La terrassa

Podria passar-me dies en una terrassa, embadalit davant la traça científica de Barcelona en l’art del cubisme improvisat, deliri infantil, apologia del caos. Hi ha nits de cap de setmana en què el Gòtic m’embafa de soroll i al carrer Bellafila hi ha massa pesats per metre quadrat que em pregunten sobre el futur del procés. És hora d’anar a l’hotel Casa Camper del carrer d’Elisabets, on s’hi amaga maldestrament soterrat el bar Dos Billares, cau privilegiat del cocteler cubà-català Archie Macias, que és un dels millors mixòlegs del planeta terra. L’Archie ataca com ningú el Presidente, barreja perfecta de rom, curaçao, vermut, granadina, cirera i que tot l’any sigui tardor, si no és molèstia. El Camper té una terrassa merament funcional però quasi sempre deserta, ideal per admirar l’atonalitat arquitectònica del Raval i jugar a endevinar qualsevol variació de la llum a les finestres a través de les quals els amants s’empaiten. La darrera nit esperava mon germà, que havia de pujar-hi amb una donzella benigna, tot i que jo sabia perfectament que em quedaria sol (car conec perfectament la veu del meu consanguini quan dispara promeses falses, quelcom que encara em fa estimar-lo més), i és així com jo i el meu Presidente passarem les hores, esguardats de lluny pel Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, que il·luminat de nit i recobert de boira sembla el tutú d’una ballarina que gira i gira dins d’una capsa de música. A les terrasses m’agrada espiar els avions que fan la darrera corba abans d’aterrar al Prat, joguines que em permeten recordar el neguit dels passatgers quan la carraca descendeix sobtadament en l’aire produint un ai al cor dels més porucs. Les llums de les naus són els semàfors del perímetre d’aquesta meva Barcelona avorrida on la gent del món, incomprensiblement, es deleix per posar-hi els peus. La terrassa té una balconada immensa des d’on veig desfilar les parelles, pengim-penjam, cap al llit on es fornicarà maldestrament, sopar a l’estómac, alcohol a la sang. Jo m’hi uniria de gust, saltant al buit suïcida, per besar el carrer i estimar la pedra. Però vaig fumant, perquè així passa el temps i puc administrar la mort amb un pèl més de paciència. Tot això visc, des de la terrassa.

6

  1. “I need a little language such as lovers use, words of one syllable such as children speak when they come into the room and find their mother sewing and pick up some scrap of bright wool, a feather, or a shred of chintz. I need a howl; a cry. When the storm crosses the marsh and sweeps over me where I lie in the ditch unregarded I need no words. Nothing neat. Nothing that comes down with all its feet on the floor. None of those resonances and lovely echoes that break and chime from nerve to nerve in our breasts making wild music, false phrases. I have done with phrases.” (Woolf)

    Ah, els amants…

  2. Me gustaría poder leerlo, pero no entiendo suficientemente el catalán para poder disfrutarlo. No estaría de más, aunque le suponga un trabajo extra, hacer una versión traducida. Yo se lo agradecería.

  3. Si les professionals diuen que t’ha quedat bé…i necessites la seva aprovació, jja, ja em quedo més tranquil. Tanmateix, i amb perdó de l’Archie, tinc esperances de sortir-me’n: coincidir amb tu en alguna rehabilitació, i ser una família.

  4. Dice que podria pasarse los dias ensimismado en Barcelona cual Picasso. Dice que los fines de semana, en el barrio Gotico, los histericos por metro cuadrado le acribillan con el futuro del ‘ procés ‘. Dice que en un hotel hay un bar, y en el bar hay uno de los mejores mixòleg del planeta tierra. Dice que es hora de ir alli porqué un tal Archie ataca como nadie a un President. Dice que le entra sed y aquí te espero: pide mezcla y que todo el año siga siendo otoño. Dice que hay una terraza ‘ meramente funcional ‘ pràctica, útil, cómoda, sencilla. O sea, fàcil de utilizar. Y diice que casi siempre está desierta. Vacia, llàstima pobreta. Dice que es ideal para admirar paredes, la arquitectura y su atonalidad. Dice que juega a adivinar lo que pasa tras los ventanales del Raval, mediante cualquiera variacion de luz a través, amantes, porras…Dice que la última noche que pase contigo habia quedado con su hermano de sangre y una ‘ donzella benigna ‘. Dice que dejo que lo engañaran porqué asi son las paredes las que lo miran a él. Dice que el curaçao le ha subido hasta el Tibidabo. Habla de noches iluminadas, cielos de espesas nubes y bailarinas en tutu blanco. Oye musiquitas y campanas. Se regocija en imaginar a los más cobardes sufriendo porqué sus aviones aterrizan. Él no comprende porqué tanto ahínco en quitarle a su Barcelona aburrida. Dice que esta Terraza del hotel Casa Camper tiene un balcon inmenso que se ven las parejas y eso le empuja al suicidio. No les combinan los zapatos con el cinturon, yo que sé.. cosas de burgueses. Dice que fumando se pone poetico, y ya no entendí nada más, no es el tipus de locals que jo frequento. PD: ‘ parla la teva llengüa 0:39 ‘ ja ho sé però tinc debilitat. per Mèxic, Saragossa, La Habana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*