Homenatge al fiscal Maza

La major victòria dels espanyols sobre la tribu és castrar-li l’humor. Els nostres gandhis ens han entabanat dient-nos que la revolució es fa de somriures, però la cosa no va per aquí, car alliberar-se és sempre una guerra i les batalles no caminen amb rictus d’il·lusió, sinó amb una riallada que esclati i faci petar de vergonya l’enemic. Vosaltres opteu per l’espelma, mentre jo agafo la llança de la meva riallota feridora: La corona d’aquell que riu, aquesta corona de roses: jo mateix m’he posat al cap aquesta corona, jo mateix m’he santificat el meu riure. No he trobat ningú prou fort avui com per fer-ho (Zaratustra, De l’home superior, 18).

Dissabte moria el fiscal Maza i després diuen que la justícia espanyola és lenta. Fou denit, mentre tothom sopava pitof. Des de l’atalaia de l’Eixample, podies notar el silenci del cangueli de la tribu, i mira que la nostra bellíssima llengua espanyola (car també la guardem en propietat) ens regalava jocs de paraules: Maza, mazacote o amazacotado, mazacotudo, mazacuate, mazada, mazamorra, mazamorreo, mazamorrero, mazapán, mazar, mazarí, mazarota, mazateco, mazazo, mazdeísmo, mazmodina, mazmorra, maznar i mazo, con el ídem dando. Però no, la tribu callava, conscient d’haver renegat fins i tot de sa llibertat d’escarni.

Un bon catalanet de pro, veient que sa mare és violada per una colla d’animals, encara correria a demanar-los si et plau que deixessin la pobra senyora tranquil·la. Més encara, davant la vexació anal de la víctima, l’aital acudiria com un clau al jutjat de primera instància per demanar auxili abans de no intervenir a l’escena per tornar-li l’honor a la mamà. Perdoni, senyor violador, no veu que li està fent mal a ma mare? Li faria res deixar d’encular-la? És que des de l’ANC m’han dit que som gent pacífica i que guanyarem la cosa amb un somriure. I mentre el salvatge ja pot anar encimbellant i el seu company demanant qui és l’últim.

Però no us preocupeu, que jo sóc aquí per redimir el vostre cangueli, car només faltaria que no poguéssim escarnir la mort del malànima que ens engarjola els pobres consellers nostres. Fa dies que, parlant amb les palmeres de l’Ateneu, els repeteixo la mateixa consigna: vist que no tenim la força, només ens resta l’excés. Pobre Maza, morir en un congrés i rodejat d’argentins, quina pena més bèstia. Pobre Maza sense la mazmorra, pobre Maza sense el seu consegüent mazazo, pobre Maza que la palma sense haver pogut admirar d’a prop com ens fotien el president al trullo. Pobret meu, al cel i sense recompensa.

Tot i el nostre dret a burla, cal homenatjar Maza per la victòria pòstuma del silenci d’una nit barcelonina on tothom pensava el mateix però ningú no piulava. Jo t’estimo per aquest silenci, José Manuel, car fas relluir el més espantós de la meva gent, aquest mutisme horripilant de la caqueta, aquest tancament general de becs ardits, aquest ‘ai’ delirant de padrines que criden a les manis però que ara descansen callades tot fent el brou per l’endemà. És per això, Maza, que la teva vida cobra més sentit que mai, ara que ja en podem glosar l’ocàs. És per això, José Manuel, que avui mereixes un homenatge.

Heu renunciat a la corona de roses. El Guardià, des de la seva torre, no us ho perdona. Descansi en pau, la peça.

14

  1. No és pel Maza que abono el seu no escarni. És per la seva família!.
    A vegades Bernat quan escrius, em recordes al Salvador Sostres de fa uns quants anys.

    • i dale amb comparar-lo amb salvador…… el puntet, només puntet hooligan, mola. jo l’admiro, perquè admiro la intel.ligència, i el nivell de pedanteria i petulància d’alguns amics seus és molt adequat.

      ARA NOMÉS ESPERO QUE EM SEGEUIXI AL TWITTER NI QUE SIGUI UN MOMENT !!!!!!!!!!!!!! PER A COMENTAR-LI UN TEMA QUE NOMÉS ES POT DIR PER PRIVAT.

  2. Sublim, simplement…
    Josep, el Salvador Sostres, sap escriure, ans no sap pensar, mai n’ha sabut: i aquest és el regal enverinat que Deunostrisenyo li va fer, que fa que cada cop més s’enfonsi en la pitjor de les caricatures. La seva cara i el seu cos de truja engreixada son una mostra clara de la seva immundícia “intel·lectual”.
    En canvi en Bernat sap escriure i pensar, i fins i tot quan no hi estem d’acord, fins i tot profundament en desacord, ens treïem el barret per saludar la seva força ben orientada, il·luminadora per a tants catalans mesells i porucs…

  3. Avui he escrit adequadament i he esmentat la nació catalana i no passen tres hores que un indepe a Facebook esta cofoi perque ja ho accepto. Jo fa temps que aquest joc no el jugo. Sobretot, Bernat, si t,adopto com a germa imaginari paren la cosa com un vestir del corte inglés, no impliquis vitalment l,afecte. La teva vida es tota teva i jo estoy sempre castigat cara la paret veient l,emperador Balb que construeix la muralla (Joyce, portrait of the artist as a young man).

  4. “la nostra bellíssima llengua espanyola (car també la guardem en propietat)”, diu el xarneguista.
    Ara mateix, de l’ordinador que faig anar estant, sent una primera classe d’un curs d’informàtica. El curs és propietat d’un ajuntament fatxa-esquerranós, femellista i obedient a tots els tòpics més suats d’un-altre-món-igual-és-possible El mestre, tot d’una de començar la presentació, s’atura i demana permís per seguir en pla. Evidentment, hi ha un xarnec que no li ho permet. Automàticament, la classe continua en xarnec. L’única observació sobre la imposició de la llengua de la Metròpoli és demanar, si us plau, que si torna parlar pla, li recordin de fer-ho en xarnec.
    El xarnec en qüestió és un home que es guanya la vida, altrament no es podria pagar el curs que, malgrat que siguin rebaixats de preu perquè els convoca l’ajuntament, són cars, per especialitzats. Tampoc això, evidentíssimament, ha fet fer cap observació a cap alumne. També sent que tots els alumnes ja intervenen en xarnec.
    Un xarneguista com en Bernat Dedéu no parlarà de la por que fa que un poble faci seva la presumpció xarnega i la normalitzi fins a l’extrem de reduir el parlar pla a la diglòssia arquetípica: un idioma bo entre aborígens i per a usos formalístics i protocolaris -res a fer amb la comunicació-, com ara la convocatòria pública de cursos que solament es faran, efectivament, en pla si tots els assistents -mestre i alumnes- són indígenes de set generacions.
    “la nostra bellíssima llengua espanyola (car també la guardem en propietat)”, en Jordi Pujol no ho hagués dit millor.

  5. No sóc de twitter ni de Facebook, que (penso) són els indrets on se solen descarregar els mals humors i els insults. No obstant, hi ha un diari digital que em té blocat. Per tant, ignoro si aquesta vegada la tribu ha afluixat o no amb la mort d’en Maza, tal com diu en Bernat. Ara bé, jo diria que algú dels nostres comença a ser un mestre del vudú. Al pobre fiscal (és un dir), o més aviat al seu ninot, li van clavar l’agulla saquera a la ronyonada i l’home va deixar-hi la pell ipso facto. O va ser el viatge a l’Argentina, amb el canvi d’aires i d’aigües que això comporta, que no li devia provar gaire?

  6. Els animals es van succeint? ni massa petits ni massa grans…Shm. Els clients _del data center Adam_ sorprenen una mare agradosament. Gauguin li va dissenyar una mort inflada a Maza. Now ell desitja _ ajustar cuentas_. Jo estic al dia. Al dia 22/03/2015.
    PD: DEP Maza.

  7. La intención es buena: reivindicar el derecho a la impertinencia, al descaro y a la pulla que es propio de los criados, porque a los subordinados solo les queda la insolencia como forma de revancha contra los amos. Pero los efectos son flojísimos y decepcionantes. Hay escarnios más bestias y ocurrentes en un monólogo de Joan Capri o en un episodio de Peppa Pig. Sin agallas ni ferocidad, sin sarcasmo ni chispa, los pobres catalanistas no tenéis escapatoria.

  8. Nuestros Gandhis nos han embaucado diciéndonos que la revolución se hace de sonrisas: Tu sonrisa, no la hay, nunca has sonreído. Bernat, ¿cómo fue tu infancia? ¿cómo te trataban los niños en el colegio? ¿qué haces cuando te cansas de trabajar? ¿qué te causa tristeza? Me cuentas, que te gustaría tener velas catalanas en Europa, porque estás firmemente convencido de que arden de un modo más hermoso… Y si afirmo que esas velas den luz distinta…. Una luz que tú tienes todo los días, en este mundo lleno de hormigón, de sequías, ¿para qué necesitas una patria? Si tienes todo el mundo para ser feliz. Si tienes todo un mundo entero para cambiar, si sólo los niños siguen en el exilio… los adultos se adaptan gracias a sus capacidades racionales. Dejas poco espacio para un paseo común, dejas que se queden fuera. Algunos no encuentran la puerta, y buscan y encuentran falta de respuesta. ¿Habrías podido protegerte contra ese odio? ¿Contra la alienación? ¿Cómo ese sentimiento se convierte en una maldición dentro de tí?

  9. Simplement genial. No et coneixia i a força de veure´t per els programes de televisió m´he fet un incondicional teu. M´agrada el teu estil, la teva ironia i la teva força i valentia quan escrius.
    A continuar d´aquesta manera i no canviis.
    Salutacions des de l´illa de Mallorca.

    • A molts els deu agradar el seus serrell i tofa cabelluda. Amb tants de pelats que hi ha pel món que donarien un quilogram de potència sexual per la meitat de forra d’en Dedéu… Espero que no sigui el seu cas. Contràriament, em decebria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*