Diputats, compleixin la llei

Ja sé que avui estàs ocupat fent absurds comentaris de text sobre cartes i requeriments, mentre passes el matí cagadet de por especulant sobre si Rajoy aplicarà un article de la Constitució, el 155, que és viu de facto des de la mateixa creació de la Generalitat. Però, després d’alguns dies de silenci, m’agradaria recordar-te algunes coses molt bàsiques, per entendre què ha passat i on som.

El punt 4.4 de la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació, aprovat pel Parlament de Catalunya en maratoniana i nocturna sessió, diu el següent: “Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte, el Parlament de Catalunya, dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral, celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent”.

Com pot entendre fins i tot un nap-buf (i més enllà d’incompliments temporals contingents o del fet que la Generalitat dissolgués la Sindicatura abans del referèndum contra la voluntat d’algun dels seus membres, que volien aguantar fins el final malgrat les amenaces), els parlamentaris catalans han iniciat el camí a la independència saltant-se les seves pròpies lleis.

En aquella funesta sessió del 10-O, el president Puigdemont no només evità declarar la independència, sinó que provocà conscientment que els parlamentaris no votessin res de res, assumint personalment una suspensió que es va impulsar amb la simple aquiescència silenciosa de ses senyories. La república iniciava el seu camí de la pitjor forma: relativitzant els textos legals que el Parlament havia signat després de declarar-se sobirà i deixant que la veu dels nostres polítics s’assumís implícitament, perquè així ho deia el Molt Honorable. El resum d’aquella jornada: una declaració d’independència signada sotto voce en una sala d’actes i amb Els Segadors en un to molt més menor de l’habitual. Pitjor, impossible.

Arribats a aquest punt, amb el govern espanyol negant el diàleg i escarnint qualsevol possibilitat de mediació internacional, crec que seria oportú que el govern i els nostres diputats, simplement, ens diguin el més aviat possible si estan disposats a complir la llei que ells mateixos aprovaren Parlament. Caldria, doncs, que els líders sobiranistes ens confessessin sense embuts si volen continuar incomplint la llei del referèndum o si, en cas contrari, estan disposats a tornar a convocar un ple de la cambra catalana per votar el text que van signar amb nocturnitat i que ni va passar pel registre del Parlament.

Si hi ha algun diputat que, davant d’una votació com aquesta (que implicaria, insisteixo, el compliment del 4.4) prefereix enretirar-se, que el substitueixi un altre. I si, acabada la purga, encara hi ha una majoria de diputats de Convergència, d’Esquerra i de la CUP que no es comprometen a allò que els mateixos van fer costat, el més digne que poden fer és convocar eleccions i no presentar-se mai més a un càrrec electe que impliqui una certa responsabilitat.

Dit això, i passi el que passi aquestes setmanes, si el final d’aquest procés implica la no existència d’una unanimitat en el compliment de la llei aprovada al Parlament, la ciutadania només pot exigir a tots els diputats d’aquesta legislatura que demanin perdó, abandonin la política i estiguin un cert temps sense sortir d’una cova. Perquè la gent es va trencar la cara per poder votar i potser, si els veiés passejant al costat de casa, els retornaria alguna de les bufes que els propinà la bòfia.

Diputats, només els queda això: compleixin la llei o fotin el camp.

11

  1. primer de tot, en Puigdemont la carta l’ha redactada en xarnec. Aquest xarneguisme és la primera cosa que el desautoritza; ara i totes i cada un de les vegades que un autoproclamat representant polític, cívic o mediàtic de Catalunya i Gasconha deixi de parlar pla perquè xarnegui.
    Després, la teva de carta també hauria d’anar adreçada a les teresines d’Òmnium, l’Assemblea i l’AMI, que qualifiquen de generosa i intelligent la respota xarnega d’en Carles Puigdemont. Ja cap d’ells ni cap dels periodistes que els autoentrevisten no se’n recorda del que fas memòria: que en quaranta-vuit hores havia de fer-se efectiva la independència. Ho diu la llei i ho deien els mítings de setembre, llagrimers i pàtrio-trompeters.
    Tot sembla que són els escarxofats al Parlament i les teresines els qui no reconeixen els hòmens catalans com a subjecte polític. Per això tot el que diuen s’adreça a la Metròpoli o, màxim -cosa que és pitjor- a la província.

    • Xarnec, feia molts anys que no llegia ni sentia aquesta paraula en un contexte denigratori. Els etnicistes supremacistes han tornat, malhauradament.

  2. Tens tota la raó, avui ja no estic emprenyada estic indignada no penso sortir més al carrer fins que no proclamin DI

  3. Es tracta exactament d’això!. I si es pensen que, després de tenir-nos set anys amb el “somriure Profident” a la boca, ens quedarem amb el “somriure Colgate” si no fan el que han de fer….aquí n’hi ha una que no hi està gens, però GENS, disposada!
    Crec que, per variar entre la classe política, estan començant a oblidar, de nou, que els Governs estan al servei del poble, no a la inversa. Què, al cap i a la fi, els Governs, sense el Poble serien això: poble!

  4. I, una vegada declarada la independència, ¿què?; ¿com es fa complir, aquesta independència? ¿Es demanarà als ciutadans que surtin al carrer per imposar-la? Els kurds de l’Iraq l’han proclamada. Però ho han fet en un moment en què tenen el domini militar sobre el territori, un domini més o menys difícil de mantenir, però real. No és pas aquest el nostre cas. Ni tenim un domini militar ni altres dominis, que haurien de resultar d’unes estructures d’estat que estan només embastades. I la UE, finalment, com a bloc, no és clar per on es decantaria. Companys va descobrir que Catalunya només té els catalans (i els catalans que «té»), doncs això. Aquesta proclamació real seria molt aventurada. I, com va dir aquell, «les provatures, amb gasosa».

  5. Autoritat moral d’un periodista no es un valor intrínsec acceptable. Tampoc els que “irritats” sense haver passat res en joc s’exclamen contra qui disposa d’informacio i actua amb un propòsit final i no per l’autosatisfacció personal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*