Mossèn Pedrals

Quan trucaves a casa d’en Pedrals, el seu pare, Ricard Pedrals Blanxart, despenjava el telèfon i et deia “Bona tarda, parleu”. Diria que la veu del pare d’en Josep, anciana i fràgil des del primer dia en què vaig escoltar-la, ha estat una de les sintonies de la meva joventut, etapa de la vida a la què els nanos de finals dels setanta ens hem intentat arrapar com fan els embriacs amb l’últim got de rom. Quan anàvem a visitar en Josep al seu pis, entre la carretada de llibres que imitaven les parets i n’omplien tots els racons com un gas enfurismat, allí hi havia sempre son pare, assegut, filosofant entre migdiades mentre repassava algun dels centenars de milers de llibres que havia llegit. Perquè el pare d’en Josep ja ho havia llegit tot i ja ho sabia tot: et podia cantar el pròleg de l’Evangeli de Joan i parlar-te dels pensaments de Mounier, del lieto fine del Don Giovanni i dels cants d’en Maragall, però també explicar-te aventures de la resistència antifranquista i l’escoltisme, històries que per a nosaltres tenien el regust de llegendes al·lucinògenes.

Recordo haver vist fa temps el pare d’en Josep caminant per l’Eixample, amb la seva mare de bracet, fent-li de crossa o acompanyant-lo amb una veneració d’amor que feia mal als ulls, de tan brillant com  era. En el futur n’estic segur que em semblarà veure encara mossèn Pedrals, així l’anomenava jo sempre per fer conya, als recitals poètics del seu fill on li vagui d’espiar. Allí s’hi amagava molt de tant en tant, en Ricard, vigilant que als versos d’en Josep no hi encastés el mot fotre i que les rimes quadressin com déu mana, arquitectura i pau. No hi anava gaire, perquè el pare del meu amic ja vigilava el seu fill a través dels llibres que, gat i rata, havia escampat per ca seu amb la intenció secreta de parir un escriptor. Ara que Mossèn Pedrals descansa, estic segur que en Josep mantindrà viu el pare rescatant els milers de papers que tenia escrits i que mai no publicà per allò de la modèstia, però sé del cert que sobretot es dedicarà a encarnar la tranquil·litat sublim dels seus ulls quan mirava les estanteries de casa i s’hi feia un horitzó particular.

En aquest país petit, el major mèrit cultural consisteix en morir-se, que és el punt a partir del qual hom descobreix sovint que els nostres humanistes han tingut la curiosa dèria d’existir. En Josep ha fet molt bé venerant i estudiant el seu pare en vida, perquè això li estalviarà la malura de la nostàlgia, amb la seva insofrible cursileria, i el perill de no saber per què és qui és. La veu del pare Pedrals era una d’aquelles coses que mai no canviava: “Bona tarda, parleu”. Mossèn, que gaudeixi de la conversa amb l’altíssim. L’espera per a xerrar una estona. En persona, faltaria més.

8

  1. Amb el jaleo que tenim montat ,ara amb surts tu, fent aquest article sobre la mor d’ aquest senyor, que al cel sia ( Ricard Pedrals Blanxart.) que ha tigut una vida molt llarga i plena,i jo que ho celebro.Pero ara potser que et mullessis una mica i parlessis del que passa aqui al nostre Pais i tambe el teu,i tu que tens aquesta llegua tan llarga ,mullat i no t’emaguis ,perque si el que diuen els teus assalariats es veritat ,resulta que si les veus pensants de aquest Pais sont aixi de covardes o interessades,ho tenim malament, molt malament.

  2. Descansi en pau i, tal com em deia la seva vídua Pilar, ara en Ricard ja podrà fruir del que per a ell era un enigma que li intrigava, l’enigma era què podia ser això de la vida eterna.

  3. El que es cert que en Ricard, per a mi va ser el mossèn que en va certificar el matrimoni amb la Carme. No va ser el fundador de l’ escoltisme català si no el continuador de l’ obra de Mossèn Antoni Batlle i Mestres iniciada a l’ any 1931.

  4. Mossèn Pedrals era el mossèn de la meva escola de primària i el que ens va preparar per a la Primera Comunió. Per sort em va treure la por de la confessió (què havíem de confessar a aquella edat!!!!) cantant-me una cançó de moda amb el meu nom i dient-me “apa maca, creu els pares i fes bondat”. Ell i aquest record és l’únic que m’ha quedat de positiu de l’adoctrinament catòlic.

  5. La meva mare va ser mestra, companya i sobretot amiga de Mossèn Pedrals durant els anys que ell l’acompanyava un cop per setmana per explicar a les criatures el què de la vida, perquè era això del què parlaven a les alumnes, del món i de la vida. Sovint a casa ens comentava amb il.lusió algun tema que en Pedrals havia tret i cóm l’havia resolt. El savi, l’humanista, el mestre, la persona. Quan va seguir sent Ricard Pedrals, tots aquells anys no es van esvair, gràcies a les seves complicitats, les musicals les que més.
    La meva mare, neta i filla de mestres, el meu avi molt compromés amb la República, el nom del qual ara he vist escrit a les llistes que ens ha proporcionat l’Arxiu Nacional de Catalunya, també va ser educada en la seva formació durant aquell període, i en va mantenir l’esperit, amb molts d’altres companys, malgrat els embats de la incultura més severa dels anys posteriors, amb Pedrals va tenir un còmplice.
    El dia de l’enterrament de la Carme, el còmplice es va aixecar d’entre els assistents i ens va dedicar el millor regal que se li pot fer a una persona: una immensa semblança humana i professional, exhibint un sentit de l’humor molt lloable i una estimació que tots agrairem sempre. Estic segura que estan discutint de música.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*