Sota la pluja, a Bellafila

Els dies d’estiu s’han de deixar passar amb indiferència, com aquells taxis a qui neguem la mirada en comprovar que els conductors abaixen la finestra per estalviar-se gasivament la refrigeració. De fa dies, deixo passar les hores esperant amb frenesí que torni la tardor, esperant que setembre em regali il·lusions, mares de nous fracassos. Aprofito el temps per córrer, activitat notòriament repulsiva, nefasta per la salut de cartílags i la musculatura; també per llegir les novel·les que he comprat durant anys (cultura bulímica) i que encara s’amunteguen a la prestatgeria, ocupació encara més espantosa que suar fent saltirons a la Ciutadella, perquè això de recol·lectar històries ja no és d’aquest segle i em sembla que deu ser un afer que fa més per a la televisió. De nit, torno com sempre al bar Ascensor del carrer Bellafila, que a l’estiu té un aire de taverna abandonada: hi passa molta gent (noies en flor, truges que acomiaden la solteria, veïns tiesos del Gòtic que mai no hi fotran ni una cervesa i gent que diu buscar tabac), però hi entra ben poca gent . Els turistes es fotografien davant la seva preciosa portalada i després tenen la delicadesa d’abandonar-nos i no molestar gaire més. L’Àngel Juez, amo i senyor de la nit, remuga per la manca de clients i cerca encàrrecs arbitraris per a mantenir ocupats els cambrers i així passar el temps amb més dignitat (de fa mesos, l’Àngel pensa en què serà de l’Ascensor quan ell ho deixi, però tots sabem que si ell ho deixa no hi haurà més bar, perquè ell és l’Ascensor i hi passarà cada  nit fins que no li quedi un altre matí per viure). Jo acomiado el dia mirant precisament aquesta portalada i, de fet, darrerament no hi ha res que em plagui més que haver vençut un altre dia d’estiu podent dir adéu a la portalada de fusta que corona l’Ascensor, cada nit sense excepció possible . Ahir plovia d’estiu, caprici i arbitrarietat, i vaig decidir quedar-me una estona fumant al carrer mentre la pluja, intermitent, ens buidava encara més el nostre fur del barri i intentava apagar-me el cigar i aigualir-me la copa de Laphroaig. L’aigua va perdre i la ciutat es va imposar novament a la natura. Els vianants admiraven la proesa, tot i que no n’hi havia per tant. És només aigua, psicològic hacdosó, que s’eixugarà aviat quan torni a casa. Aquesta va ser la guerra d’ahir, així va justificar-se el dia: aquesta és la nostra heroïcitat, ja ho veieu.

6

  1. Si hi ha truges el bar deu ser un corral. Vostè sabrà per quina raó hi va. Volia provocar, oi senyor Dedéu, sempre amb necessitat de fer d’ “enfant terrible” i cridar l’atenció i “épater” el lector.
    Té molts més de groller que d’artista i, en el futur, només es parlarà de vostè si el nivell d’exigència d’alguns llegidors segueix essent galdós com tot ho fa preveure.

  2. És normal que en aquest Bar, no entri gairebé, ningú. Sabent que en BdD, hi pot estar, el millor és passar de llarg i ni per necessitat entrar-hi…

  3. Us felicito Sr. BdD. M’agraden els vostres escrits i el que hi dieu. Hi feu sortir de tot, paraules que complauen i altres que no complauen tant, talment com la vida mateixa. Una de les cadires on m’assec a pentinar el temps, tot just abans de l’arribada del xavat, té 4 potes: Laphroaig, Lagavulin, Ardbeg i Arran. I fa temps que us volia preguntar pels cigars. Quins son els que mereixen la vostra atenció ?. Endavant i no afluixeu. Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*