Excèntric

Fa dies que llegeixo amb certa obsessió els textos de Glenn Gould, entrevistes i estudis musicals en què –bàsicament– el pianista posa en dubte o regala carta d’espontaneïtat natural a les excentricitats per les què arribà a ser una celebritat planetària , essent absolutament conscient (diria) del seu caràcter freak. Més enllà d’aquest detall (en el fons, a Gould li encantava xerrar sobre la seva vestimenta i l’atrotinada cadira que va carretejar per quasi tots els auditoris del món, abans de retirar-se dels escenaris), em sobta la insistència del pianista en mentir sobre la preparació de les seves gravacions i sobre la seva forma d’estudiar el piano. En més d’una ocasió, Gould afirma assajar  obres complexíssimes (llegint la partitura, exclusivament) durant les setmanes prèvies a gravar-les, deixant un temps ben minso per a l’execució preparatòria de les peces. De fet, al canadenc li plaïa sovint deixar de tocar algunes peces que havia après de joventut, interpretacions que només recuperava uns instants previs a la seva gravació.

Aquesta fal·lera per l’espontaneïtat Gould la compartia amb el seu admirat Sviatoslav Richter, qui també havia afirmat assajar només tres hores diàries el repertori que interpretava als concerts. Donada la profusió quasi bulímica del disc dur d’aquests dos pianistes, hom entén que ni la ment ni els dits més genials podien assolir un coneixement d’obres pianístiques complexes en tant poc de temps. Reduir l’esforç amb què s’assoleix una fita és una de les dèries més persistents d’alguns intèrprets que volen regalar una imatge de talent innat superior a la immensa facilitat que ja se’ls suposa . De fet, si Gould practicava més aviat poc (i en això sí que no dubto de la seva sinceritat) no devia ser per manca de talent, sinó perquè el piano, en tant que mèdium físic, sempre li va importar més aviat poc o, en tot cas, el va emprar simplement com un vehicle per a la seva filosofia de la música. Potser per això també considero les versions de Gould d’un interès instrumental més aviat nul, incloses les dues versions celebèrrimes de les Goldberg que el van convertir en estrella mundial del pop

Però, evidentment, si Gould hagués confessat la seva fal·lera per arribar a ser un excèntric, ho hauria deixat d’ésser en aquell mateix instant, perquè l’extravagància sempre és una lluita que s’agrada amagant-se  i l’excèntric, en definitiva, mai ha de confessar-se com a tal, si vol que la gent hi pari atenció. I aquesta sí que és la genialitat més impressionant de Gould: aconseguir estar sol, radicalment aïllat del món, i així provocar que tothom encara vulgui penetrar en la seva intimitat i en els seus costums. Això, evidentment, no té res a veure amb la música, però s’adapta perfectament a uns temps en què tothom somia ser un eremita de fama mundial.

4

  1. Quan vaig haver despatxat ben despatxat el subaltern, despres de suportar sentirne dir pobra pallasso, aquella nit, al llit, cosa rara i perillosa, em van assaltar veus a l,oida dreta, que vaig encalmar buscant a la desesperada en mi mateix, la causa interna de la seva sortida agressiva, i ho vaig trobar, en una ocasio de ferme un holter i anar a quadrar l,interinatge, li havia expressat quep potser ell hauria de recollir el meu testimoni, literalment, aixi, i d,ença d,aleshores el dani havia flipat lfowers.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*