La Crispu i la Corpo

Catalunya Ràdio va contractar fa setmanes Cristina Puig, la meva col·lega Crispu, com a relleu de Sílvia Cóppulo a la segona hora del Catalunya Vespre, operació que havia de presentar-se com el fitxatge estrella de la ràdio pública per a la propera temporada i que pretenia contrarestar (amb intel·ligència) la incorporació d’Agnès Marquès a RAC1 en la mateixa franja horària. Però l’equip directiu de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha decidit exercir la censura i tombar l’aposta personal del director Saül Gordillo amb una sèrie d’excuses que mereixen un Nobel a la creativitat. Us demano paciència, perquè avui la cosa va per llarg.

Per tal de no fitxar la Crispu i dissimular que tomben la idea pel simple fet de ser proposada per en Saül, els capatassos convergents de la Corpo, encapçalats per Núria Llorach i Brauli Duart, s’han escudat en l’imperatiu d’apostar pel “talent intern” de la casa (us ho tradueixo al llemosí: no contractar ningú que no formi part de la redacció d’informatius de Catalunya Ràdio, no fos cas que un ésser alienígena contaminés la puresa existencial de l’entitat), sostenint també que els resulta molt més oportú dedicar els 40.000 euros de la incorporació de Puig a renovar l’espai “Les mil i una nits”, on Maria de la pau Janer excita a diari els fal·lus i les escopinyes de la tribu arribant a la quota astronòmica de vuit mil oients. Ho heu llegit bé, vuit mil.

Mentre desestimaven el fitxatge de la Crispu per costós i innecessari, els directius de la Corpo no han tingut cap problema en mantenir el sou a Sílvia Cóppulo passant el seu espai (el “Diván”) a TV3 i en renovar-li la pagueta a Maria de la Pau Janer, una de les poques locutores del món que, a banda d’haver flirtejat amb el PP de Jaume Matas, té l’estrany privilegi de poder fer el seu programa des del sofà de casa. Segons la mentalitat convergent de tota la vida, és del tot lògic que dues senyores amb la innegable virtut de poder connectar-se el micròfon directament a la xona tinguin preferència a la Crispu, una periodista que venia a Catalunya Ràdio amb la pecaminosa intenció d’intentar competir per guanyar audiència i credibilitat. És del tot lògic, en definitiva, que a Llorach i Duart els agradin més els massatges de la pobra Cóppulo a Quico Homs o a l’abat de Montserrat que no pas comptar una periodista disposada a fer preguntes incòmodes als guardians del processisme. La Cóppulo, pobreta meva, amb aquella mirada perduda que fa paüra.

La ràdio en català podria haver viscut el privilegi d’una temporada feliçment marcada per  una lluita constructiva entre dues dones fantàstiques com l’Agnès i la Crispu competint per liderar la franja dels vespres, però als consellers de la Corpo els interessa molt més que el grup Godó i Rac1 siguin líders d’audiència que no pas comptar amb una ràdio pública que jugui a guanyar (és allò d’Artur Mas: fer la cabriola de la independència, però assegurant-se que el Comte de Francesc Macià estigui content). Tombar la proposta del director de Catalunya Ràdio per motius polítics entra a formar part de la misèria habitual de la nostra tribu. Però tractar d’aquesta forma a la Crispu, negant-li el pa i la sal el mes de juliol quan ja s’havia anunciat el seu fitxatge, expulsant així dels mitjans públics a una professional que ja va ser injustament purgada de Televisió Espanyola pel PP, és d’una misèria moral fora mida. Però a aquesta gentussa tot això tant li fot.

Catalunya té el seu Tribunal Constitucional particular, encarnat en el consell de la Corporació, un òrgan intervencionista on hi ha carnets per a tothom (fins i tot s’hi troben amics de la FAES, ja veus tu quines coses té la vida), però on tots els membres integrants comparteixen l’estranya virtut de no haver liderat ni un sol projecte periodístic d’èxit en tota la seva puta vida ni de ser professionals que se sotmetin a uns objectius marcats sense l’arribada dels quals puguin perdre la feina. Tot això, faltaria més, a banda d’embutxacar-se un sou de conseller superior als cent-mil euros anuals per la tasca titànica de reunir-se una vegada al mes, a la qual cosa cal afegir la consegüent tasca de censura periodística.

Catalunya no tindrà uns mitjans mínimament civilitzats si la tasca dels seus respectius directors ha de passar per aquest komintern menyspreable. Es pot discutir la feina i les preferències de Saül Gordillo o de quisvulla tant com es vulgui, es pot discutir la idoneïtat d’un fitxatge per a un espai radiofònic determinat tant com es vulgui, però el deliri de viure en un país on hi ha consells mediàtics amb dret de veto és difícilment explicable.

A ningú no li hauria de sorprendre que l’ascens més espectacular de la ràdio pública d’aquesta passada temporada hagi estat el “Catalunya Migdia” d’Òscar Fernández, amb un creixement de seixanta-cinc mil oients respecte a l’onada anterior, essent la tertúlia més escoltada en català entre les tres i les quatre de la tarda. Les coses no surten per art de màgia i, quan una direcció i un programa treballen amb llibertat de continguts i col·laboradors desvetllats , les coses acaben sortint. L’Òscar és una de les millors veus radiofòniques del país i un periodista excel·lent que té la delicadesa de fer la seva feina amb professionalitat. La gent escolta el “Catalunya Migdia” simplement perquè el comanda una firma sensata i perquè els seus tertulians sorprenen i no s’ajusten a les opinions que marquen uns capatassos. No és un miracle, se’n diu llibertat d’expressió i fer la feina amb decència.

Fa pocs dies, el periodista Xavi Freixas em va trucar perquè volia que participés setmanalment a la tertúlia matinal a Catalunya Ràdio, a la qual cosa vaig acceptar encantat, perquè sempre he tingut molt bona relació amb en Freixas i perquè em va alegrar que es fes càrrec d’un programa senyera de la casa. Però entre el periodista i el col·laborador, ai las, s’hi ha tornat a posar la mà negra d’aquesta gentussa i no se n’ha sabut res més. El problema no és que li passi a la Crispu o que em passi a mi (això és el de menys, perquè servidor no depèn, per fortuna, de les engrunes que despatxen els convergents autonomistes), sinó que aquest sistema arbitrari pot castrar la vida de qualsevol professional. Són a tot arreu, espien la graella dels programes fins a límits que us deixarien la boca oberta. Aquesta és la seva feina: fer de comissaris, intentar que la gent no es pugui expressar .

Avui és un d’aquells dies en què, després de penjar l’article, rebré molts missatges de companys de Catalunya Ràdio i de TV3 felicitant-me per l’escrit, fent-me copets a l’espatlla per la valentia i etcètera i etcètera, per tot seguir dir-me que no el repiulen ni el publiciten, perquè ja saps, Bernat, tu ets com ets i estàs sonat, però jo tinc fills i la feina va com va, joder. Us entenc perfectament, però no, companys, la feina va com va perquè hi ha una gentussa que ens fa triar constantment i perversa entre exercir la dignitat de la nostra vocació i poder sobreviure. La feina va com va perquè hi ha gent que no és Espanya però que ens roba d’igual faisó que l’imperi maligne, la feina va com va perquè hi ha una gentussa intocable que no caurà del cavall si nosaltres no hi posem valentia. Ells són els errats, no pas nosaltres. Aquest mes li ha passat a la Crispu, però el següent pots ser tu. I si no hi fem res podrem sobreviure, només faltaria, però cada dia us farà més mal mirar-li als ulls a la quitxalla. Anar tirant, d’aquesta forma, no paga la pena. I vosaltres, comissariets de pacotilla, ja podeu procedir a passar una ratlla sobre el meu nom, que la vostra misèria no pari. Gentussa, genteta, gentola.

Va, Crispu, anem a fer un gintònic, que m’avorreixo amb tanta merdeta.

15

  1. El Sostrisme en estat pur. Tu em contractes o tu em poses de col·laborador, i jo t’esquitxo d’afalacs i sucre de fantasia. Ho veiem en aquest panegíric de l’Òscar Fernandez que pilota amb la inefable Moliner un programa de merdeta a la ràdio, ai, carai, la virtut d’aquest programa és que en Dedeu hi col·labora! Els 60.000 oients nous deuen ser els que escoltàvem, en aquella hora, les notícies a Catalunya Informació i en una decisió que ratlla Corea del Nord han fet dos programes en un, és a dir que aquella hora, de 3 a 4 ens hem quedat sense notícies i hem d’escoltar això que es perpetreu. No cal dir que les cullerades soperes de la Moliner que va posant a tort i a dret són lamentables, que el nivell de col·laboradors com la dona de l’advocat de Girona resulten insofribles. Que tot té un nivell penós i insofrible que descriu molt bé el nivell de la ràdio catalana amb aquella poca cosa del Gordillo que l’única experiència que tenia en ràdio era un transistor amb piles que li regalaren quan encara tenia cabell. Però ja ho saben, si contracten en Dedeu tindran barra lliure d’elogis a la torre de les hores. Talment com en Sostres que passava del elogi naïf a la més brutal dels atacs depenent de si col·laborava o no.

    • Ho comparteixo quasi tot el que dius. I a més et diré que no cal ser desagradable a l’hora d’escriure articles. I ell ho és.Gent així no m’interessa llegir. És tòxica.

  2. L’actual graella de Catalunya Ràdio consta de programes bons, d’altres que, simplement, estan bé i d’altres que no s’haurien d’emetre.
    El Catalunya vespre hauria d’aspirar a ser una mena de Catalunya Migdia però a la nit. Un programa de dues hores amb dues franges clarament diferenciades (la primera hora informativa i la segona hora de tertúlia i de debat). El CatMigdia és presentat per l’Òscar Fernández i en la segona part s’incorpora Empar Moliner. És evident que el perfil de Cristina Puig és molt més semblant al de la Moliner que no pas el de la Cóppulo.
    Presentar i fer oficial un fitxatge i després fer-se enrere és esperpèntic, a més, de ridícul. Ni tan sols la junta del Barça fa això!
    I per acabar, el programa aquell de sexe de la Maria del Pau Janer només l’escolten quatre camioners cinquantons amb disfunció erèctil. Increïble que estigui en antena (i no fa gaire gaudia d’un horari privilegiat, de 22-23h).

    • En Xavi Freixas és cap gros que vol estar bé amb tothom i porta els seus amics pro pp, Nacho, Alejandro Tercero, i sort que no porta al Gonzalo Bernardos ( no perque ell no ho vulgui). Qui l’ha ficat a Catalunya Radio? perque de merits propis en te ben pocs (excepte que és amiguet teu)

    • C.Puig parlaria amb tots els polítics que veu, se’ls voldria portar a l’ofici, l’Abat es posa gelós i no el pot sofrir. Li volien pagar un litre de gintònic i ha discrepat. Zero notícies i sobre fer empassar la píndola al persoanl. Gràcies senyor comissar. Si el gat borda, mateu-lo que surt de franc. És això. Crec que alliberant els Païssos Catalans del jou d’espanya, els resta ‘ un programe sec ‘ : Estòlid, país miserable.

    • Potser sí, potser no. Dependrà de nosaltres. És la gràcia: responsabilitat pròpia. Un feixista com vostè no ho pot entendre. Que es faci bé o no, no nega el dret a la llibertat.

    • Ibericus: es dificil que un primitivo y nacionalista español hiperbentilado como usted entienda nada. ¿En su pueblo a qué se dedicaba, a lamerle al amo su trasero?

  3. No em sembla dolent en Xavi Freixes però sempre sembla tenir pressa quan algú li parla o li respon una pregunta.
    No sé si qui ha impedit que el senyor Dedéu anés a la tertúlia del matí a CatRàdio està al corrent de les queixes rebudes per l’emissora de molta gent, entre ells malalts oncològics, que, sentit al senyor Dedéu al programa del migdia, s’han indignat atès els disbarats que va escriure sobre un malalt oncològic desgraciadament mort. A mi, personalment, propera als oncos no m’agrada dispensar diners a aquest homenet cruel i ressentit que diu ser el guardià d’aquest blog.
    De vegades hi toca i per això el llegeixo però sovint s’equivoca i malgasta vulgarismes i cultismes en una prosa malintencionada i del tot inútil.

  4. Fer gintònics és un ofici molt sacrificat. Estòlid, miserable. 73 subsaharians han saltat la valla, la policia els embena les mans. No hi ha més notícies. A sí, la meteo. Gràcies a fer empassar la píndola el comissar no gavanya un país sec com és espanya. L’Abat té emissora pròpia, suca doscope.

  5. El menyspreu que té Dedeu per les dietes pagades és d’una dignitat admirable. Exemple de tarannà rar e inusual. Li tallada camí els diners te’ls fiques pel cul, ve a dir-los, i no és poca cosa. No són un parell d’euros. El rellevant és el gest, altres no s’atreveixen. Mengen llagosta, amb aquella bossa fastigosa del cap, òstres, i vins aromàtics, tot pagat pel públic. Podrien dir: posi’m quan pugui, un mini de país i un gelat, que sóc petit. Però no, fartaneres, ereccions, vomiteres, i polls.

  6. Ten en compte un fet de cabdal importancia: els mitjans esperen millorar la qualitat de l,oferta, i ho saben fer, mirat impersonalment, TOTS ELS TALENTS HI SON i a punt per sortir a la palestra. Fes la pregunta interior de per que callen, i fins quan, i a quin enemic estan privant fins de l,aigua. Observa la veritable histeria que s,ha apoderat d,aquest. I riu. Puigdemont, l,hem obligat a cremar tots quatre anys de la legislatura que comença el setze.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*