Només em queda l’excés

En temps de mesura i de silenci, en aquest present on els opressors es fan els entenimentats amb modèstia i on a la tribu li fa fins i tot por escarnir els seus botxins amb les paraules més sagnants, a mi només em queda l’excés. Fins ara hem provat l’ordre, deia el savi vienès, i ara caldria xutar-nos a la sang un pèl de caos i deliri. Hem crescut jugat la carta de l’amabilitat i dels somriures, i ja veieu on ha acabat la cosa. Només em resta l’excés, el superàvit feridor de la meva prosa, la demesia fàl·lica de les meves insofribles subordinades i l’exorbitància dels meus adjectius matadors. Sense alçar mai la veu, sense caure en l’epilèpsia dels meus gestos d’indignació quan m’exalto a les tertúlies de la tribu, ara seré espadatxí impecable i guerrer quasi mut: però em guardaré l’excés com un tresor i serà l’enfarfec la meva única bandera. Perquè ara per ara, companys, us he de dir que estem més sols que la una i que l’única cosa que tenim de cara a tirar endavant i poder-nos mirar al mirall amb certa tranquil·litat és l’ànima  guerrera aplicada als nostres mots. Jo ja no tinc il·lusió per la utopia, a mi la llibertat cada vegada em sembla un quelcom més personal i intransferible, i això de l’emancipació cada dia ho sento més fotut. Però, si més no, consol de pobres, hi ha el meu excés, una plètora que dedicaré a cuidar com si fos un nounat prematur a qui he d’insuflar aire als pulmons, cada dia. Dóna’m una mica de pau, encara que sigui per unes hores, i jo hi posaré un excés incontinent que la farà esclatar. Ara per ara, ja ho veus, només puc protegir el meu excés. És l’única cosa que em resta. És l’únic que ens pot fer sobreviure.

14

  1. Quan els “líders” es rendeixen, ploren i s’humilien, la dignitat nacional sols ens té a cada un de nosaltres com a darrer bastió de l’honor. Tenim uns partits que han demostrat, al llarg dels anys, tenir instint de superviència; tot i això, hi ha molts animals i insectes que també el tenen aquest instint… Lloats els qui tinguin altres valors a part del de supervivència.

  2. Visca l’excés! em dol veure que en aquest paìs que ens estimem tan, es valora més el confort de la gabia muntada per el régim del PP que la travesía dolorosa cap a la llibertat. em sembla que haurem d’esperar un altre generació per SER.

  3. Sempre que genero nous pardigmes del coneixement he de passar uns dies al psiqiiatric i procurar per realitzar els rituals d,acord amb la nova doctrina. Es indefugible, pero jo em regeixo en l,infinit, el 8, i desdenyo el mirall zen, el 9 excepte quan invoco la consciencia reptiliana.

  4. Veig que l’amic Ibericus ha tornat a la paraula i ha deixat el garrot. Si més no momentàniament. El felicito, ja que, aquells avalots feixistes (dels quals en deu formar part), amb tot de cafres enfundats amb polos de marca Lacoste, que baixaven de Pedralbes i Sarrià brandant banderes franquistes amb la intenció de trencar els vidres de Catalunya Ràdio i d’acoquinar els pobres vianants, tallar el trànsit i obligar els conductors a cridar Viva España (coño), eren (i són) un mal presagi per a aquesta ja raquítica democràcia. Veig que el senyor Ibericus, tot i insultar i faltar al respecte, ha tornat a fer ús de la paraula. En realitat, mentre controla el blog, deu tenir temps per sortir al carrer i manifestar-se alçant el braç com qui demana un taxi. No ho descarto. Però en fi, val més això que res.

  5. Tot se sabrà, de mica en mica. Però s’ha de dir ben alt, perquè és cert, que el govern estava preparat per a la desconnexió amb l’estat espanyol. A la propaganda dels contraris, dels enemics, s’hi ha afegit l’autoodi dels de casa. No és veritat que el més calent era a l’aigüera. No és veritat i s’ha de repetir. Hi havia decrets a punt per fer el canvi. Hisenda ho tenia apamat. Hi havia contactes a l’exterior. Tot estava bastant madur. Espigoleu i llegiu la premsa que investiga, i no la que escampa intoxicacions interessades, d’una manera idiota, des de les clavegueres de l’estat sense contrastar-ho. Ara no és qüestió d’ensenyar totes les cartes, tal i com va manifestar la senyora Rovira, si no es comprometrien persones. Al final se sabrà el que ella va denunciar (i abans el president): que aquella cafrada venia a fer-nos la pell. Hem de ser intel•ligents i no caure en el seu parany. Però tampoc en el nostre, de creure aquests catalans nostrats però equivocats que només fan que sembrar el derrotisme d’una manera injustificada. Amunt, que ens en sortirem. Confiem en els polítics que, contra tot pronòstic, van posar urnes i butlletes de votació a l’abast dels catalans de bona llei (votessin el que votessin) que van confiar i confien en la democràcia. Som indestructibles i l’enemic ho saben. De moment encara està paint la gran humiliació.

  6. El optimismo no es algo que se sepa por intuición. El optimismo le dice a quién seleccionar: si (x) candidatos tienen más o menos iguales méritos, quédese con el optimista. A la larga, será quien rinda mejor. Puede convertir a los pesimistas en optimistas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*