Noies que ploren

Darrerament visc en fragments, ja sigui d’apatia o d’esperança, i de fet és lògic que també m’acosti i fins i tot vegi la vida en simples fotogrames. Fa dies, i no sé per quin set sous, visc la condemna de trobar-me noies que ploren pel carrer, joves a les que espio durant pocs segons mentre sangloten per l’Eixample, dones que somiquen elegantíssimes i dignes entre la parsimònia d’uns ciutadans castrats i l’oblit dels seus mascles, noies a les que m’agradaria filmar com si fossin escultura d’aigua però que fugen esperitades amb un mocador d’adéu. Avui mateix, mentre corria dematí per maltractar-me els ossos, he vist el plor d’una noia que recolzava el cap a la finestra del taxi: era un plor d’aristòcrata, mecanitzat i simètric com un grup de semicorxeres haydinianes, perquè el plor d’una dama que fuig de la sordidesa en taxi –envoltada de bosses on s’hi amagaven articles de luxe que sens dubte ha adquirit amb el seu esforç– sempre és d’una dignitat sobrehumana. Que em vegi plorar sa puta mare, es deia ben tranquil·la mentre deixava la Rambla de Catalunya enrere. Poc després, tornant a casa i esbufegant per Passeig de Sant Joan, una noia plorava desconsolada davant el manso. Finíssima i naïve, encongia la cara com un infant que vol recalcar la ganyota davant d’un vers innecessari, intentant així contagiar el pobre tanoca que l’escortava d’una certa empatia. Ella feia la grémola com podia, pobreta meva, mentre el nano només podia mirar-se la avergonyit, sense ni assajar un intent d’abraçada. Us amistanceu amb aquests nois que escolten Manel i estan a favor de la participació ciutadana, estimades catalanes, i després passa el que passa i tothom a córrer esperitat. Quina colla de subnormals, déu meu.  Jo creuo la mirada amb les dones en plor, que em veuen panteixant com un toixó a punt d’ésser espedaçat i abillat també amb un xandall ridícul i un cos altament imperfecte, però no obstant aquesta presència sòrdida comparteixen amb mi el seu plor. Jo assenteixo imperial reconeixent-los la tristesa, i des d’aquell moment ja som germans per sempre més. Sou l’aigua que em fa córrer pel món, dones que ploren. Aneu on aneu, jo us glosaré.

9

  1. Això està agafant un to Eugeni d’Ors versió passada de voltes.

    Plorar és un fet humà digne. Pel que fa als aficionats de Manel q prenen soja i són vegans mereixen el més implacable dels punishments.

      • Manel es una formación musical que canta en catalán, con letras presuntamente interesantes y que representa como nadie la decadencia cultural de la música popular catalana, si es que alguna vez hubo un auge. Este extremo ha sido posible a base de arrinconar paulatinamente a buenos músicos y cantautores, a excelentes compositores de música culta, formaciones de jazz extraordinarias, y de aborregar a la gente con la matraca que sale de los medios. Son unos brasas de cuidado.

        • Agradezco su comentario. Alguien ya me habia dicho que era algo de la música, pero no le presté atención. En todo caso si usted opina que son unos “brasas” pues eso.

  2. T’has estàs tornant un Sostres de cuidadu. Tens més raó que un sant amb els Manel, la soia i sobre tot, els seus seguidors, antics alumnes tots de col.legis de venerables ordres religioses tornats caus de escoltes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*