Sopars

Aquesta persistent tendència meva (en ocasió d’un sopar, i més encara en cert tipus de trobades que es munten perquè algun dels integrants em vol conèixer) de presentar els meus aspectes més frívols i infantils per després caure ensentimentat. Desconec si aquest és un hàbit que m’evita exercitar-me en la transparència o una pulsió per no oferir la meva personalitat al primer que passa, si és una simple qüestió de mandra o si, en el fons, ja m’està prou bé que es tingui de mi una imatge de clown per viure millor mentre em faig l’idiota.

Hi ha una manera de renunciar a la pròpia persona: ultrapassar-la (Estelrich, Joan). Suposo que nostre pensador parla d’aquesta sensació, en certa manera, tot i que aquest anar més enllà de tu mateix, més que una renúncia, jo l’acabo vivint com una forma més d’exercitar-me en la frivolitat imposada. També és  cert, no obstant, que després d’una nit distesa on sobreactuo estrafent la cara no puc evitar la sensació d’haver renunciat a alguna cosa i que, comptat i debatut, aquesta pulsió d’ultrapassar-me em deixa alís de buidor.

De fa dies, penso sovint en desaparèixer d’una forma militant, no pas com un pelacanyes romàntic o un suïcida narcisista, sinó fent les mínimes coses que pugui, eixint de casa decapvespre i traient el cap en aquest textos, de dia. És aquí, de fet, l’únic indret on sóc mínimament sincer, on se’m permet exercitar-me en una forma en la que ja sóc inigualat (no pas pel meu esforç, sinó per la manca de compareixença dels altres en l’art d’escriure) i on puc omplir el temps d’una manera digna, com algú que triga a descloure’s coquetament.

D’ara en endavant, res de sopars.

14

          • Necessitim l’Ibericus! Fa el paper del “tonto del poble”: algú inofensiu i prou estúpid de qui riure’ns. Tan estúpid que no s’adona que el feixista que veu al mirall és ell mateix. De fet he arribat a pensar que en realitat és un indepe fent el paper d’espanyolista fatxa, car és veritat que hi ha cretins… però no pot ser que algú sigui taaaaaan cretí!

        • Estimada Gloria, oi que diuen que els brams d’ase no arriben a cel? Doncs que vagin cantant.

          Ibericus, abans que ho passi per la traductora, quan dic brams no em refereixo al compositor alemany, sinó a “los rebuznos de asno”, que aquí a Buitrago, des d’on ens escriu, deuen saber de què es tracta.

    • Demano disculpes. No m’agrada corregir ningú. I aquí encara no ho havia fet mai. Prou feina tinc amb mi. Ha estat un rampell per la raó que jo abans queia en l’error de dir-ho malament. En conversa formal es pot dir: d’ara en endavant, però el correcte és: d’ara endavant. Però no té importància. Només significa un granet de pus al nas que es peta amb una lleu pressió de dits.

      • Repelente no. Mas bien ejemplo palmario de los fanaticos nazi-independentistas catalanes. Basta leer las barbaridades xenófobas y racistas, en contra de España y los españoles. En un país normal, como Francia o Alemania, ya estaría denunciado por la fiscalía, por insultos y amenazas racistas, y consiguientemente, juzgado y seguramente condenado, por nazi y atentado a las libertades de todos.

  1. —-has provat a sopar i escoltar als companys /es de taula. No?, doncs no t’ho perdis , n’aprendràs coses noves ( n’hi ha moltes que ignores,,,(?) . que si! , que n’hi ha) i
    nudriràs el pallasso que tots portem dintre. Ah! i , de passada, en tornar a la foscor de la cambra no et pujarà a la gola aquella agror àcida d’idiota prepotent. Ja em diràs….

  2. Ultrapassar-se. Es esgotador, oi guardià?. Físicament esgotador, per molt que el cul no es mogui de la cadira. Es allò del XVII i XVIII de les màsqueres empolvades. No tothom en sap ni en treu profit per l’ànima. Com el vers sublim del pallasso enfarinat, t’apropa als iguals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*