Cendra

Acostumes a pensar que del cigar n’ets el fum que s’alça entre la bardissa com les mans d’un dement que pretén acariciar la lluna; o, encara pitjor, en la pretensió d’imaginar-te digne t’arribes a creure que podries encarna-te en l’havà mateix, erecte i llarg en aparença, però amb una constitució tova i finita. Fins i tot has delirat intuint que la teva millor metàfora és el petit volcà que li fa de corona (minúscul però rabent cercle, et repeteixes com el wagnerià que no ets), encès com si a cada pipada li anés la vida. Però d’aquest objecte que t’afanyes a menjar per passar el temps només n’ets la cendra que s’amuntega al carrer, sota la taula, a les clavegueres o abocada al no-res per l’ampit de la finestra. No necessites cap ocasió especial, ni del crist ni de l’arbre cremat per la insensatesa dels homes, amb tal sentir-te cendra escampada per les cantonades. Potser per això, nit rere nit, cal que transformis tot l’oxigen que et queda en aquest cendrot que, de mica en mica, va omplint tots els amagatalls de l’Eixample. Mentre el fum té la capacitat de volar i el puro, per barat i xacrós que sigui, pot exigir una quota de respecte a causa de la seva lenta mort, cadència i pulsació, a la cendra només li queda demanar asil a l’aigua per diluir-s’hi. L’únic consol d’aquest polsim és el seu poder invisible, que toca tot arreu i s’escola als patis d’infants que juguen a bimba amb ossada de plàstic, als lavabos de les padrines que agraeixen un nou dia de vida abans d’anar a gitar i als restaurants que aboquen les sobres de la creativitat. De fa temps, et vas imaginar núvol, vas tenir la temeritat de pensar-te flor: però només ets aquesta cendra que s’escapa com una criatura que se sap culpable, únic testimoni d’aquesta guerra nostra tan perduda.

13

  1. La guerra perduda que esmentes és la referida al teu clan, oi?: Graupera, Vila, Punsoda, tu mateix… (els d’Acció Catalana que mai no es van menjar ni un xurro). Tots equivocats, tots encantats d’haver-se conegut, messiànics i intel•lectualistes. Amb una influència nul•la en la gent normal, mentalment sana (aquests sí, ben normal). I molt narcisos: sempre pendents de la càmera del sostre que us enfoca directament el serrell ben pentinat i lleugerament canut. I us estarrufeu, i ensenyeu les dents (i els ullals) d’animal carnívor…

  2. Que bonic. Me gustaría apoyar el dedo encima del cor del Twitter y que el marcador de las veces que me gusta gire hasta que el mareo del infinito te devuelva la belleza que tus palabras crean.
    Si eres ceniza entonces es que antes has sido humo y fuego. Recógelas y con calor, mucho calor, se convertirán en diamante.

  3. Honestament, Berni, vine,m a veure aviat pg. estación 5, 6e6a Valls tot allo que vull compartir es subtil, i si ho escric o gravo ens roben la idea en temps real.
    Es de la máxima importancia que intercanviem els parers sense mes interferencias.
    Si no vols, tampoc no pasa res. Jo sos una tomba, i que es facin fotre rotas plegatds.

    • Ser un caradura es senzillissim. Et dic com. Agafo els forums del Terricabras i els contradic anomenant-lo el terror de les cabres. Quan em demanen explicacions, perque els cebollos cataliqus sempre tiren el mocador, jo dic, es tracta d,un epitethomeric inventat el segle viii ac.

  4. Et juro, Berni, que ets un capullu de deixar que t,escrigui aci, pero donat que ho necessites m ho faig, ja em passare tot sol el trencassu de veure pallassos que pasturen les meves paraules en la court d,ididiotes que fixen senpre la seva poca feina en mi.
    La casta dels humoristes desitgen saber com esquitllar la trena, es molt senzill.
    La maquinaria repressora, nomes es posa en marxa quan detecta un home o dona que ostenta tenir coneixement profund sobre qualsevol tema, profund i novedos de manera que, dins un ritual primitivista d,aquells que cabrejaven d allo mes Lleó Tolstoi, o sigui, un judici, que vist despulladament no es res sino un troglodita amb l,as de bastos que et desplaça al seu territorio, et fan patir innecessariament. Au, ara ja pots fer el ball de la pluja merda plou cada día sobre el meu nom.

  5. Hay que ver en el espacio caricaturesco en el que se ha convertido este blog. Dejando aparte las colaboraciones de maese Buigas, el resto de personal a tenor de sus intervenciones parece recién salido de una unidad psiquiátrica de la López Ibor. A mismo tiempo las colgadas del intelectualista Dedéu han entrado en penosa decadencia por muy florido que sea el verbo y por el interés que pre
    suntamente cree que suscitan sus opúsculos entre los lectores.

  6. L’aroma d’un bon havà és molt agradable, i suggereix records d’incessants àpats a la vesprada, ambient festiu, confiança en la prosperitat espiritual i material que dóna la confiança necessària i suficient per a córrer els riscos que hom ha d’abraçar si pretén fer quelcom de bo a la vida.

  7. Lo que es esencial, es la posesión de la llave maestra de la comunicacion. A base de meditación y de conocimiento real del prójimo, es posible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*