O referèndum o David Madí

Desobeint la sàvia norma popular segons la qual si vols que un afer no tingui èxit has de crear una comissió, el govern ha decidit complementar la tasca dels federalistes reciclats al Pacte Nacional pel Referèndum amb un grup doctíssim de notables en què Artur Mas hi ha col·locat David Madí, sempiterna mà dreta. La vida té coses certament singulars i la providència ens regalarà la graciosa situació de veure tot un president del consell assessor d’Endesa a Catalunya treballant per la desintegració d’Espanya. Així són els nostres líders a l’ombra com en David, un home capaç de fer implosionar el principi de no contradicció aristotèlic, afirmant-se com a impulsor del referèndum mentre sufraga les extraescolars dels nens fent caixa-cobri d’una empresa energètica comandada per Borja Prado, home influentíssim en guinguetes tan independentistes com ara Enel i Mediaset…

El gest de Madí sempre m’ha fascinat, perquè encarna a la perfecció la figura del clàssic català híper-liberal que es caga en el funcionariat gandul i reivindica la iniciativa privada fins i tot per fer el rotet mentre fa negocis a compte de l’intervencionisme de l’administració (espanyola, of course). Madí no ha abandonat mai la política perquè sense ella no hauria pogut treballar ni ser influent i s’hauria d’haver limitat a fondre’s el patrimoni familiar com un rendista qualsevol. Tot i el seu honest independentisme, la política misèrrima de l’autonomisme és el seu terreny predilecte, i és en aquest entorn cutre-partitocràtic on Madí ja fa temps que penca per unificar la dreta liberal i els seus grupuscles (Lliures, Fundació Catalunya Oberta, Catalans Lliures) en un nou espai polític que ancori el procés al conservadorisme i que, en cas de fracàs, refundi convergència al seu dictat.

Fa pocs dies, un amic que milita en una d’aquestes associacions liberals em contava com Madí els havia venut la necessitat d’agrupar-se en un sol think-tank amb l’excusa que ell els cercaria pasta per dotar l’invent de recursos i que, en cas de negar-s’hi, restarien en la més absoluta marginalitat política. En això, M adí és un autèntic especialista: quan Liz Castro amenaçava la supremacia de Jordi Sànchez al capdavant de l’ANC, Madí va contactar a molts confrares de l’escriptora per dir-los que si hi havia un canvi de lideratge a l’entitat els tallaria l’aixeta del finançament. Situant-lo entre els cervells de l’organització del referèndum, Mas i els seus han assumit el nucli dur de tot àmbit decisori i han complementat el gest rodejant-se amb dos antics capatassos d’ERC –Vendrell i Puigcercós– per fer un contrapès intern al vicepresident Junqueras, amb l’únic afany de desgastar-lo.

Amb tota l’artilleria convergent en l’organització del referèndum (sobta que, entre els escollits, la CUP ni hi sigui ni se l’esperi), Mas/Madí continuen perpetrant el manual bàsic del processisme: escenificar un xoc de trens amb l’estat, posar en valor tots els màrtirs inhabilitats per la pèrfida acció de la judicatura espanyola i –en últim terme– fer veure que s’ha fet tot el possible per tal d’organitzar el  referèndum, bo i esperant que Rajoy l’impedeixi dinamitant la llei de transitorietat jurídica. Després d’explicar al poble català que el referèndum ha tingut impediments insalvables, l’agenda de Madí passa per culpar l’estat (i Junqueras) de la votació frustrada i reorganitzar el Pedecat o suplantar-lo amb un nou partit que neixi del reagrupament dels dissortadíssims liberals catalans, cansats de tanta disbauxa. La tàctica us pot semblar fum, però els catalans empassem mandangues i excrements amb una facilitat inigualada entre totes les tribus del món.

  Sota aquesta agenda, en definitiva, només hi ha l’obsessió de tota la vida, la mateixa intenció que va dur Madí a fabricar un artefacte anomenat Artur Mas: tornar al poder. Com demostra el currículum de Madí, una vegada assolida la qüestió, cal fer les maletes i cap a casa. Contra aquest panorama, vista la dependència de l’ANC i del propi Govern, només s’hi podrà oposar la determinació de Puigdemont, l’habilitat de Junqueras per no tornar a quedar fora de joc com el van deixar els convergents després del 9-N i la tossuderia militant i més que necessària de la CUP. Si el referèndum no es fa o no s’implementa, Catalunya viurà la situació de veure’s òrfena de líder, amb un president a l’exili gironí, un vicepresident fatigat i incapaç d’exhibir màrtirs i un centredreta que s’organitzarà per tornar a fer d’oposició a la disbauxa dels progressistes tot reclamant la bandera de la sensatesa i del sentit comú (serà el teu torn, Santi).

En el fons, tot aquest fricandó que us explico regurgita allò que sempre ha passat al país regurgitat d’una o d’altre altra manera. Ara ja sabem que líders catalans només faran el referèndum i l’aplicaran si són capaços de sacrificar el fals benestar que els ha regalat l’autonomisme per embrancar-se en el sacrifici d’haver de rendir comptes de veritat amb els seus electors i regalar-los el dret inalienable de ser lliures. Ara ja sabem que, en definitiva, Endesa no patrocinarà un referèndum d’autodeterminació, si és que algú en tenia cap dubte. Si us entristeix el panorama, no us desanimeu, car una de les coses bones que tindrà tot això serà posar el país davant del mirall i despullar totes les seves misèries. Viure més a prop de la veritat sempre és bona notícia. I la bona nova diu això: o referèndum o David Madí. Vosaltres trieu.

18

  1. Sin novedad en el alcasar: la maquinària convergent fagocitant la voluntat de ser del país per retenir el poder. Per això estem on estem. En realitat l’independentisme no salta contra l’estatut aquell sinó contra aquest bloqueig, el de sempre. L’independentisme de debó està obligat a superar això i imposar el seu relat i número de seguidors. La situació ha canviat, aquest partit està desfet per mèrits propis i cal sumar la corrupció a espanya, la internacionalització del conflicte i la geopolíica. Jo els veig gent que tot el que toquen se’n va a la merda, incapaços amb infules de liders i grans estrategues ( La Casa Gran del Catalanisme, Amb il·lusió… ja m’explicaràs). Actuar en el fons sempre contra els altres, al final acaba amb tu. Vull dir que l’independentisme se n’acabarà desfent.

  2. Això de l’ANC és mentida. I el tema del finançament d’alguns grupuscles. Madí té pes, però el dibuixes com la persona amb més poder de CAT i no, ni tan sols al PDECAT. Això del comitè organitzador del referèndum no és oficial, són rumors. No sabem la llista complerta. Potser li estàs fent publicitat gratis. Dit això, l’organització ha de recaure en gent sense lligams de poder amb l’autonomisme i gent especialitzada en la matèria: politòlegs, relacions internacionals, juristes, advocats, etc.

  3. David Madí al marge, l’alternativa que poses en relleu en el teu magnífic article, suposo que la vas endevinar, com molts dels nostres, quan el 12 de setembre de 2012, Artur Mas, es va posar al capdavant de la grandiosa manifestació del dia anterior (en la qual no va participar) i al cap de pocs dies es va anar a Madrid a mendigar a Rajoy un pacte fiscal…

  4. La sort que tenen els articles exagerats com aquest, és que no tenen credibilitat. És una bona peça de lluïment (?) de l’autor, però amb tants fantasmes que hi veu, no té cap credibilitat. Ho sendo!

  5. De manera molt general, els taps i els colls de botella des del 1977 han estat marca de la casa. En converses informals, despreciàven aquells (ressentits) que feien veure el mal que es feia al pais (als catalans). Es clar que des de la fundació, havien cridat a fer país i en part, l’obra de govern no en podia quedar al marge sense deixar en pilota picada als politics nostrats. Si una vegada vas tenir l’ocasió de dir-ho en públic, va ser l´última. I així anar tirant. Era sucós agafar l’autonomia borbònica i els seus rèdits, al govern i a l’oposició. Un dia el Registrador de la Propietat que ara es cap de govern de l’imperi va dir: “Ah! sí el Parlamento de Cataluña. Allí donde legislan sobre los pomos de las puertas”). Ves que hi farem. A vegades es perd i a vegades (poques), es guanya (res a veure amb assumptes crematístics, no confongeu la noció). Res a dir, a menys que la historiografia (en temps de multitud d’informació) no digui la veritat. I crec que part del que passa avui, es perquè la veritat, ja no es podrà amagar com quan els cotxes anaven amb cavalls. Si els catalans no som políticament independents, serà perquè la pràctica del 77, encara continua viva. I sospito que qui l’ha tastada, té la síndrome del drogadicte, pero necessita soma. Ei! i no confongueu les coses. Fins i tot amb aquells més “radicals”, “anticapitalistes”, “comunistots” i “republicans”, la vida de momio atrau, encara que s’en faci un discurs suposadament contrari.

  6. Crec que estem una mica nerviosos. Certament el moment històric ho justifica. No et deixis impresionar per en Bru de Sala. Com molt be deies fa uns mesos aquest també pertany als karkoprogres. Penso que la teva valoració pot ser plausible. De tota manera, tal hipòtesi, tal tesi…Si mires a l’esquerra la situació és també molt tètrica. Ahir vaig escoltar una cançoneta que ja fa dies que sona: el noi de Santaco i el de Cornellà, paladins de verb punyent, em van deixar ben clar que no són nacionalistes i de pas van lloar els comuns,les mareas i tuti quanti…Francament, si ara que fins hi tot el Sanchez del PSOE ens ve a dir allò tant simpàtic de Nacion de naciones, resulta molt divertit que des de casa els hi portem la contraira i es digui que Catalunya és poc més que una caixa de sabates on no importa el què ni el com…..La mirada republicana cap els comuns també és preocupant…i tan autonomista com la dels liberals del Madí. Queden tres mesos per saber si serà mascle o famella i per descomptat que si alguna de les forces responsables d’aquest tinglado fa trampa evident, evident, repeteixo, el problema, no sigueu beneits, és que perdaran fins hi tot la gestoria. A Catalunya som els que som i la política són ideies però aquestes ideies parlen de persones. I de la nostra tribu cada cop la minoira és més evident. Salut, nois i molta tranquilitat…..No parlem dels autonomistes com si fossin franquistes o comunistes.. mes que res perquè es quedereiu molt curts…Tots una mica més jovenets però en minoria absoluta…..

  7. I no has pensat que un tipus com en madí i el seu looby poden estar molt interesats en convertirse en els florentinos i companyia de una catalunya independent …..es una teoria tant valida com la teva ….mes enlla de que ens pogui sembla be o no….

  8. Fa uns anys practicava la punteria amb dards sobre el retrat del senyor Madí a tall de diana (en Felip Puig també n’era un assidu). I ara és gros que no em surti res per a comentar…

  9. Escolta però tu no eres de Catalunya Oberta? Aquella coseta d’en Prenafeta que servia, ai las, per promocionar joves cadells liberals en els mitjans? Tu no eres, com ho era en Sostres, amic del gran Madí? Què es va trencar? Quina joguina es va anar a trencar perquè ara, tots sense excepció, critiqueu tant a Convergència? Que no us vàreu atipar? Heu oblidat, tots vosaltres, el Vila, i el Sostres, i tants altres, que sense la maquinària de greix de Convergència no serieu res.Durant anys i panys vàreu rebolcar-vos alegrement gràcies a CiU i ara que la font s’asseca i el brollador ha deixat de rajar, ara que la sequera truca a la porta i que van maldades, ara es tracta de fugir i fer com les rates que són les primeres en abandonar la barca. Ara a blasmar CiU, Mas i Madí i el que faci falta, i a llepar noves carns, a succionar noves possibilitats, a empassar noves substàncies, ara a fer com heu fet sempre, a passejar la palangana de llotja en llotja, i que algú, un nou senyor, s’ajupi i es tregui els pantalons fins a baix. Ara, qui? Un de gras, molt panxut, amb barba rasposa i un ull a la virulé. Ara el nou senyor us crida. Quan es cansi de vosaltres, ja l’esparracareu com és degut. Però mentrestant que esclati l’ampolla de xampany i que corrin els puros. La festa xarona que no pari. I l’Ateneu, bé, gràcies, en mans de gent intel·ligent

    • El rapapolvo es genial. No solamente el mencionado para el juntaletras, si no para todos los otros. Independentistas de conveniencia ahora, pero que si no hubiese existido el señor Pujolone, y tal como dice el tal Arrabassada, estarian en la indigencia absoluta…

  10. De Mas, hi ha tres coses que no m’he cregut mai: l’independentisme, la sensibilitat social i la voluntat de lluitar contra la corrupció.
    La seva aposta pel capitalisme radical (en el sentit de «salvatge») fa que no pugui ser netament independentista, ja que sap que es necessita la capacitat repressora de l’estat (incloent les lleis) per a fer empassar a la ciutadania aquest règim econòmic.
    En la seva «lluita» contra la corrupció hi ha episodis que només un gran cínic podia protagonitzar.
    En Mas, els fets sempre contradiuen les paraules.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*