El diari Ara i l’1-O

La setmana passada, quan passejava per les sales del Parlament, on vaig poder residir un parell de dies mentre s’aprovava la Llei del Referèndum i també la cosa aquesta de la transitorietat (ecs), sovint reia tot sol quan em venia la memòria aquell temps en què la gent de Convergència i alguns il·lustres diputats d’Esquerra que no volien el referèndum ni em pintura em titllaven de sumbat i de frívol quan gosava defensar-lo, un gest prou habitual en aquesta tribu quan hom vol ventilar-se els debats incòmodes sense esforç. Recordava, per exemple, com l’Agustí Colomines se’n fotia de l’Enric Vila o com el diputat Germà Bel deia que un referèndum d’autodeterminació “seria com un 9-N, però patètic”. Naltrus, també el Graupera, havíem arribat a la conclusió que la votació era la millor forma de confrontar el país amb les seves pors, superar tota la misèria de la lluita partitocràtica i veure per fi quina era la determinació dels catalans defensant  el preu que exigeix la llibertat. El referèndum, dèiem fa mesos, trauria la màscara a tot déu.

La cosa ve a tomb perquè al Parlament ja em contaren que el diari Ara havia renunciat a incorporar publicitat explícita de l’1-O a les seves pàgines, cosa que el seu consell d’administració i editorial certificava dissabte en un comunicat que hauria d’entrar directament a l’antologia dels textos més covards i hipòcrites de l’era autonomista: “L’Ara –diu la rapsòdia, escrita amb aquell estil plastificat que tuf a mentida– no farà res que posi en perill la continuïtat del projecte, ni ho posarà fàcil a aquells que ens voldrien veure tancats en aquests dies tan decisius. Protegir el diari, és a dir, la informació i l’opinió, passa per davant, ara mateix, de la publicitat.” La frase ho té tot, començant per aquella obsessió processista d’empassar-se el guariment abans d’estar malalt, la immensa doble moral que implica fer veure que defenses un referèndum que ni t’atreveixes a publicitar i, encabat, la grolleria d’amagar la teva covardia oceànica dient als teus lectors que et deixes encular però que, només faltaria, ho fas per a informar-los millor.

Després de tota quanta portada amb el #NoTincPor per bandera, després d’una quantitat bàrbara d’articles sobre el procés al crit de ‘ni un pas enrere’, ara ja sabem que Fernandito Rodés prefereix salvar la guingueta i continuar essent espanyol que no pas defensar la mínima transparència informativa i la llibertat política del país. De la seva directora sociovergent no n’esperàvem gran cosa, però veure periodistes com l’Antoni Bassas o gent com en Salva Garcia-Ruiz abaixant el cap davant l’acolloniment del capatàs fa un pèl més de vergonya. Després de l’escarni a Enric Hernàndez, serà interessant comprovar quina brometa fa l’Empar Moliner sobre aquest afer (encara més greu, pel simple fet d’esdevenir-se en un diari hipotèticament sobiranista); serà meravellós veure sota quin punt de vista l’analitzen Toni i Soler & sister o quin videoblog a peu de carrer ens en fa el Bassas; no puc esperar per veure quina contra en fa l’Albert Om i sota quina perspectiva cultural ens ho regurgita el pobre Ignasi Aragay.

Intueixo que ja hi ha col·laboradors i periodistes de l’Ara que es plantaran davant d’un fet tan greu, com així alguns subscriptors que ja s’han donat de baixa. Com us deia abans, ara sabrem qui prefereix viure de les molles i callar que no pas abraçar la llibertat i pagar-ne el preu. Sabia que m’ho passaria bé i que ben aviat caurien màscares, però poc sospitava que, a banda de cagueta, segons quina gentussa seria tan cutre. Ara ja sabem que en Rodés s’ha dedicat durant molt de temps a servir-nos moralina processista sense creure’s res del que publicava, així com sabem perfectament que els amos del diari no volen protegir els seus treballadors, sinó salvar-se dels seus amics de Madrid. Ara ja sabem que Rodés prefereix nedar i guardar la roba que no pas acceptar que hi hagi gent prou sonada com per tancar-li el diari, amb l’escàndol que això suposaria. Bé, ara ja sabem que tota aquesta cursileria de les pàgines de l’Ara era només una mica més d’heroïna per a tenir-vos més acomodats en l’estat de por que ens ha fet súbdits.

I ara correu a criticar-me els articles que li vaig dedicar a en Capdevila i la seva apologia exhibicionista de l’ocàs, si teniu collons. I ara, si sou valents i ardits, escriviu de l’Ara tot allò que havíeu vomitat sobre El Periódico. Vinga va, homenots del país, que us espero al centre del ring, sempre en guàrdia.

22

  1. Una de les principals virtuts del que estem vivint és la brutalitat com es mostra la realitat davant de les barreres repressives. Allò que abans eren insinuacions recargolades ara són afirmacions de tres paraules. L’Ara va fer recentment, entre altres coses, un diagrama que volia ser molt explicatiu sobre els escenaris futurs del procés, en el qual tot acabava de manera incerta- amb un interrogant gruixut i d’un color destacat- excepte un referèndum acordat amb l’Estat, i on la independència no figurava com a possibilitat. Un altre dia titulaven que Junts pel Sí i la CUP s’havien quedat “sols” al Parlament perquè l’oposició no els recolzava en una votació. A partir d’aquí vaig deixar de seguir-ho i només veia de tant en tant la decadència en el nombre de comentaris de les notícies, però no em va constar que ningú es donés de baixa. Aparentment la gent només reacciona i deixa de subvencionar l’engany quan l’enganxa follant-se l’altra. Un problema que reapareixerà d’altres maneres quan l’establishment estigui tranquil i no es vegi obligat a crear les condicions que fan evidents les infidelitats de cadascú. Una possible solució podria començar per acceptar que una publicació amb el poder d’influenciar la gent a favor d’un grup de poder és altament probable que ho estigui fent i es pot considerar que és així mentre no es demostri el contrari, perquè aquesta és una aproximació més exacta a la realitat que donar per suposada la seva independència. Començar per aquí estaria bé per intentar solucionar alguna cosa, si hi hagués algun interès en solucionar res.

  2. Hombre es que la gente se la juega, no como tú, que incendias todo lo que puedes llamando “colonos” a tus conciudadanos y a la hora de las hostias seguramente te vayas a casita, que llueve.

  3. Els comentaris només poden ser per donar-te la raó. No m’ho esperava això d’ells, o… si, no ho sé. Han donat la raó la dictadura encoberta que governa Espanya.

  4. Home, tot el que vulguis, però l’Ara està a favor del referèndum, és a dir, de la sobirania de Catalunya i El Periódico no. Per mi, aquesta és la línia divisòria.

  5. Ahir, 10 de setembre, a les 10,35 h en l’últim comentari del teu article anterior “*Egoisme” et vaig dir que esperava “amb candeletes” el teu article sobre el diari ARA.
    No esperava que em fessis cas amb tanta celeritat i contundència.
    Gràcies.
    Jo també espero que la subscripció, aviat reflecteixi l’opinió que ens mereix el descobriment de la veritat.

  6. Bon dia! Bona DIADA!!

    A veure com tomba això del diari ARA. també poden reaccionar, Hi ha molts subscriptors emprenyats.
    Bernat, mai he estat d´acord amb els articles que vas dedicar a en Carles Capdevila, i si vols pots recuperar què en deia ell de la seva etapa a davant de l´ARA. Va patir un gran desgast de salut, emocional, no ho va tenir gens fàcil.
    .

  7. Los intelectualoides del diario Ara han apostado por lo mismo que habrías hecho tu: correr a esconderse bajo la faldita de mamá. El día que sepas lo que significa dar un palo al agua y te vas a enterar de que va todo esto, listillo.

  8. D’acord, a mi l’Ara mai m’ha interessat. Com aprofites per justificar el teu escarni al Capdevila i el menyspreu a la seva malaltia. Ets un misssserable. Tan de bó tinguis un càncer mes aviat que tard (Ets candidat). Veurem que dius i fas. Covard mesquí.

  9. I tot això només perquè no et van voler donar feina?
    Publicar aquest article a 20 dies de l’1-O no és molt intel·ligent, és evident de quin bàndol està l’Ara, porten fent propaganda independentista des que van néixer. Tu sabràs contra qui jugues a escacs. Només espero que quan finalment et donin la poltrona institucional que tant persegueixes callis d’una puta vegada.

  10. Que en sigui conscient, la primera a reivindicar un referèndum va ser l’Elisenda Paluzié. La decisió de l’Ara és intel.ligent. El primer és salvaguardar la vida encara que un hom passi per covard. Molts catalans així ho van fer un cop acabada la guerra civil, a qui no els va quedar més remei que passar pel rengle. Altrament ara els descendents dels quals no ens manifestaríem ni estaríem a punt de donar la victòria al referèndum de l’1-O. Pots morir com un valent i donar als cucs un gran banquet. Pots triar. Jo trio la vida i continuar donant pel cul els que em volen mort i enterrat.

    Els jueus ens n’han donat una gran lliçó històrica: feien que es convertien però mai no van deixar de ser jueus. Abans la vida. L’Ara està en el punt de mira dels franctiradors (jutges, fiscals, botifleram divers) a sou de l’estat espanyol, com ho estan els altres mitjans catalans. I dic catalans i no pseudocatalans com El Periódico o La Vanguardia. I, per últim, no sé a què treu cap esmentar el nom de Carles Capdevila. Potser que deixem els morts en pau. Ai, la testosterona, senyor Bernat. Potser que se la peli una mica, aviam si es relaxa.

  11. ¿Qè té a veure la decisió de l’ARA amb la malaltia de Carles Capdevila, les manifestacions per escrit -era periodista- de la mateixa i les cruels burles que vostè li va dedicar posant en evidència la seva naturalesa , la seva. sí, senyor Dedéu, barroera, agressiva i malvada?. ¡Què té a veure, tingui atributs, tant que en presumeix, i digui-ho d’una vegada!. Creu que les barbaritats dedicades a Carles Capdevila pel seu desgraciat magí queden compensades amb l’actitud de l’ARA?.Es coneix que no han volgut comptar mai amb vostè. I vostè, rancuniós, envejós com una Iago de plàstic, l’emprèn ara contra en Bassas…com se li veu el trist llautò senyor Dedéu, vostè que ens escribia des de Manhattan en castellà i proclamava a la SER el seu odi als nacionalismes. Per quan un altra canvi de camisa? Aquesta ja fa pudor de suada, és vella i bruta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*