La crisi del periodisme

Quan la palma una publicació com Interviú toca patir de nou la tradicional llagrimeta de la classe periodística sobre la mort de l’ofici i tota la mandanga que ja coneixeu. Evidentment, els plomaires  no són els únics que ploren com figaflors la decrepitud natural de les coses, car somicar pels traspassos de bars, colmados, teatres i tot allò que els cursis anomenen establiments singulars és una de les predileccions tortuoses de la tribu. Com passa sempre en aquests casos, la gent que gemega de dolor per la mort del Quilez o de can Farga és la mateixa penya que no va moure el cul en sa puta vida per comprar-hi cent grams de paletilla o un simple mantecado, i així també ha passat amb aquesta revista de les popes, curulla de folklòriques i amb excel·lents reportatges, tot sia dit.

Però els periodistes nostàlgics de la Transició, doctíssims en l’art de pagar poc i avesats tenir molts regals i una bona nòmina , representen sens dubte el cim de la nostàlgia. Quan es parla de la crisi del periodisme, tot déu imputa directament empresaris, directors i editors en cap com a causa primordial de la desfeta, perquè la culpa de l’ocàs sempre és dels altres. Però poquíssimes vegades veureu professionals o opinadors que entonin una autocrítica realment feridora, car per si alguna cosa el periodisme està en hores baixes és degut a la incapacitat dels seus professionals per deixar florir el talent que sens dubte podria exhibir encara un ofici del tot necessari i ple de gent molt més ben formada que fa lustres, així com per la manca de llibertat davant la qual tothom ha claudicat a boca closa.

Mai com ara havia estat tan fàcil crear una publicació amb pocs recursos i posar-hi els continguts que hom vulgui amb l’aproximació que hom desitgi. Mai com ara la meravellosa mà de la tècnica ha pogut permetre un nivell tan gran de llibertat d’expressió, fent per exemple que una pàgina com aquesta Torre arribi a centenars de milers de lectors saltant-se tota quanta censura i ingerència possible. Si manca periodisme de qualitat (que ni ho sé ni puta falta que em fa saber-ho) no és perquè les publicacions vetustes tanquin, sinó per la mandra supina que tenen molts periodistes d’abandonar la mandra i fer valer la seva veu singular o, si es vol, per impulsar publicacions de risc amb el seu esforç. La persistent i espantosa moral d’esclau del periodisme, és això el que hauria de preocupar la majoria de professionals.

Si creus que el periodisme està en crisi és culpa teva, perquè has arribat a pensar que rucs com Cuyàs o mossèn Lluís Foix són mestres d’aquests bell ofici. Si el periodisme està en crisi, amics meus, és perquè heu deixat que el Bassets de torn us taqui i us retalli els articles a major gràcia de la censura i de l’empresari de torn. Si el periodisme està en crisi és perquè heu deixat de llegir Pla, Sagarra i una sèrie d’homenots que les passaven molt més putes que nosaltres a l’hora d’escriure i bé que se’n sortien . Si el periodisme està en crisi no és perquè tanqui Interviú, sinó perquè a les portades dels diaris i a les vostres cròniques heu canviat l’art d’ensenyar el mamellam pel de posar directament el cul. Pareu de plorar, somicaires i feu el fotut favor d’imitar-me i exercir el vostre geni. Pesats.

5

  1. Poques coses de l’actual Catalunya són tan putrefactes i agòniques com el periodisme de masses.

    Si hom té la malastrugança de fullejar La Vanguardia Española s’hi trobarà una prosa dolenta i afectada, un contingut amarat de neofranquisme suat, i un to d’ensopiment i avorriment propi dels tinglados agònics, propers a la mort després d’una llarga fase vagetal. La mentalitat que traspua la Vanguardia Española és cancerígena.

    L’Ara resumeix les mesquineses, la manca de neurones, la cursileria, la manca de pensament pròpies del neopujolisme colauista, aquesta mena de magma groller i estèril generat per les últimes quatre dècades d’oligarquia borbònica neofranquista.

    El País és el diari més falangista de tots, i és el mal pur fet publicació. El Periódico actual és un pamflet per dummies. L’Avui és un diaro de comarques engreixat a base de nandrolona.

    Tot això s’hauria d’escombrar i llençar a un abocador, amb la resta de residus tòxics.

    Quan el Guardià diu que els periodistes actuals estan molt més formats q els de generacions anteriors sembla una locutora d’antena 3 parlant de les generacions més preparades de la història. No diguem rucades. Espanya és un fracàs d’economia, i cada dia serà més pobra en el context mundial, precisame t perquè això és fals, la gent té un nivell tirant a molt baix.

    Esperarem amb delit la mort de LaVanguardia Española, que ja no compra quasi ningú.

    • Realmente el panorama es desastroso. ¿Pero, la república catalana no iba a arreglarlo todo? España dice usted, que cada día es mas pobre…¿Y su Cataluña mas rica? Deplorable la dialéctica que emplean los separatistas, como usted mismo. ¿Acaso tienen los que piensan como usted, alguna solución?

  2. Hecho en falta los comentarios demenciales del pobre señor Chiripas. ¿Acaso ya se ha suicidado, en vista a la derrota de sus correligionarios de ERC?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*