El tuit de la tertúlia

Agost és un més comunicativament inservible en què les ràdios del país han de transformar les contingències en hecatombes i els matinals s’omplen d’aquelles seccions que els programadors cursis anomenen “fresquetes”, amb la qual cosa els mitjans es disposen a torturar-nos encara més impunement amb la presència massiva de jovenets ocurrents que cacen tendències i de psicòlegs motivats que tenen la pèrfida intenció de fer-nos la vida més feliç. Aquestes setmanes, just a l’hora en què penjo l’article diari, he trobat terriblement a faltar la intervenció del meu amic Nacho de Sanahuja comentant el tuit de la tertúlia a can Basté. Sanahuja no només ha estat el fitxatge més transcendental de la ràdio en els darrers anys, sinó que les seves arengues són allò que més val la pena d’aquest mitjà, si n’exceptuem el programa rector i senyera de la darrera dècada que, com tothom sap, és La Competència dels nostres òscars.

Sanahuja no només ha fet perviure com ningú l’humor tribal que brolla de Capri i Santpere (un art de l’escarni que el converteix en un producte d’essencialíssima catalanor, absolutament incomprensible pels oients, si fos el el cas que l’amic gosés allunyar-se de les nostres fronteres), sinó que, amb pocs minuts de ràdio, el nostre fabricant tèxtil vingut a menos ha aconseguit frivolitzar i escarnir la xerrameca insofrible de tots els tertulians que el precedeixen amb una vivor insultant; i no només això, sinó que també ha abraçat el do de burlar-se diàriament de la pròpia audiència i de la seva moral pedant d’escombra i cafè. Escoltar en Sanahuja a diari guareix l’ànima d’excessiva transcendència i és molt més edificant que aguantar els silencis interminables del pobre ruc del Barberà, l’assassinat continu dels pronoms febles que perpetra Gonzalo Bernardos o les insofribles tertúlies esportives i seccions de cuina que omplen l’espai posterior al seu discurs.

De fet, a partir de la propera temporada seria més que oportú que l’amic Basté lliurés en Sanahuja de la tasca de comentar els tuits de tota la carretada que escolta el seu programa, d’una intranscendència i planura mental fora mida, i que el seu col·laborador es dediqués a tasques més oportunes de crítica permanent en el segment del programa que més li plagui, ja sigui l’entrevista, els titulars o qualsevol dels continguts posteriors. Que Sanahuja es llevi quan disposi, que escolti breument el programa i que decideixi ell mateix quan intervé, a plaer, perquè la previsió i l’agenda és enemiga dels homes lliures. Qui té el do d’alliberar-nos amb el somriure i l’insult, que no hagi de patir per res.

23

  1. A mi amb el Sanahuja (que no se’n diu, sinó d’una altra manera) i els pastats a ell em passa que me’ls conec de memòria. N’he tractat molts, d’aquesta mena. Practica el típic humor sabadellenc i terrassenc que, en aquesta part del Vallès, coneixem bastant bé, si no ets un astronauta pseudocosmopolita o un foraster arribat de poc (o de molt, hi ha forasters instal•lats de fa seixanta anys). Aquí l’humor d’aquest senyor (que no és ni empresari tèxtil, sinó un esquenadret i barrut fill d’una burgesia menestrala i illetrada de Terrassa) no és res de l’altre món, us ho ben asseguro. Aquí fots una coça a un fanal de la Rambla (de Sabadell) i te’n surten un grapat. El que passa és que a la capital, Barcelona, sou tan lluços i us trobeu tan desnaturalitzats que, qualsevol mostra de genuïnitat, us sembla què sap què. A mi el personatge Sanahuja em carrega. Gasta un humor típic del fanfa, pedant, classista, supremacista, masclista dels fabricants tèxtils predemocràtics. Quan vivia Franco els falangistes, fabricants, pinxos del règim i forces vives les engaltaven pensant que el món era seu i que no s’acabaria mai. El que passa és que els pares i avis dels Sanahujas actuals encara se’ls reconeix el valor d’haver aixecat unes empreses que ara els seus cadells han dilapidat. Així, simpaticots, fanfarrons, poca-soltes i bastant carregosos us paguen les fantes i els tiberis amb força riojes i riberas del duero (en el fons són uns xaves amb ínfules). En aquella època (jo era un xaval aprenent) els havies d’escoltar i riure’ls les gràcies, tenien la paella pel mànec, però ara, tip i cuit de tanta sobergueria inculta i illetrada, jo els dic que se’n vagin a pastar fang. Ja us el regalo, el Sanahuja. A mi no em fa cap gràcia. Ni ell ni Capri ni l’Eugenio. I no us dic mentida.

    PS. El més probable és que aquest comentari no surti publicat. Me’n faig càrrec.

    • Realmente usted, está enfermo y lo mas preocupante, es que lo está de su cabeza. En cualquier cosa que comenta, sea de lo que sea, le sale el identitarísmo xenófobo, y sin ninguna base científica ni real. Los nazis, se basaban en la supremacía racial aria, pero usted ¿en que basa su odio a lo que no sea parecido a usted o a su pensamiento racista y antidemocrático? Mire, vaya urgentemente a visitar a un psiquiatra, pues quizás aún esté a tiempo, de si no curarse, al menos, a paliar su demencial obsesión hacia todo lo que no sea su sectario y fanático pensamiento, (si a eso se le puede llamar: pensar)

      • El garbuix mental que et governa és per a estudiar-lo, Ibericus. L’amic Segimon Freud n’hauria sucat pa, amb el teu cas. La llàstima és que no coincidíssiu, ni en el temps ni el país. Ell hauria guanyat fama i tu també, baldament fos com a conillet d’índies. Ben segur que n’hauria publicat un llibre, esdevingut un clàssic i que, en el present, s’estudiaria a les facultats de psiquiatria. Algun dia, recorda-ho, et retornarà la lucidesa i aleshores et doldrà tot el mal que has infligit, a tu i a tots els semblants que has tractat (o maltractat). L’intent de rectificació serà endebades. Estaràs prostrat al llit del dolor, gueto i malalt o en cadira de rodes, repapiejant o enze del tot. No t’aguantaràs els pets, duràs bolquers a tothora i et regalimarà un fil de saliva inestroncable de la comissura del llavi dret. T’hauran de péixer. Però vindrà un dia que una llumeneta t’assenyalarà on l’has cagada. Llavors descobriràs que la teva vida ha estat una inanitat i una equivocació de dalt a baix.

        PS. Encara n’ets a temps, col•labora amb l’Òmnium.

        • A usted con una camisa de fuerza, ya tendrían bastante los sanitarios para reducirle. No le haría falta todo lo que me recomienda a mi, que por otra parte, no necesito para nada. En cualquier caso si llegara a la situación que usted me pronostica, antes pillaria una buena: Parabellum, con treinta cargadores, y me los gastaría en elementos como usted mismo. El que avisa no es traidor…

          • Ara t’has mostrat com realment ets! La veritat és que el comentari que vaig fer fa uns dies era més per provocar que per altra cosa, no m’imaginava que l’encertés tant. No sé pas què ha de fer ara el senyor Dedéu amb algú que amenaça amb violència assassina real.

  2. ¿ Está usted haciendo méritos para que, el que dice que es, su amigo, el tal Basté, lo contrate en su impresentable programa?

  3. Gloria al Ignasi, llarga vida al Bermardos que platica del que en sap pero no el veig a cap REIT, SOCIMI o vehicle del Real Estate. Al Pere Buigas que comenta, segurament li van aixecar la xicota o l’ amor platònic. Va fer be de possar-se a llegir I cultivar la prosa.

  4. Un dels trets característics del Bernardos, a part del d’assassí de l’idioma i el de lluir, orgullosament, unes orelles de cabra ibèrica, és el de fabricar (en quantitats industrials) una espècie d’allioli de saliva en les boqueres, que són les comissures dels llavis (per als que desconeguin la paraula i els faci mandra acudir al diccionari). És d’aquells economistes que en són afectats (he descobert que els economistes són propensos a aital fenomen; el pàjaro que assessorava C’s, el que negava el dèficit fiscal de Catalunya i que, de cara, és pastat a la nena de l’Exorcista, talment un germà bessó, peca del mateix). Es veu que a mesura que van parlant, els humors de l’estómac els pugen a la boca i, ensems amb la saliva, conjunten una pastositat de color grogós que es concentra a les boqueres, molt semblant a l’allioli. A sa casa en deuen estar contents el dia que torren a la brasa unes costelletes de xai, no els deu caler la feinada que representa remenar la mà de morter i el cansament físic per a obtenir uns pocs decilitres de la salsa tan nostrada. Ells van i acudeixen al papà de la casa, qui després de clavar-los la filípica bada la boca i la deixa a punt perquè, amb l’ajuda d’unes culleretes i un bol, dona i canalla arrepleguin tot el que necessiten per a l’àpat. A mi la veritat és que em fastigueja bastant observar aquestes reaccions químiques a la boca d’altri. L’última vegada em va afectar tant que vaig estar uns dies sense fer l’amor. La impotència passatgera va ser per causa d’associar aquells fluids bucals dels economistes amb els vaginals de ma muller. Per sort ja n’estic curat. Ah, i també vaig perdre l’apetit.

    • El señor Bernardos te da a ti cincuentamil vueltas, en todo. Vete al psiquiatra como te dije el otro dia. Estás ya cerca de ser una ruina humana, en estado terminal…

      • Ibericus, tu que has estat un nen espanyolitzat molt abans que el ministre Wert en llancés la idea (segurament que hauràs estudiat en un col•legi de l’Opus i format part d’una tuna amb altres membres que per nom tenien: Alejandro, Alfonso, Nacho, Hugo i Pelayo), ¿què sents quan arriba la primavera?

  5. Don Morcillo (el Ibericus comentarista) no sabe si es catalán. Y esto le produce desazón. Se le ve llorando por las esquinas, talmente la Zarzamora de la copla. Ha dado pruebas de no serlo. Tampoco es español. Un español bien nacido demuestra una nobleza que Don Morcillo no huele ni por asomo. ¿Qué sera Don Morcillo sino un pobre engendro de la España negra? ¿Catalán? ¿Español? No, acaso un maleante, un lumpen de las redes, un miserable pitufo mental de color añil sin alma ni dignidaz. Pos ea, alójese en su bunker de lujo de Matadepera, esperando a los rojos que le lleven de paseo.

    • Lo más probable, es que los rojos, se lo lleven de paseo a usted mismo. Ya sabe que para ellos, los nazi-fascistas como usted, son sus enemigos peores y por tanto, estarían ansiosos por llevarselo a cualquier cuneta de por ahi. En este caso, los rojos harian un buen servicio l país, y yo los aplaudiría.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*