Suar emocions i escriure

Una de les coses que encara avui em sorprèn de Mozart és la seva curiosa capacitat per aïllar les contingències vitals de la seva producció musical. Preneu per exemple la seva estada a París (1778), un any de merda en què el seu pare l’envia a la capital francesa pressionant-lo per cercar treball a la cort de Versailles, posició que a Wolfgang li fotia una mandra sideral i que, de fet, no tenia opcions reals d’aconseguir. Conscient que el seu fill de vint-i-dos anys ja li començava a professar certa rebel·lia, Leopold encasta la seva dona al viatge i obliga Wolfgang , un adult fet i dret, a viure amb sa mare sota l’ala tot el sant dia, la qual cosa encara li toca més la pebrotera. Per si la cosa fos poc, Ana Maria morirà durant l’estada a París i Mozart mai no aconseguirà del tot tenir cap mena de simpatia pels francesos, que com sap qualsevol persona d’enteniment acostumen a ser una colla de cretins altius.

 No obstant tot això, si repasses les escasses composicions parisenques de Mozart (des de la coneguda simfonia a les sonates K. 3332 i K. 332), hi notaràs unes ganes de viure musculars i una alegria pràcticament orgiàstica. Evidentment que trobem aspectes vitals de Mozart a la seva obra però, en general i tot i ésser conscient del seu talent i importància, a Wolfgang li importava molt poc la seva persona i les contingències que l’afectessin i molt més la seva producció musical, que guardava com un temple a part lliure d’incidents, per molt colpidors que fossin.

Una de les coses més pèrfides i covardes que té el romanticisme és l’haver denigrat aquest gest mozartià, per obligar contràriament als creadors a contagiar-nos d’allò que ens passa i traduir-ho en literatura, com si aquesta fos la nostra comanda del supermercat emocional: d’ençà d’aquest gir, no podem fugir de la pornografia segons la qual estem obligats a mostrar el nostre subjecte fet lletra. Per molt que odiem el romanticisme, que a mi em repugna essencialment, vivim subjectes al xantatge emocional de rebregar nostre fetge fins convertir-lo en un objecte d’interès. Suar les emocions i traduir-les a alguna cosa bella és un dels pitjors exercicis de gimnàs amb què encara ens tortura l’estètica del nostre temps, i és una dinàmica pèrfida de la que no podem escapar, potser per covardia o perquè només ens queda explicar tot allò que ens passa. No sé si Mozart ja ho intuïa, tot plegat. En qualsevol cas, davant el dubte, ell anava fent. Sort n’hem tingut.

5

  1. Certament, aquesta grandesa d’en Wolfgang, aquesta excelsa ataràxia, aquesta finíssima i subtil costum, aquesta proverbial virtud del sobri control de sí mateix, és deplorablement i malaurada (noti’s l’ús sublim dels adverbis) molt scarce en els temps d’avui. En els temps de l’Antigor no era tampoc una commodity, però si més no les ànimes més exquisides, allò que en Schiller denominava Schöne Seele, ànimes belles, solien tenir per estendard aquesta formosa particularitat del caràcter.

    Val a dir, però, que si bé el Guardià fa bé en assenyalar aital virtud, ell rarament i malaurada (noti’s novament el domini del sistema adverbial) la practica, essent un exemple de fariseisme en el sentit més pur de la paraula:

    01) el Guardià s’aïlla a la seva Torre de les Hores, com els parushim, els apartats, i
    02) el Guardià apunta en la direcció correcta, però no exerceix, no dóna exemple, ” Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s’eixamplen les filactèries i s’allarguen les borles del mantell; 6 els agrada d’ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.

    Hollywood com sempre destruint tot allò que toca en feu un personatge estrany i superficial, com si tot fos riure infantil i tocar els culs de les donzelles, sense copsar la sublimitat de tan fi i virtuós ésser humà.

    Endavant les atxes.

    • Haga como el señor Chiripas, y reconozca que están derrotados, mas por incompetencia propia que por aciertos ajenos. (Realmente con gobiernos como el del señor Rajoy, no volverán a tener mas oportunidades) Así que: ! Vaya señor Cojones‚¡

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*