descol•locar ERC, guanyar les eleccions (gràcies a la gran promesa inviable) i seguir menant el país. En són els amos. Seguiu fotent el passerell i voteu la CUP i JxCat, seguiu. Burros.

    • Señor Chiripas: Entérese de una pu…vez, quien ganó las elecciones fue Ciudadanos, con Inés Arrimadas. Los indepes, no han ganada nada. ¿Porque? pues muy sencillo, este engendro montado por el mafioso Madi, no se puede ver con ERC, por tanto, de unidos nada, sólo batallando por quien maneja la pasta…Esta usted mas perdido que un pulpo en un garaje…

  3. He arribat a odiar la paraula simbòlic. Líders simbòlics, amb propostes simbòliques i referendeums simbòlics, per formar governs simbòlics presidits per un president simbòlic, que governa simbòlicament un país simbòlic, amb forma d’un simbòlic estat independent , simbòlicament republicà. No s’hi val. . Ja n’hi ha prou d’unes astúcies que són inefectives o que potser també són simbóliques.
    Jo em nego radicalment a qué em converteixen a mi també en un simbol. Al temps. Un símbol, això si, mundial. quina mandra tot plegat.

  4. Imagina ¿qué hubiese pasado si el 10 de octubre nuestros líderes hubiesen tenido el coraje de proclamar la República y el ejército hubiese actuado? ¿Estaríamos peor?
    Ni muerto estaríamos peor.

  5. Imagina

    que fuerais un solo pueblo homogéneo
    y una aristocrática nación ancestral.
    Que vuestra antipática agitación de ricos
    se impusiera fingiendo ternura y buen humor.
    Que vuestro absurdo golpe de Estado
    os saliera gratis por vuestra cara bonita.
    Que Europa os salvara del fascio
    creyendo que vosotros sois los buenos.
    Que fuerais tan valientes como presumís
    y que la fuerza no se os escapara por la boca.

    Imagina

    que empresarios e inversores incrédulos
    no salieran despavoridos al veros enloquecer.
    Que lográrais ocultarle al mundo
    vuestra incrustadísima xenofobia.
    Que no encontrárais ninguna resistencia
    en la mitad marginada de los catalanes.
    Que vuestros cuentos de hadas racistas
    se hicieran realidad como por ensalmo.
    Que vuestros patéticos cabecillas
    no huyeran ni se entregaran a las primeras de cambio.

    Imagina

    una DUI sin marcha atrás y sin retorno
    que no os dejara con cara de tontos.
    Una DUI que no fuera etéreamente «simbólica»
    y que no os dejara en bragas.

    Imagina

    que un hombre pudiera votar cuatro veces
    sin que se le cayera la cara de verguenza.
    Que la ausencia clamorosa de garantías
    fuera el marchamo de la democracia.
    Que el amarillo trajera buena suerte
    y que los reyes vinieran de Bruselas.
    Que vuestros eufemismos y sofismas
    taparan la miseria perversa de vuestra fe.
    Que la pomposidad de la mala poesía
    triunfara sobre la seca prosa fidedigna.

    Imagina

    que no os tragáis otro sapo ni otra idea de bombero,
    que no os venden más motos ni el McGuffin de la independencia.

    Imagina

    que sois puros y nobles como los elfos,
    sabios y exquisitos como filósofos franceses,
    buenos y justos como los santos cristianos,
    avanzados e insólitos como los alienígenas.

    Imagina que no fuerais españoles
    y que nunca entrárais en razón.

    • Imagina
      que España se reforma sin guerra.
      Imagina
      que los islamocastellanos por fin entienden que rendición al altísimo no quiere decir acabar con la disidéncia ni con la minoría, sea dónde sea.
      Imagina
      que los humanos por fin se dan cuenta de la miseria y separatismo que se esconde detrás de cualquier religión de pátria.
      Imagina
      que en nombre de esa religión no se hubieran exterminado millones de personas, que no se hubieran expulsado los sefardíes que Juan Padilla hubiera triumfado, que Torrijos no hubiera muerto fusilado.
      Imagina que el pueblo español abriera los ojos y que fuera un catalán quién se los abriera desde Bruselas.
      Imagina que Franco no hubiera roto España.

      Imagina que una persona tuviera una idea para arreglar España, imagina que son dos millones de personas ahora, inagina que són catalanes y que no te odian.

      Imagina que cada patriota es un idiota.

      Imagina que un español se cree igual a cualquier otro ser humano.
      Imagina que los catalanes existen, y que España lo escribe en su constitución sin tratarles como hobbits.
      Imagina que tienes un sueño de libertad para todo el mundo y que los catalanes tienen derecho a presentar su propuesta.
      Imagina un país donde todos sean iguales ante la ley.

      Imagina que tu y que yo somos iguales ante Dios. Y que lo escribimos como podemos en una ley que nos daremos para convivir durante un tiempo. Imagina una ley fácilmente corregible si vés que está mal hecha.
      Imagina una justícia independiente de los delincuentes unos jueces valientes y que tienes la voluntad para entender la lengua catalana, amar la lengua catalana, hablar sin tapujos la lengua catalana y escribir la lengua catalana sin que creas que te conviertes en menor persona. Sé que te cuesta pero ten valor!

      • Imagina que idiotas como Hispanico, desaparecieran…
        Imagina que estúpidos como Hispanico no existieran…
        Imagina que tarados como Hispanico no pululaban…
        Imagina, imagina, imagina…
        El mundo seria mas habitable…

        • Imagina que Hispanico es espanyol i que Ibericus, que diu que és espanyol, el vol mort. Com se sentiria Hispanico?

          Imagina que Hispanico vol que el cap de fava de l’Ibericus deixi de ser un cap de fava, com se sentiria Ibericus?

  6. Sí, sembla que és ben bé aquesta la situació que tenim i a tot això jo crec que la política hauria d estar al servei de la gent i no al inrevés.
    Amb aquestes mogudes han aconseguit que visquem pendents de la seva vida i no de la nostra.
    No es parla ja dels assumptes que directamente ens afecten i malmeten la nostra vida. Han quedat relegats.
    Pa i circ.
    Potser es podria millorar la vida de tots posant el focus en el benestar, la justícia, la solidaritat etc.
    És una utopia, ho sé.

  7. El que és insuportable és desmoralitzar la gent. Els de la meva quinta (en tinc 60 de repicats), vam créixer en el tardofranquisme molt esvalotats però molt influïts per la por cerval dels pares. A prendre mal, quina cadena ! Ha estat una alenada d’aire fresc veure que molts catalans més joves no arrosseguéssiu el llast i això ens ha envalentit a nosaltres. No és de rebut demanar èpica d’almogàver ni sacrificis rituals. Sí demanar més habilitat i intel·ligència. Som els que som i tenim el que tenim, marge de millora inclosa. Espanya ens fa la feina bruta i no para d’empènyer-nos a la separació. Hi ha partit i s’ha de jugar. Poc podia pensar-ho només fa vuit anys. Que t’ho digui un pessimista recalcitrant, té pebrots ! D’altra banda, hi ha gent que està entomant les hòsties. Fer-los costat i gruix a tothora és imprescindible. Mai fer nostre el discurs del repressor que cerca precisament això: desactivar-nos, desmoralitzar-nos i anorrear-nos.

  8. El señor BdD, miente descaradamente. Dice que no hay libertad de opinión y meten en la cárcel al que insulta o menosprecia, por ejemplo al Rey FelipeVI. ¿Entonces, usted está en la cárcel, ahora mismo? Falso y mentiroso…

  9. Vam tenir un líder.
    I es va deixar morir perquè no li vam fer “ni puto” cas.
    Es deia Josep Maria Xirinachs.
    Cada bon lider que surt, és automàticament marginat.
    Com Santiago Espot.
    Els pocs “almogàvers” que s’apunten a un partit polític i que podien arribar a ser potencialment els líders que necessitem, són immediatament apartats o sotmesos pels polítics “professionals”…
    I així ens va…

  10. El món convergent ja ho té això (es digui com es digui, sempre és la mateixa bèstia). I seguirà tirant de veta mentre hi hagi ciutadans que s’ho creguin. Abans l’enemic eren socialistes (val a dir que els sociates també tenien en Convergència l’espantall, el joc era recíproc), ara els dolents són els independentistes que posen bastons a les rodes a la restitució de Puigdemont. La qüestió és buscar-se l’enemic a mida per seguir tirant de veta i fer-nos beure a galet.

    Tanmateix, en el fons de tot, ERC sempre ha estat l’enemic, d’aquest món convergent tentacular i neoliberal. Des del 2012, com a mínim, Convergència (per entendre’ns, els noms no són importants), ha tingut la tova al cul de por que l’Esquerra de Junqueras no els passés la mà per la cara. Mas ho sabia, també Madí. I tots ho saben, d’aquí les opes hostils que ha hagut de patir el partit republicà, lligat de mans i peus per causa del xantatge de tot cristo patriota “generositat !”. I tot això amb l’ajuda de la premsa amiga; i també de la mauleta, l’únic objectiu de la qual és el de fer la pinça CDC/CUP i descol•locar ERC.

    Si el Partit Andalusista, que va guanyar dos escons al Parlament, el 1980, fou un invent de Pujol per tal de minvar en nombre d’escons el PSC; i si el PI (Partit per la Independència), de Colom i Rahola, l’escissió d’Esquerra, va gaudir de la més que generositat dels mitjans catalans (sota control de Convergència), amb unes quotes d’antena exageradíssimes comparades amb la representació real, tot per dividir el vot republicà; si a la Cup se li ha donat peixet mediàtic, només pel mateix, pel fet de llevar vots a ERC, si totes aquestes jugades pensades pels spin doctors de Madí i companyia han confegit la política catalana durant tots els anys en què la batuta convergent marcava el compàs del país, ara no és estrany que la jugada real no fos rescabalar Puigdemont, sinó guanyar les eleccions sota un nom nou (sota la ideologia neoliberal de sempre) i col•locar la periquina Artadi al capdavant, renovar el PDECAT (o sigui CDC), i tornar a governar (o no deixar de fer-ho; el país és seu, tal com ho és Espanya pel PP).

    Els Gay de Montellà, Godó, Fainer, Oliu, l’Ibex, etc…, perdudes les possibilitats que C’s, PSC i PP governin algun dia Catalunya, què penseu quin interès poden tenir en què ho faci ERC, un partit lliure de corrupció, lliure de peatges bancaris, lliure d’interessos econòmics amb Espanya i amb les mans lliures per enraigar polítiques socials (i donar pel cul els Gay que branden estanqueres)? Mal per mal que sigui la Convergència de tota la vida, no?.

  11. Qui de petit ha vist els pares, germans grans, unclos, parents… enganxar cartells electorals de CiU, que n’ha mamat el pujolisme, que n’ha sentit cantar: “Això és una dona…, això és una dona…” i “Pujol president, Catalunya independent”, i es considera independentista, li deu haver dolgut constatar els titubejos, tebiors, vacil•lacions o fluctuacions d’aquesta formació respecte a una opció independentista que ell va optar per defensar.

    D’aquests, enguany, n’hi ha que han votat la CUP. Però el seu cor sempre serà convergent, n’és una marca de la qual no en poden renegar. Passa com els socialistes espanyols, que, si no ho sabéssim, els confondríem amb els del PP. En els fons són del PP. Doncs aquí igual, n’hi ha que es diuen de la Cup o socialdemòcrates, quan en realitat són convergents que tenen marcades a foc les idees liberals en el sentit de doctrina econòmica.

    Un pot ser liberal de tarannà, jo me’n considero, de comportament, referent a la tolerància envers el comportament i pensament (sexual, ideològic) dels altres. Però ells són liberals en el sentit més cafre de tots, ço és de doctrina politicoenomicoliberal; del campi qui pugui; de les bones escoles per qui se les pot pagar; el del burro l’últim; el de la testosterona per a qui se la treballa.

    Ara han votat la CUP, però, en realitat, en repugnen, d’aquesta organització. Ells voldrien una Convergència al més indepe possible, amb més collons que ningú altre, i sobretot de dretes, que és del que són ells.

    • Constatar que el señor Chiripas, con sus insufribles peroratas, dignas de un nazi confeso y convicto, ya da una grima insoportable. ¿Pero a quien quiere convencer, pedazo de tarugo y tarado mental absoluto? Deje ya de dar la tabarra, con su pretendida verborrea patriótica, y dedíquese a cuidarse los últimos días que le quedan en este mundo, trozo de carne terminal…

        • Doncs no, crec que en Pere usa una lògica cartesiana. Personalment, estic a les antípodes del seu pensament, però una cosa no treu l’altra. Els convergent de soca-rel són així, en materia social són a la dreta de la dreta, i alguns poden votar la CUP o qui vulguin, però el pensament neocon el tenen gravat
          amb doc, i faran el que convingui per tenir el poder, si han de ser independentistes en seran més que ningú, i si han de desobeir seran el primers, encara que només sigui de cara a la galería, tot val per manar, tot. Com diuen amb la boca petita, el fi sempre justifica els mitjans, i quan els seus líders et fa
          “l’ speech” del doctor Strangelove, i el convergent de base te’l comparà sempre, són així i no s’hi pot fer res.

  12. Sempre que sorgeix la necessitat de deixar-ho ben adobat per a tots, ha passat, que, un o un minim ha discrepat, donant lloc a la solucio sempre a l,abast d,homologar la insatisfacció.

  13. Els independentistes catalans esteu abonats a la derrota.
    Els paisos de debó no celebren derrotes: França, Alemanya, Estats Units… i Espanya. Quan n’aprendreu?

  14. M’agradaria saber que podria fer el Sr. Puigdemont si torna a Catalunya com a President, sense que al cap de 5 minut l’hagin detingut. Jo no ho sé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*