Traïció

Hi ha nits en què perdo la ironia i tot plegat se’m fa excessivament feixuc. A l’enèsima humiliació que ha patit la tribu i a la nova traïció dels líders al poble s’hi afegeix una certa sensació d’esplín continu en veure com passa el temps i no acabo de fer gaire res de bo. Fins ara he pogut anar tirant demanant-li poques alegries a la vida, a base d’escriure gasetilles, fent-hi caricatura de mi mateix i, quan el neguit arriba i sembla que vaig coix, buscar l’ajuda del whisky per endormiscar-me. L’única por que tinc és imaginar-me quants anys de tedi ens esperen i si podré ser capaç d’aturar-ne la nebulosa escrivint alguna cosa que valgui la pena o, el més provable, que acabi abandonant-me a la distracció sense més. Després de tot, tampoc cal fer-ne un gra massa: si més no, puc triar.

Fa dies vaig despertar-me de matinada i el cervell, automàticament, va sorprendre’m recitant les notes d’unes composicions que havia tocat de molt jove (vaig passar de les Variacions de la Flauta Màgica de Sor a les peces breus d’Agustín Barrios i després el Nocturnal de Benjamin Britten). Lluny de cloure els ulls, m’entretinguí un parell d’hores solfejant l’antic repertori al què havia dedicat tantes hores quan era guitarrista: sorprenentment, vaig ser capaç de recordar totes i cadascuna de les notes d’aquelles partitures que ara em costaria tant d’atacar, car ja tinc els dits ben tous i la meva ànima  de músic és pura nostàlgia. No ho tinc gaire clar, però potser el meu magí m’està dient que, per tal de fugir de l’ara, potser hauria de tornar al passat. Fa dies que em repeteixo una frase d’en Vidal Ferrando (La mà del jardiner): “perquè el mal només s’engendra als paradisos, he tornat a la infantesa.” Com em passa sempre amb aquest escriptor enorme, sé que té raó encara que no capeixi exactament què recoi vol dir.

Quan tot sembla encara més confús i no puc dormir, baixo a prendre alguna cosa, només faltaria. Tot just sortint de casa, medito si caminar  fins el bar Ascensor del Gòtic, al carrer Bellafila, o dirigir-me al Belvedere del passatge Mercader, a tocar de casa i amb la terrassa més bonica i secreta de Barcelona. Si estic moix i camino cap a l’Ascensor, sé que l’Àngel Juez m’animarà l’humor amb la seva rauxa incontenible i així podré comprar-li a la vida un parell més d’hores de nit. Contràriament, si acudeixo al Belvedere, la calma estoica del seu barman, el meravellós Ginés Pérez, em regalarà la tranquil·litat de saber que tot està perdut però que, una vegada sabuda la cosa, podem si més no regalar-nos una mica de bellesa per anar tirant.

Sovint, com passà fa dies, no sé exactament què vull, i la meva repulsiva indecisió em porta a caminar per la Rambla de Catalunya, amunt i avall, sense que pugui saber cap a on tirar. De fet, puc arribar passar-me una hora com idiota absolut i indefens pel carrer, caminant ara cap a Mallorca, ara cap a Consell de Cent, incapaç de decidir a quin dels meus dos bàrmans trairé aquella nit. El cangueli i el bloqueig han arribat a ser tan espantosos i m’han provocat un nivell d’angoixa tan horripilant que sovint he acabat denit sota al banc de casa, fumant i bevent com un tòtil amb un got de vidre minúscul que baixo de casa, davant l’estupefacció dels monjos i les padrines de l’Eixample. La cosa es delirant, perquè sé que l’Àngel i en Ginés estimen l’art de cadascú i perdonarien a l’instant la meva fretura de caràcter.

Però quan perdo la ironia esdevinc un imbècil encara més palmari i em sobta la traïció: de fa temps, ens estan robant fins i tot el dret a fer-nos una caricatura. S’acosten temps molt negres, certament.

22

  1. Com es pot pensar que la independència pugui arribar amb la gent que conspira per carregar-se-la? Cal depurar-la, fer-la saltar, que surti de l’ombra justament perquè pensen que han guanyat, que ens hem rendit ja definitivament. El moviment social que empeny cap a la llibertat nacional porta fins ara un rastre de cadàvers polítics esparverant i els que queden, per descomptat els que ara es pensen que ja ho tenen fet. Catalunya ha decidit marxar fa temps i trobarà la manera. No és ja que no es pugui fer amb aquesta gent sinó que no ens els podem endur, no els volem, se’ls han de quedar ells. Seguim.

  2. Si et penses que has de dormir cada dia.. t’han enganyat. Les coses bones es La Providencia, les nocives El Destí. No et succeirà fat que no hagin resolt abans Wyoming, Hurtado, o Cuní, i no veig pas que facin cara de pocs amics o que surtin a punta de pistola. Si et volen tancar el bloc ves a l’Ikea i compra’t un vas pel güisqui més gros. L’hora l’has de veure amb el Sol, mòbil tancat. A casa, ens agrades molt per tve.
    PD: els escrits…n’hi ha de sublims; el llenguatge hauria d’adaptar-se a que l’entengui jo: Ana Pastor, la que se avecina, Iceman…coses així. Ànims,

  3. No entiendo que usted vaya a dormir tan temprano. Lo digo porque dice que se despierta y entonces piensa en ir al Ascensor. O no cierran por la noche, o es que usted se va a dormir como las gallinas. En fin, en todo caso no se deprima mas. Aún le quedan a los indepes como usted, muchas horas, semanas, meses y años, de frustraciones y fracasos. Eso les pasa por no tener las cabezas bien amuebladas. Tranquilo, pasa mucho a la gente insensata y ignorante…

  4. Es difícil representar mejor que tú la figura del repelente esteta snob de Barcelona o de un Niels Crane a la catalana. Para que se te quiten todas las tonterías, lo mejor es que busques un trabajo de obrero manual, un piso en Cornellá, un grupo de rudos amigotes demófobos y una mujer limpia y hacendosa con la que tener muchos hijos. Mientras estés ocupado enseñando a tus Bernarditos como tienen que repeinarse los flequillos no tendrás tiempo para rumiar estas anodinas confesiones existenciales de finolis epatante.

  5. Es un altre món el seu, i Nadal es horripilant i època de suïcidis. Qui sóc jo aquí, l’idiota del sopar o el gall d’indi? He col·leccionat el Llir entre cards del Sostres, i les Granotes i cuques del Daniel Boada, no queda res: ‘ m’he barallat amb la mamà, poso la calefacció a tope i obro les finestres, als parvuls em cagava aposta, pago mil euros perquè me la mamin, tinc una gossa, llista detallada dels medicaments que em venen sense recepta només perquè sóc jo, m’he casat..’ tot en orris, perdut. La seva obsessió l’hem agafat a temps senyor Dedeu. Jo el més aprop que he estat de pells tan exquisides és rentar els calçotets d’Emilio Aragon quan ell era Milikito, el realitzador Miquel Fortuny va dur roba bruta. Tranquil, staràs ben peixat, cuidat, i sortiràs al Pronto. He goglejat Miquel Fortuny Cendra Jr. i em surt una bèstia d’empresa. Q no saps quin carrer agafar…segueix alguna persona que t’agradi. Envia missives als antecessors, que per això està l’e-mail. I els loqueros, ni se t’acudeixi! Ets adult, no tens arreglo. Quatre castanyes al microones Ja. Tranvia, visites Ikea, i un vas de colors. No ens escriurem més: ocupa’t en netejes de cutis, ‘ manies ‘ persecutòries, i Zaratustras.
    PD: Avui fumant a la terrassa escolto al carrer ‘ […] que no li passi res ‘ …i m’he quedat tancada fora! A casa jura i perjura que la maneta de la porta s’ha baixat sola. I ja no discuteixo, per a què.
    Manies

  6. Humiliació? Cap ni una, home. Traïció dels líders? Alça, Manela ! Et recordo que estan a la presó o bé a l’exili. Per què sou tant absolutistes? A veure, l’article, literàriament parlant, és bo, ¿però vols dir que no exageres? Si no havíem estat tan bé com ara, amb un munt de centenars de milers de catalans conscienciats, omplint avingudes, rebent i aguantant garrotades dels “aporellos”, gratant-nos la butxaca per contribuir a la Caixa de solidaritat, omplint les urnes de vots independentistes… Mai no havíem estat tan mobilitzats. Hem fet el tomb i no té marxa enrere. Es qüestió de jugar amb intel·ligència, sabent que l’enemic fa trampes, practica el joc brut i l’àrbitre està comprat. Ara toca replegar-nos, votar i tornar a emprendre la marxa. És allò de recular una passa per, quan sigui l’hora, fer-ne dues de seguides. L’estat espanyol és un dels més cafres.

    El franquisme no va morir amb Franco. I surten feixistes de sota les pedres. Ja no és feixisme, sinó nacionalisme espanyol d’arrel castellana. Ho duen a l’ADN. Ells mateixos tenen minat tots els aparells de l’estat. L’ultradreta governa Espanya. Amb qui ens enfrontem sinó amb una gent que no entén raons democràtiques. No són sinó els hereus dels “torquemadas”, “els novios de la muerte”, imbuïts de “hidalguia”, cabdillisme i militarisme.

    Havíeu d’haver vist les manifestacions dels 11S de tots els anys anteriors al 2012. Érem quatre gats. Allò sí que era per fotre el barret al foc. Però no ho vam fer. Tampoc ho vam fer quan, elecció rere elecció, en Pujol sortia guanyador aquí, i a fora (al Congreso) el PSC. I no avançàvem. I ens floríem. Els anys 1980-1981-1982-1983-1984-1985-1986-1987-1988-1989-1990-1991-1992-1993-1994-1995-1996-1997-1998-1999-2000-2001-2002. El 2003 va començar a canviar amb el tripartit. La gran pedra en el camí es va començar a moure.

    • El señor Chiripas, dice que vais de coña. Pues yo no veo ninguna manifa, cortes de carretera y altercados varios, tal como prometieron los trastornados de las CUP, y zumbados adyacentes. Por lo visto el 155, les ha sentado de coña a la mayoría silenciosa de este territorio, y ha dejado atontados del todo a los amigos de este señor.
      No me extraña que tanto ellos como el señor BdD, están deprimidos y con tentaciones de suicidarse…

  7. Els pogres i derivats, d’ara i abans, sempre amatents a fiscalitzar “l’ou de la serp” del nacionalisme català. Ens deien que si no ens vigilaven podríem esdevenir un feixisme perillós. I vet aquí que, de tant vigilar-nos a nosaltres, se’ls han escapat els veritablement feixistes espanyols de tota la vida i de tots els segles, que campen com sempre i que són els que han provocat més maldat, morts, violència i infelicitat. I el que és pitjor, no minven sinó que es reprodueixen. Això sí, els pogres i derivats ens continuen vigilant a nosaltres, no fos cas que ens tornéssim dolents. Té collons la cosa.

    • Ahora el señor Chiripas, aparte de sus problemas de antaño, de carácter mental, padece otro nuevo. Parece que ve surgir fachas de todas partes, y reclama una pronta reacción de todos sus amigos y amigas indepas. Le recomiendo que visite a un psiquiatra, que intente calmar este nuevo episodio de paranoia aguda. De verdad le conviene…

  8. És el primer escrit que llegeixo d’aquest bloc tot i que he llegit altres articles del mateix autor publicats en altres mitjans.
    En general he de dir que trobo que el nivell és acceptable i em sembla apreciar-hi una inclinació genuïna a cultivar un esperit crític independent. Em sembla que és una línia excel.lent si la continua treballant amb el màxim rigor.
    El domini de la llengua és notable però hi ha espai per la millora. Jo miraria d’estar molt amatent a la infiltració de qualsevol mena d’artifici, però bé, cal experimentar i l’experimentació comporta uns riscos que cal assumir.
    La part més fluixa, més supèrflua i, fins un cert punt, ridícula és aquest esforç per crear un personatge que es va dibuixant a partir dels tòpics de l’escriptor turmentat. La sort és que és el més fàcil de corregir.
    Quan ho hagin firmat els papes m’ho tornes.

  9. Debería usted estar contento de ser un lumbreras y de poder vagar por las calles cual intelectual ocioso en lugar de preparar clases, corregir trabajos, atender el correo o mejorar su aptitud docente. No me imagino a mi esposa, profesora universitaria (con doctorado) vagando por las esquinas indecisa mientras tiene pendientes tareas de investigación, de coordinación y de docencia. Bendiga la suerte de tener como fuente mayor de angustia quién le va a servir el lingotazo cada noche. Debe de er realmente espantoso vivir así.

    • Señor Paco:. El señor BdD, es como la mayoría de los hiperventilados, como el tal Chiripas y sus correligionarios. El trabajo les molesta mayormente y esperan que el advenimiento de su república, les pueda solucionar sus problemas existenciales. Por mi que vayan esperando. Con estos “esfuerzos” les pronostico, un brillante porvenir…

  10. Tú autocompasión podría conmoverme / pongo I’m a Rock en el giradiscos / pues no, no acaba de funcionar / Lonely at the top / no, no, tampoco / demasiada clase para la ciudad de Ada / es más Place Vendôme / sin salirme de Newman / I want everyone to like me / I want everyone to like me real bad / I want everyone to approve of me / ‘Cause when they disapprove of me it makes me feel so sad / mucho más tirado sin duda / pero no lo suficiente / a tí te querría yo ver exhibiendo tu autocompasión por el Benito / o el Ruedo / o el Miche / con el mar a 200 / 350 / 800 y 900 kms / cardinalmente hablando / autocompasión de la buena / de los 70 / me río yo de la no-república / hostias como panes / sin venir a cuento / Magisterio contra el Ministerio / por no hablarte de ella / y del imbécil de la bultaco pursang mk7 / A grown up woman would be nice / I’d like to flip over once or twice / er once or twice / er once or twice / er once or twice / malditos vinilos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*