A prendre pel cul, Sixena

No he vist mai les obres d’art de Sixena i de fa lustres que intento evitar els museus, no pas perquè no m’interessin algunes de les bagatel·les que s’hi poden admirar (entre les quals hi destaca una de les criatures humanes que més fascinació m’ha suscitat de sempre: els bidells), sinó per fugir de les corrues de conciutadans que visiten els museus, unes manades errants de penya a la qual no interessa el més mínim cap forma d’art, però que nogensmenys acudeixen compulsivament a les pinacoteques per escoltar-se a si mateixos parlar sobre les andròmines que s’hi exposen, contaminant així pèrfidament les sales dels museus –que són, en efecte, un dels indrets més tranquils i catàrtics dels què disposem per descansar de les contingències tortuoses de l’existència– amb la seva xerrameca infausta, amb les seves remarks pretesament agudes, que són encara més funestes quan les perboca un dels insofribles guies amb què els museus pretenen amenitzar la seva merescuda buidor.

Només he visitat museus per passejar-hi i gaudir el silenci, com així vaig fer durant milers d’hores a l’altell del Whitney, on em perdia entre els pits d’aquelles senyores de Hopper que miren el no res esperant que l’amant els regali una tarda lliure de feina, però això fou quan era jove i tenia encara més temps per perdre, un luxe que la vida adulta m’ha tret amb una impunitat abusiva. No he vist res de Sixena, ni estic indignat com la majoria dels meus compatriotes amb el fet que ens robin una sèrie de segells amb què les monges es pagaren la sopa un fotimer d’anys ençà. De fet, que ens manllevin les pintures de Sixena és el millor símbol de l’espoli sistemàtic amb què l’enemic fa dècades que gaudeix dessagnant-nos. A tants milions d’euros que han xorissat a la padrina, ja ho veieu, tant li fot que s’hi afegeixin quatre aquarel·les que mai no ha vist ni déu.

La meva tribu és extraordinària, car ha aconseguit fins i tot que un Guàrdia Civil hagi d’entrar amb nocturnitat a un museu per tal de custodiar unes obres d’art que només interessen a quatre perduts i no només això, sinó que ben aviat seran exposades en territori estranger i la mateixa gent indocumentada que les ha reclamat es passarà hores i hores lloant-ne el traç com si fossin el darrer sopar d’en mestre Tintoretto. Admirem de nou com ens roben els béns, estimats confrares, i tant de bo que als espanyolots se’ls fonguin les putes pintures aquestes entre les mans mentre els hi encasten un embalum que després reciclaran per congelar torrijas. Vagin a prendre pel cul, sincerament, les pintures de Sixena i tota quanta reclamació autonomista. Ai, mamà, que ens roben les pinturetes. Ai papà, que dolenta és la Guàrdia Civil. I vinga a plorar, i vinga a queixar-se. I això no s’acaba mai.

Vam passar la nostra joventut reclamant quatre paperots de guerra i ara tornarem a la vida dependent a base de plorar perquè torni l’escola en català, les pintures de Sixena i el Virolai cantat per l’Escolania. Doncs miri, per mi com si les pintures de Sixena dels collons acaben exposades al ministeri de defensa, al saló de la jutge Lamela o on redimoni vulguin fotre-les. Mentre no ens cardin els Nonells, senyora, la resta és antigalla. Vagin a prendre pel sac, les pintures de Sixena. I no plori, padrina, que els enemics hi suquen pa. Ens espera un avorriment etern, un autonomisme gòtic, una pèrdua de temps infausta. Aquest és el signe dels nostres temps. Vagin passant, andròmines de Sixena. Fins el proper robatori. Au, va, adiós.

16

  1. El menyspreu arqueologic esta de moda. Jo considero l,arqueologia una perversio, segons la qual un terreny preparat de bell antuvi dona sorpreses als excavadors que no comprenen la historia d,altra manera. El disseny urba de Tarragona ciutat, a mes a mes, indica clarament que l,unic que pot ser util de la plaça Imperial Tarraco, l,unic argument amb que entenem aquest bunyol, es que, per força hi ha tresors soterrats.

  2. ¡ Nos están robando en las narices, y esos amigos del Puigmelón, sólo saben protestar y llorar y no hacen nada para impedirlo! ¡¡Inutiles, traidores, botiflers!! (Esto lo he oido esta mañana, de voces indepes) Manda huevos…

  3. Bona Bernat, bona, el processisme del ploricó, cagatió i tortell del diumenge, fins i tot el virolai canten a les manis. Amb aquest victimisme etern no guanyarem mai la República. Som pocs, però hi som.

  4. Gràcies, pels teus escrits, per la teva ironia i humor. Que ens faci ser crítics amb nosaltres mateixos i al mateix temps una mica més cosmopolites.

  5. Ara de quin color farem el llaçet per demanar que ens tornim les obres de Sixena? o els hi portarem floretes als aragonesos perque vegin lo pacifics que som.
    Aixi no anirem enlloc ,o ens hi posem en serio o el llacet que sigui marrò el color dels cagats.

  6. Los catalanes. “El primer drama del catalán consiste en el miedo a ser él mismo. Pero hay otro todavía más grave: el catalán no puede dejar de ser quien es. Ante un problema de dualismo irreductible, todavía no se ha inventado nada más cómodo que huir. El catalán es un fugitivo. A veces huye de sí mismo y otras, cuando sigue dentro de sí, se refugia en otras culturas, se extranjeriza, se destruye; escapa intelectual y moralmente. A veces parece un cobarde y otras un ensimismado orgulloso. A veces parece sufrir de manía persecutoria y otras de engreimiento. Alterna constantemente la avidez con sentimientos de frustración enfermiza. A veces es derrochador hasta la indecencia y otras tan avaricioso como un demente, a veces es un lacayo y otras un insurrecto, a veces un conformista y otras un rebelde” (…). El catalán es un ser humano que se da —que me doy— pena. Unamuno dice que [los catalanes] hasta cuando parecen que atacan están a la defensiva”.

    Esto lo escribió el gran: Josep Pea.

    • “El caràcter espanyol, en grandíssima part, és una forta i estranya barreja de visigot, d’alarb (àrab inculte, salvatge i ferest) i de jueu, recuita – com en una mena de civet – amb una salsa negra i espessa, de fanatisme catòlic africà, no gens europeu.
      Espanya és essencialment antieuropea, políticament parlant. Espanya sempre ha combatut, en els temps moderns, contra els principis fonamentals d’Europa: racionalisme, cientisme, tècnica, llibertat de pensament, llibertat política.
      Els noranta per cent dels espanyols actuals (i potser de tots els temps) robarien sense escrúpols, si no hi hagués perill d’anar a raure a la presó. També els agradaria, sense el menor remordiment, desflorar poncelles i fruir roses femenines a dojo, si no fossin les perilloses espines que les protegeixen. Assassinarien sense pietat a tothom que els fes nosa, si els enemics no fossin capaços de convertir-se, ells també, en assassins. I es jugarien cada dia el seu patrimoni, a la rifa o al que fos, si les cartes o la loteria no fallessin. El que priva, doncs la immensa majoria dels espanyols a ser uns amorals perfectes no és pas un ressort interior, una autocoacció, sinó simplement un fre extern, la por de la societat en què viuen, més forta que ells.
      El que passaria a Espanya si la coacció social no existís, ho mostra eloqüentíssimament la figura de “Don Juan Tenorio”. (Aquesta figura) És senzillament – sobretot en la interpretació que n’ha donat Zorrilla, tan simplista i tan clara que arriba fins a l’entranya del poble – un exemplar humà impressionant. Vulgaríssim i inculte, però ple de personalitat, com el noranta per cent dels espanyols, fins els qui tenen diners i carrera, és un “tío” que ha descobert la quadratura del cercle o la pedra filosofal; és a dir, la manera de poder cometre impunement totes aquelles barbaritats que constitueixen l’¡deal de l’Homo ibericus. És incompressible, és repugnant, és profundament amoral, però… és així ! I el noranta per cent dels espanyols, desbordats d’admiració, esclaten entusiasmats: “¡ Vaya un tío!”.
      El Tenorio de Zorrilla és la pintura més directa i primària, més clara i senzilla, més genialment popular que mai s’hagi fet de la mentalitat catòlico-espanyola contemporània.
      La moral catòlico-espanyola no depèn de la consciència (autocoacció profunda), sinó de la pressió externa, sanció col•lectiva o social. El que manté en un pla relativament moral l’espanyol contemporani no és la noció íntima d’un deure, sinó la por a un càstig. Però una moral així, que no es fonamenta en la consciència personal, sinó en la coacció externa, no és una moral veritable: és una policia.
      Aquesta pestilència incurable és el militarisme castís espanyol, la professió de la milícia convertida en casta. És un mal que ve de molt lluny, dels fons dels segles, dels temps gairebé fabulosos de la Reconquista – i té l’arrel en les terres de Castella, pobres, tristes, àrides, i famolenques (Estremera?), on la vida no ha estat ni ha pogut ser mai res més que un impuls vertical de la salvació cap al cel, o un impuls horitzontal de rapinya i conquesta. l’Impuls vertical ha produït els sants i místics espanyols; l’impuls horitzontal, els guerrers i conquistadores. Dos productes típics i essencials: els veritables exponents de l’Espanya castellanitzada, genuïna, els veritables “amos” del país.”
      D’Agustí Calvet (Gaziel)

  7. Ens fa saber que vostà vagareja per Nova York gaudint dels passadissos i sales de la Whitney, un altra quadre de Hopper on un homenet solitari i amargat rumia que escriurà avui per épater. Que algun far l’il·lumini!

  8. Els relleus els regalaria, no son res, i em sap greu que no hagim reclamat els 300.000 euros que vam pagar, podriem dedicar-los a estructures d’estat…

  9. És trist veure com dues cosines germanes (Lleida i Osca) estan enfrontades per un partit polític -feixista, terrorista, assassí, corrupte, xenòfob, mentider, antidemocràtic- que comparteixen moltes afinitats: llengua, història, geografia, cultura, economia, sanitat (Hospital Arnau de Vilanova), educació (Universitat de Lleida), vincles humans i familiars.

  10. Jo tenia assumit que faríem una revolució com déu mana i cardaríem foc a tot el que fes pudor d’incens tal com manen els cànons. I ara resulta que ens hem de continuar fent palles mentals amb els expolis, les pallisses de la pasma, i lo molt putejats que ens tenen. Podeu fer el fotut favor d’aixecar-vos del sofà i IMPOSAR el resultat del 1O?? O per què collons vàreu votar??

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*