Per què Évole guanya Puigdemont

L’entrevista de Salvados del passat diumenge al Molt Honorable 130 hauria estat ben diferent si, tot just després que Jordi Évole li fes la brometa inicial sobre la possible irrupció de la Guàrdia (In)Civil a Carles Puigdemont, el president s’hagués adreçat al periodista de La Sexta, tot agafant-li amorosament l’avantbraç per dir-li: I si entrés ara mateix la Guàrdia Civil per detenir el president del teu país, estimadíssim Jordi, tu què faries? Évole va torejar i guanyar Puigdemont perquè durant tota la xerrada amb el president es va obviar el fet gens anecdòtic que al port de Barcelona hi ha quatre mil paios confinats en un vaixell (se me’n recarda si amb Piolín o amb Superman per bandera) disposats a reprimir a la força un poble que vol votar. Si el president hagués deixat ben clar que aquella conversa es feia sota l’amenaça de pistoles, a Évole se li hauria acabat tota la munició.

Contràriament, Puigdemont va perdre i es va perdre perquè va intentar tramar una entrevista per a convèncer indecisos i votants del ‘no’, mentre afirmava coses que sap escassament certes i que no fan justícia a la seva pròpia determinació política. La prova d’una conversa fallida, ai las, és quan hom es baralla excessivament amb metàfores i croissants. La cosa era ben senzilla: Sí, Jordi, a casa ens encantava fer els pastissos i els croissants com déu mana, però ja saps, quan tens la capital del teu país ocupada per homes i dones armats, les receptes dels llibres de cuina te les passes pel folre. El president va caure en la trampa terceraviista del seu entrevistat, que –com bon espanyol– va intentar dur la conversa sota els viaranys procedimentals amb què l’estat dissimula la seva repressió. Que si dos terços, que si plebiscitàries… Sí, Jordi, tot això seria fantàstic: el problema són sempre les pistoles, reiet meu.   

Si d’alguna cosa serveix l’entrevista de l’altre dia és pel fet de comprovar quina serà l’esca amb què Espanya voldrà blanquejar l’1-O: amb tal de negar la repressió policial i l’accés legítim dels catalans a les urnes, les elits madrilenyes seran capaces d’enviar Rajoy a casa, reemplaçar-lo per una cara amiga i engabiar l’autodeterminació en una comissió parlamentària del Congreso. El somni humit d’Évole és aquest: tornar a les converses on, com diu el tòpic, es pot parlar de tot mentre es fa brometa amb la hipòtesi que algú sigui a punt d’entrar a la sala amb una pipa i detenir un dels comensals. Progressistes del món, admireu quin humor més fi…

11

  1. Sr. Dedéu,

    L’entrevistador ja sabem que és un “busca raons”, ( ja s ho deia a tv3 quan li deien follonero ).

    Jo comparo la comunicació no verbal d’ un i altre:

    Una mirada inquisiva per part d’un i una mirada serena per part de l’ altre.

  2. Bé! al menys trobo un català que reconeix que s’el va menjar amb patates!
    La gent es pensa que allò va ser una entrevista, acostumats a l’elegancia i el respecte del entrevistador de catàleg. Jo ho vaig veure com un cara a cara politic, entre un votant del si i un votant del no, que s’havia preparat les trampes amb antelació.
    Felicitats per això al Sr. Puigdemont per donar la cara devant de la bèstia periodistica. No tothom ho hagués fet, i el del plasma ni va apareixer…tot i ser convidat

  3. L’error va ser no considerar Évole com el que és: un egòlatra manipulador. I no anar-hi preparat per a les travetes. El president anava a una entrevista intel.ligent i es va trobar amb un trilero.
    Al final en devia estar fins als collons, de contestar preguntes estúpides. És un home educat i no va engegar a la merda al cuc repel.lent amb veu de flauta que tenia al davant, com jo hauria fet. Dir-li: escolta tifa, si vols fer-te famós vesteix-te de “lusses” i exposa el paquet davant del toro, que, com a bon espanyol, és el que et toca, però no a costa meva ni del meu país. Au, a pastar fang, merdeta.

  4. Com que ja fa temps que no miro cap entrevista d’aquest senyor perquè no m’agradava el seu mètode retorçat de tractar la gent, em vaig estalviar que se’m trenqués el cor en veure aquest nostre molt i molt honorable, honest i honrat President, havent d’esquivar els dards enverinats d’un entrevistador que segur que no va trobar el to de respecte que es mereix l’entrevistat.

  5. No vaig veure l’entrevista i només n’he vist alguna reacció per tuiter. Va ser en Llimona, crec, que va apuntar el tema de la il·luminació, comparant l’entrevista amb el President Puigdemont i la del President Rajoy. Ací, crec, hi ha un tema important. Tenint en compte el metratge que grava l’Évole i la capacitat per reconstruir el discurs dit per un altre, potser, potser, potser, seria el moment que els entrevistats tinguessin dret a replica. Suposo que en teoria ja la tenen en altres medis, però crec que seria important que fos al mateix programa. Cosa que segurament no passarà mai.

  6. No vaig veure l’entrevista, entre altres coses perquè el tal Evole m’acaba els quartos: trobo insuportable el seu narcisisme poca-solta. A més, aquell programa que va fer sobre el 23F em va fer venir ganes de perbocar, per frívol i abjecte. Com es pot fer broma sobre una cosa així? Com es pot muntar un tinglado que fes veure que tot havia estat un acudit, una facècia? Per aquest graciós que ara va de periodista incisiu, quan fa quatre dies feia de “follonero” en un de tants programets “graciosos”, tot deu ser una broma. Ell mateix és una broma. Pesada, no cal dir-ho. Quin fàstic de personatge!

  7. Yo soy filósofo de profesión… muy pagado de sí mismo, como tiene que ser.
    Tengo un ombligo grande y bueno.
    Viva el discurso único, señor embajador -dijo la reina de corazones.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*