L’Ascensor sense l’Àngel

El meu progenitor putatiu Àngel Juez ha marxat deu dies a Colòmbia amb el lloable objectiu de conèixer la seva primera néta, amb la qual cosa el nostre bar Ascensor del carrer Bellafila ha quedat orfe d’ànima i guia durant un temps estranyament inusual. De consuetud, l’Àngel només abandona el seu bisbat algun cap de setmana per complir parsimoniosament amb aquell costum espantós dels barcelonins que consisteix a pujar (ecs) a l’Empordà per abraçar el descans; i cal dir que, mentre no hi és, els nostres esplèndids cambrers fan la feina d’una forma exemplar. En aquest aspecte, l’absència de l’Àngel no és important, perquè els clients marmoris i recalcitrants de l’Ascensor ni se’ns acudiria anar-hi divendres o dissabte, vespres en què el bar s’acostuma a curullar de sindicalistes, japonesos i senyores que han sopat la mar de bé. Fet i fet, després de quaranta anys de servei incansable a l’Ascensor, només faltaria que l’Àngel no pogués marxar a Colòmbia, a l’Antàrtida o a on li brolli de la pebrotera a fer el que desitgi, però això tant li fot, perquè nosaltres som vinguts aquí a protestar pel seu intolerable on leave i les conseqüències estrictament científiques d’aquesta ignomínia. Perquè sense l’Àngel a l’Ascensor, el carrer Bellafila perd la seva estructura rítmica com si a l’instrument més preuat d’un italianot renaixentista li manllevéssim les cordes de tripa. Sense l’Àngel a la zona de comandament del barri, les jovenetes del Gòtic se’n van a dormir tristes per manca de floretes verbals (divina, estàs divina!!!), els marits exemplars de la plaça Sant Just se’n tornen a casa sense l’insult creatiu que mereixen per tòtils i els bevedors de la ciutat acaben la nit sense ni una sola pregunta inquietant al sarró. Si l’Àngel no hi és, fins i tot els gossos del barri no filen clara la seva ruta, i les parelles timorates que visiten l’Ascensor en surten sense haver-se escalfat els cossos com déu mana abans de fer l’amor per primera vegada. Que l’Àngel marxi de l’Ascensor molts dies ens priva del major gaudi que comporta arribar al nostre bar estimat i no veure’l, que és exactament el plaer angoixant de saber quan tornarà i escrutar infructuosament la sonoritat de cada motocicleta fins a poder calcar la del seu motor i avançar la seva arribada amb un somriure, una qualitat que només jo he aconseguit amb els anys que fa que m’assec a la vetlladora del carrer, en la qual fumo cada nit. L’Àngel ha marxat molt de temps, i això també ha afectat al nostre alcoholisme, i tant és així que fa dies que no ingerim gaire pinso ni mam, amb la qual cosa –sumat als bons propòsits d’any nou– duem una vida sana que fot fastig i que ens humilia encara més la trista existència que duem a l’esquena. Quan l’Àngel marxa de l’Ascensor, tots sentim una incomoditat marmòria, perquè el buit que s’hi respira ens obliga a preguntar-nos què serà del nostre bar quan ell ens abandoni. De fet, quan es troba cansat de tanta nit i de tant etern retorn de tot plegat, ell mateix ens fa patir dolorosament especulant amb aquesta eventualitat fatídica mentre rondina, car les nostres nits serien impensables sense les converses amb l’Àngel a la vetlladora del bar, una tauleta que és el centre moral i espiritual de Barcelona, un volcà pensamentari pel qual transita gent de tot el món, admirada d’haver pogut assistir a aquest miracle, un fet que –sens dubte- després explicaran emocionats als companys de tribu a tots els racons del planeta. Perquè tothom sap que l’Ascensor, sense l’Àngel, seria un indret bell més però sense ànima, i és així com nosaltres, personatges d’un egoisme eixordador, pretenem que s’estigui al seu bar, que és el nostre, fins que a tots plegats ens quedi l’últim àtom de vida. De fet, i això és cosa que hem discutit sovint, l’Àngel no marxarà ni mort d’on li pertoca, perquè quan ell no hi sigui tindrà el millor successor al bar, i ja el té ben a prop de fet en la seva pròpia sang, encara que li pesi de reconèixer-ho. Sigui com sigui, avui el nostre bàrman predilecte aterra de nou a la ciutat, i és la nostra obligació més estricta, que hauria d’ésser el manament de qualsevol barceloní amb un mínim d’enteniment, venir-lo a rebre denit i esbroncar-lo poèticament per haver-nos deixat sols tant de temps, amb la condemna horripilant d’una vida ordenada. No ens ho tornis a fer mai, això, Angelinu. Fins ara mateix.

4

  1. ” pujar (ecs) “: gràcies! Crec que políticament ets un desastre, pero s’ha de reconeixer que hi ha més talent en aquest lament que en tota la producció de la Eva Piquer.

    • Dos sicaris a sou em van ficar un cap de ruc entre llençols; d’un nariu del qual eixia una nota de paper, en forma de canaló, que deia el següent: “Per plasta. A la propera et serà introduït un bat de beisbol pel recte, qual supositori. Firmat: B. de D.”. El missatge és subtil però entenedor.

      Adéu. No puc seguir. Faig un pas al costat, jo. A partir d’ara em dedicaré a la petanca (ves que vinc, Badoret !). Ho sento, en Dedéu m’ha aplicat el 155 per l’article 29.

      Adiós, amigo. Que (los independentistas) no estamos tan mal. Que no os engañen. Confía en nosotros y atarás los perros con longanizas. Somos buena gente, hombre. ¿Que no nos conoces, que siempre ofrecemos la otra mejilla? ¿Un pueblo así, que tiene como patrón a San Francisco, no es de respetar? Vamos ! ¿Acaso no sangramos, si nos pinchan? Convéncete, y a la próxima vota CUP (haz feliz al del flequillo). Ya verás que bien nos lo pasaremos. Para merendar, cada día habrá manteca colorá sobre pan sobao !

      • No esperaba menos de un tipo como usted. Señor Chiripas, como algunos indepes, al fin reconocen su derrota, una vez mas, y eso según ustedes desde hace 300 años. A ver si aprenden de una puta vez, y dejan de joder la marrana. ! Hasta nunca ¡

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*