Descansar

Creiem que ens hem guanyat el dret a descansar, moral petitburgesa, il·lusió de classe mitjana, tot i que el reposar ja sigui una cosa del passat de la qual ens hem desprès: primer, per la pròpia desídia, és cert, però també a causa d’aquesta època nostra on la distracció és l’única norma que preval. Vols descansar, mentre t’interrompen notes de veu i espantosos avisos sonors del telèfon, alarmes que et duen a consultar converses encara més horripilants: grups d’amics, grups de pares, grups de comensals, grups de coixos, i vinga notes de veu i vinga missatges amb el seu corresponent link, i tornem-hi amb aquest article interessant i fot-li amb aquest vídeo que no et pots perdre. Jo mateix ajudo a l’embafament fastigós, a engreixar la bèstia de la immoderació, molestant-vos cada dia amb la meva poesia de tercera.

Mentre nosaltres mateixos ens ferim la pell, encara tenim l’absurda, la vana il·lusió de descansar, tot i pendents de l’última notícia, obsessionats en no perdre’ns la darrera nota de premsa, però també –ai las– deixondits permanentment,  car ens sentim culpables i neguitosos de viure una revolució que ara ja sembla fallida. He fet tot el que he pogut?, et preguntes tot just abans d’intentar consumar una becaina absurda que mai no arribarà. I si haguéssim signat la declaració el dia que tocava?, t’exclames mentre fas el brou del dinar, escandalitzat amb la covardia dels teus líders. I així vas vivint les darreres setmanes, cercant un descans delirant que mai no arriba, intentant refugiar-te en lectures que mai no acabes perquè et distreu el dringar del telèfon, incessant com el cant dels ocells a l’hivernacle.

En el fons, sovint tens la temptació de tornar a la vida subsidiada, a la cosa autonòmica, on et robaven però et deixaven tranquil. Ets un revolucionari de fireta, penses: total, per setze mil milions cada any, tu, que se’ls fotin al cul i ens deixin tranquils. I és així, amb aquest odi descomunal vers tu mateix, que enfiles aquest divendres fatídic. Que descanseu.

19

  1. Muy lucido hoy el señor BdD. En efecto los “panxacontents” indepes, se van hoy viernes de finde, a sus residencias en la Cerdanya, y alrededores. Esperan que los subvencionados y los abducidos vayan a las manifas, a gritar por ellos. Estos, pobres desgraciados, no han leído la historia de la humanidad, y en su ignorancia, no saben que las revoluciones, de verdad, las han llevado a cabo, famélicas legiones sin nada que perder. La suya, la revolución de los “panxacontents” es continuar expoliando a las “famélicas legiones de pobres deshauciados”…

  2. Com a bon taxidermista de la realitat, has tornat a deixar les nostres misèries al descobert. Per a independitzar-nos, caldrien pebrots de debò. I fins ara, hem demostrat moltes coses, però no veig gaires conciutadans disposats a sacrificar-se fins a les darreres conseqüències.

    Quants estaríem disposats a anar a la presó ? No ens imaginem amb un pijama de ratlles, tot i que ja n’hi ha que estan gaudint de la ´hospitalitat´ espanyola. D’altra banda… estem preparats per a que algú ens dispari a matar ? No oblidem que les bales xiulant són habituals als processos d’independència no pactada.

    Havíem aconseguit el més difícil, fent escac i mat a Goliat. I quan tot just ja ho teníem a tocar dels dits… ara cada dia que passa veiem com la possibilitat s’allunya. Ens acabarà passant com a l’obra d’aquell mossèn sobre la reconquesta de Granada, que posava en boca de la sultana Aixa aquell feridor retret al seu fill Boabdil de “no ploris com una dona el que no has defensat com un home”.

  3. típic d’un xarneguista militant com ho és en Bernat Dedéu que en l’estat d’ocupació només hi vegi la pela. És clar, i en això té raó, que això sí que canviarà d’ésser una regió de l’estat espanyol mare a ésser un estat espanyol filial, com ho és Mèxic o l’Argentina, en la part de Catalunya i de Gasconha que els xarneguistes independentistes malauradament s’autorepresenten a la classe política i mediàtica.

  4. Todo catalanista, por definición, se odia profundamente a sí mismo, porque es un español morboso al que le repugna lo español que hay en su seno, hasta el punto de hacer de su traición una causa de militancia. Todo separatista quisiera separarse de su propia y entretejida constitución tomándola como si fuera una extraña presencia controladora que se le ha metido dentro, practicando sobre sí mismo un vano exorcismo, expulsando el demoníaco espíritu español que le ha poseído toda la vida, pero contra lo único que combate es contra una caricatura denigrante, contra una folklórica deformación, contra una calumnia maliciosa y anacrónica. Y así pasa sus días con amargura, rencor y frustración, autodestruyéndose con romántica estupidez, despilfarrando sus energías por un propósito condenado al fracaso, depurándose de toxinas españolas que se defienden exponencialmente como las cabezas de una hidra. Por suerte para él, en el fondo de su alma masoquista adora su sufrida existencia paranoica, su solitaria guerra contra todos los poderes del mundo, conchabados con su bestia negra interior, y al mismo tiempo que se atormenta también se autocompadece en comunión y se gloría de su pasión purificadora, porque su república no es de este mundo.

  5. Veiem que censures els peus d’article que et recorden que ets xarneguista, com arreu l’independentisme organitzat, i doncs que la independència que prediqueu és per a constituir un adem espanyol més, talment Mèxic o l’Argentina, amb l’agreujant que per geopolítica aquest “nostre” pot arribar a ésser més espanyol que l’adem espanyol mare; igual que els adems de Suïssa, Luxemburg o Bèlgica són tant o més francesos que la França hexagonal. La lucidesa independentista aplicada en un afer intern metropollità et colloca en la mateixa provincianitat que el regionalisme tradicional. Sols canvia el pintallavis.

  6. Parece que el Estado os está dando cera hasta las trancas. Dios nos libre de la intelectualidad catalana, de sus políticos, sus veleidades y más nos libre aún de catar algo cocinado por ti, aunque sea un brou. Ánimo.

  7. Bernat, un cop vaig tenir el gust de compartir una estona amb tu a l’Ateneu després de trobar-me amb un restaurant amb l’Ignasi Barba. Només dir-te que m’agrada molt el teu anàlisis i cada dia soc mes proper a les teves conclusions. Gràcies

    • Claro que se irán, harapientos y cojeando, pero si consideran que va todo esto valdrá la pena con todo lo que les viene encima, pues endavant les atxes que dicen ustedes. Ahora bien, el Estado hará cualquier cosa para que esto no suceda. Cosas espantosas me temo.

    • Vosotros no se, pero los que si se largan, son las mas de mil doscientas empresas, que gracias a vosotros, cotizaran en vuestra odiada España, ja,ja,ja,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*