Deixar d’escriure

Sovint deixo d’escriure uns dies, coincidint amb algun festeig absurd, perquè imagino que m’anirà bé descansar la prosa i deixar la tribu en pau. Darrerament hi ajudava el fet que  sobre la cosa nostra hi tinc ben poc a dir, més enllà del fet objectiu que hem perdut la batalla, que els (nostres) dolents han guanyat i que ara l’enemic es dedicarà a donar-nos sistemàticament pel cul. A banda, això d’aquí no m’ho paga ningú i es fa per amor a l’altri. Però, en qualsevol cas, el resultat sempre és nefast, no només perquè trobi a faltar la tecla, sinó també perquè escriure cada dia és un exercici d’atenció que sobrepassa de molt el text que acabeu llegint. Quan abandono la meva torre se m’adorm la imaginació, s’atura algun múscul estrany que em manté amatent als  homes i les  coses per deixar-me horripilantment adormit, la qual cosa em fa sentir terriblement desvagat i encara més inútil: també, només faltaria, se m’adormen la lletra i la música perd el to. Quan després hi torno, com si això de l’escriure fos una cosa esportiva, me n’adono que l’ossada no acaba de funcionar i que moure els dits comporta un dolor exasperant i una terrible sensació de culpa. Ahir mateix va passar, quan despès del silenci nadalenc vaig escriure un article francament dolent, amb una introducció nebulosa sobre un verset de Martí i Pol que no tenia gaire relació amb el contingut restant del text, que bàsicament consistia en recordar a Toni Soler com n’és de caguetes el pobre. Per complir aital missió no és que es necessiti molt d’estil ni perícia argumental, però ja ens entenem. M’espolsaré aquesta culpa perjurant-me que no tornaré a fallar mai, no pas per vanitat, sinó perquè sense aquest exercici diari no sóc res. A banda d’això, sempre basculo entre l’ordre més dictatorial i el desfici inútil. Els dos extrems són horripilants, però l’ordre i la regularitat fan passar millor la vida i pensar que algú llegeix aquests mots és una petita il·lusió que val més que una droga de qualitat regalada. Demà hi torno i no marxaré més, ho prometo, perquè tornar sempre es fa lluny. I serà millor, molt millor, fins que algun dia arribarem a l’èxtasi, tots plegats.

7

  1. No sóc independentista, en part perqué no sóc catalana, encara que vaig viure a Barcelona uns quants anys. Entenc que tanta gent ho sigui però això es un assumpte vostre, encara que em dol moltíssim la vostra marxa, no oficial pero ben real.
    Volía dir-te que m’encanta com escrius, a vegades massa dur , massa irònic (això m’encanta), massa fiscalitzador, però no he llegit a cap escriptor que utilitzi el teu sofisticat llenguatge. Sempre em sorprens amb algunes descripcions amb paraules que no he vist ni escoltat mai. Quan vaig viure a Barcelona tot es feia en castella, la Universitat, la premsa, la radio, la televisió, el teatre, l’ensenyament, etc.etc. Potser no ets tan original com jo em penso pero per a mí es molt atractiu llegir els teus texts, cada vegada que ho faig aprenc noves expressions, no sé si molt cultes o molt d’estar per casa. I sí, a vegades, ets una mica intolerant amb els errors dels altres, amb una mica de mala llet…….. … Gràcies

  2. Bernat: T’he llegit poc perquè llegeixo poc i perquè fa poc relativament que t’he escoltat a la tele. a la sexta i a tV3, m’ha agradat el que deies i sobretot la teva actitud. Per sort ets un de tants joves que donareu el cop de puny decisiu a l’estat espanyol, ja hem superat aquella fase en què es deia que les inquietuds sobiranistes eren cosa d’avis i àvies i de l’ANC, quasi exclusivament…. Una cosa festiva, tu no ho saps pero el dijous 4 vàrem dinar junts a les Mallorquines, vaig pensar en la gosadia de saludar-te però no ho vaig fer… A la tercera vida vull fer de paparatzzi….ahaahahahah

  3. Si los independentistas fueran como BdD, quizás encontraríamos soluciones, al problema de este penoso país. Lo digo porque, al menos, reconoce que los que piensan como el, han perdido, lo que el considera una batalla, contra los catalanes que son españoles. Ojalá lo reconozcan y de una puñetera vez, dejen de crispar y hundir al país. Saldriamos ganando todos. Si no puedes con tu enemigo, mejor lo dejes correr y acaso, te juntes con el. De sabios es rectificar…

  4. Benvingut, et trobo a faltar. Miro si ets…no, que hi farem. però un bon dia!!! Gràcies. Ah, i escriu el que vulguis i quan vulguis, tot i que no crec que t’ho tinc que dir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*