Massa jo

Fa pocs dies, un bon amic em va demanar un text sobre el filòsof Joan Estelrich, un article que de fet –si he de ser honest i clar– jo mateix li havia proposat de fer, i que jo mateix joliu m’havia il·lusionat de fer, fins que vaig comprovar, després d’unes setmanes de massa dispersió, de recerca idiota i d’hores perdudes, que encara que jo creia que sabia coses de l’Estelrich, a qui havia llegit compulsivament durant els darrers lustres, de qui havia devorat una i altra vegada els Dietaris com si m’hi anés la vida, i després de considerar-me fins i tot jo mateix un deixeble moral d’Estelrich, acabar admetent finalment que d’Estelrich no en sabia una merda, i així ha estat com durant dies he gosat escriure algunes coses sobre el nostre dandi felanitxer, sobre l’home que podia publicar Plató a mig matí després d’haver arrencat les mitges d’una matrona del carrer Pelai, però, infructuosament i inútil, no n’he pogut dir res més que banalitats, foteses molt més dirigides a explicar-me que no pas a explicar-lo, i és d’aquesta faisó com he arribat a la conclusió, certament i en certa manera com li passava al mateix Estelrich, que m’he tornat incapaç d’escriure d’alguna cosa que no sigui relativa al meu misèrrim univers mental, relativa a això que gosaria anomenar jo, i que sóc només jo, potser amb l’excepció de la música, l’objecte d’allò sobre el qual barrino, i que per molt que aquesta conclusió també sigui idiota i banal, és el final d’una equació el producte de la qual, si dins meu hi ha ben poca cosa, és el fat d’haver d’admetre que també en derivarà ben poca cosa a l’hora d’escriure, i és així com, i això és el que m’ensenyà l’Estelrich, la meva serà una lluita per sobreviure insuflant idees al meu cap que ja hi entrin mediatitzades a través del desig d’escriure, i m’hauré d’explicar millor, certament, en el futur, perquè ni jo entenc gairebé res del que acabo de dir. Massa jo, en efecte.

17

  1. Tiene razón, y lo mejor que puede hacer, es irse una temporada a cualquier sitio fuera de Cataluña, España y el Mundo mundial…

  2. Sembla que de vegades, el xicot intenta raonar i posar el seu caparró en sintonia amb la realitat. Desitjo que ho vegi, i rectifiqui el seu pensament, en sentit moderat i antirauxa.

  3. La resposta de la teva posicio cal buscarla a la Farsalia de Luca i la Mort del Lliure Albir en favor del Desti que venen a ser les mentides de dretes sobre la guerra civil defina les quals una fillada sacrifica religiosament el seu gau per complaure les mamás. Bielsa la ha publicat a Amazon just abans dingressar a un sanatori mental, allá on ell ha arribat I tambe es visible al seu bloc http://EmperoSI.blogspot.com.es

  4. ……….no us el creieu, no. Aquesta confessió no implica canvi de cap mena. Més senzill coi!: quatre ratlles de reflexió íntima, quasi moralitzant, aparentment auto-inculpatòria, i sant-tornem-hi!, que allò que el Guardià anomena “desig d’escriure” no és altre cosa que un instint ferotge de viure. La resta de trama és “rollo Freud”. Què sí.

  5. Que difíçil que t’ho poses, renoi. Deixa de pensar. Penses massa quan escrius. No es tracta de pensar el que escrius, es tracta d’escriure, collons!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*