Jo

La meva mala sort m’ha obligat a viure en un temps de nosaltres perpetu; el fat m’ha ensarronat atrapant-me en una exasperant alquímia de la primera persona del plural i del sentimentalisme més xaró. Ara més que mai, en aquesta època d’un nosaltres en ritornello de missa barroca, en aquesta era horripilant d’un nosaltres continu que no s’acaba mai, ni amb litres lleixiu ni tones de quitrà, jo sóc aquí vingut per trencar el periscopi. Esgrima contra el nosaltres, cianur si cal contra la tirania insofrible del nosaltres: no, miri, és que nosaltres pensem que tal, sí clar clar, vostè té raó, però nosaltres opinem, no foti, que nosaltres sempre hem fet i etcètera. Nosaltres, nosaltres, nosaltres, quina mala virtut més fastigosa! Deixeu un dia, un sol dia, el nosaltres i atreviu-vos a cantar la cançó més bella, la del jo, la del jo amb tota la seva dosi d’angoixa i d’abisme, la tirania del jo amb tota la seva manca d’empatia i de solidaritat. Abandona ni que sigui per un dia la samarreta i la corrua, fillet meu, i puja a la cadira per entonar el verset del jo, i tant si val si t’entrebanques, i tant si val si no hi poses tota la rima consonant, mentre la veu que t’ix sigui prou teva. Quina fartada de plural, plural, plural, un mot que repetit de faisó infantil sona quasi com plorar. Jo visc al país del nosaltres: parem aquí, nois, que nosaltres sempre hi dinem i ens e surt molt bé de preu, nosaltres duem la nena al Sunion, que tenen un programa educatiu molt interessant, nosaltres mai hi posem tomàquet a l’amanida perquè ens provoca agror d’estómac. Jo avui canto la meva raó, amb les mans colrades de fred i us proposo el mirall del singular, encara que sigui terrible. Jo t’estimo, jo t’odio, jo et deploro i jo t’imploro, persona meva, únic subjecte que em permet fer de mi.

10

  1. Hoy me gusta mucho su escrito. Totalmente de acuerdo. Yo opino, no hablo en nombre de otros. Yo soy yo y veo las cosas como yo creo. Que aprendan esos separatistas, como el tal señor Chiripas,y otros como el, que se arrogan el derecho de hablar de todos, como si fueran un Dios omnipresente. Ya está bien de hablar de Nosotros los catalanes. Nosotros los españoles. Yo soy yo…y nada mas. Señor Chiripas, no de lecciones de nada. Usted es un ignorante absoluto, aunque se crea alguien. Es un don nadie, un simple sujeto fanatizado, frustrado y sin esperanzas de nada.

  2. Per ser honestos, aquells que apiloten i coleccionen les comoditats amb les quals es costum estandard afalagar el jo, son ells, precisament, els qui l,han sacrificat. D,aixo en tenen culpa els comportaments sadics i mafiosos de l,oferta laboral catalana, en especial: quan no hi ha contracte pel mig i se satisfa un discurs servilinacionalista.
    Añeshores, aquells que no som molestats al jo, hem de comprendre-ho exactament aixi: la gent crema cobejosament i sense limit ni mesura els nostres gustos. I baldament podem enfadar-nos-hi.

  3. Sí, però és molt més emprenyadora o risible la diferenciació de gènere. A moltes comarques hi és: naltros naltres, nosaltros….. I en espanyol, nosotros,as.
    A L’entrevista electoral Sanchís – X. Domènec, el pudem ita , amb la seva reiteració os-es, ans-anes, etc,va arribar a moments d’un sublim ridícul. I no ho veuen !!

  4. desde el 14 impasse florimont / le pluriel ne vaut rien à l’homme et sitôt qu’on / est plus de quatre on est une bande de cons / bande à part reivindiquemos desde ya al carnero de Panurgo como tótem de la tribu / todos derechitos a la mar que ya se adivina / o a Bruselas / tú decides Vicente

  5. Està molt bé (ara pico de mans). Queda molt bonic. Jo també voldria quedar-me al llit mentre els compatriotes desfilen. Però això només em passaria si visqués a França, de nacionalitat francesa o fos un català assimilat de Perpinyà (un tros d’ase com en Manuel Valls). A Espanya no, que encara em vindria a buscar la Guàrdia civil per dur-me davant d’un jutge que m’acusaria per motius d’odi. Però mira, vivim en un país militarment ocupat. Tenim un 155 a sobre dels nostres caps. I són nostres, els caps. Els caps que pensen. Els altres caps (ibèricus tapadets, de neurones engripades pel mal vi de capsa, pel Soberano, per les televisions i la propaganda feixista; cervells potser irremeiablement irrecuperables), que no pensen gaire perquè el nacionalisme espanyol els ho priva, més aviat envesteixen, tal com deia molt sàviament Machado. I si ens en sortim serà d’una manera col•lectiva. O, si no, tant que prediques i critiques, cala’t foc al mig de la plaça de Catalunya, amb un cartellet que resi: Jo sóc jo i només jo he decidit rostir-me a favor de la República catalana. Aviam si teng coyong. Sortiries a tots els Telenotícies del món. Només et cal un bidó de benzina i un misto.

  6. Por otro lado habla del bidón de gasolina, pero ya admite que le faltan cojones. Es la única verdad que proclama. Aparte de fascista es usted un pedazo de cobarde.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*