Després del diluvi

Schubert. Winterreise. Mark Padmore (tenor). Paul Lewis (Piano). Palau de la Música Catalana. 8-05-2017.

Mark Padmore és un d’aquells cantants excepcionals que guanya la cursa no pas dissimulant les seves febleses i limitacions vocals, sinó mostrant-les sense embuts a través d’un pacte d’honestedat fraternal amb el públic. El tenor londinenc no canta Winterreise: l’explica paulatinament, com si fos l’evangelista que ja s’ha incorporat inexorablement a la seva pell blanquinosa, cercant tothora la mirada de l’espectador i retirant-se del món entre cada lied, com si l’espai que hi ha de cançó a cançó, absent de música, no formés part de la vida, ni puta falta que faria. A Padmore, en definitiva, no li molesta que, en acabar cada una de les cançons d’aquest monument de l’art occidental ordit en fragments, acabis pensant (o fins i tot descobrint per primera vegada, com va ser el meu cas) com n´és de fotudament difícil de cantar el Winterreise. Ell es dedica a contar, no pas a fer interpretacions de consens. I ben fet que fa.

Així va començar el viatge de Padmore al Palau, amb un Gute Nacht poruc, encarant els versos de Müller amb certa grisor vocal, baixos velats i aguts massa propers a l’aflautament. Paul Lewis, excepcional company de viatge, pitjava l’accelerador per animar la festa a Die Wetterfahne, però la veu del tenor encara brollava a glopades i el vibrat augmentava a cada compàs. Preludiàvem una nit de grisor, però estimem els músics no pas per la qualitat de la seva veu (Padmore no té ni un timbre bell ni un volum generós), sinó per la seva valentia i els seus sants collons, i el tenor hi posava la vida, patint per dins. Continuem. Primeres mostres de caviar, l’estrofa central de Gefror’ne Tränen, amb un verset xiuxiuejat (Ei Tränen, meine Tränen) d’una gelor tímbrica literalment corprenedora. Però els aguts i l’afinació tornaven a trontollar, i així el tenor lluitava encara amb la partitura com si li anés la vida. Coses de la música, al lied que deu haver cantat més (Der Lindenbaum) cagada monumental a l’estrofa en major, amb tot un vers cantat en el mode erroni. No passa res, tu tira.

Perquè va arribar el diluvi (Wasserflut) i, si miri escolti, el tenor va decidir despullar-se encara més, esguardant totes i cada una de  les butaques del Palau mentre cantava amb aquell gest deprecatiu, les mans fent un cau, com si rebés una hòstia del mossèn o s’arrangés eternament els punys de la camisa, i –insisteixo, després d’aquest diluvi monumental– assistírem a un autèntic recital de cant, amb un Auf dem Flusse pràcticament jazzístic (impressionant, de nou, Lewis) on les consonants es podien mastegar i un Irrlicht amb uns versets cantats a l’orella d’un cavall abans de fer-li l’amor (Lockte mich ein Irrlicht hin). El cantant no renegava dels aguts, als quals perseguia arribant-hi amb l’afinació baixa fins a cercar un punt just de connexió amb la nota quasi imperceptible i deliciós, més enllà del glissando, i així es va coronar Rast (quin lied més refotudament difícil de cantar, collons) amb l’imperi de la vida sobradament conquerit.

Després del diluvi, la primavera, amb uns contrastos dissonants meravellosos (de nou, pianista gloriós), la solitud servida amb tota la seva  cruesa tísica i acabant amb la serenitat desèrtica de l’immens Der greise Kopf. Música celestial del nostre Franz, concert gloriós, i tot allò que hi havia abans del diluvi, sabíem ja entrada la nit, era només un pla mitjançant el qual la veu s’anava adaptant a la seva pròpia feblesa, ens hi anava acostumant bonhomiosament, fins arribar a la perfecció d’allò que anomenem interpretar, fer música. Das Wirsthaus té aquell to de comiat grandiloqüent que capta, en menys de cinc minuts, tota la maror transcendent de la novena de Mahler (i sense tanta conya i txumba) i Der Leiermann no va ser un punt i final, sinó tota un cop de peus a la pebrotera amb un nivell de dissonàncies excepcional que ens va deixar absolutament garratibats. El públic va callar uns segons, com sempre, tornant finalment la mirada al cantant i agraint-li la seva excepcionalitat, esclatant exhaust i dempeus, en cridòria davant d’allò tan únic, regal que havia viscut.

La música em reconcilia amb les meves febleses. És l’únic, de moment, que em relliga, xantatge cruel, a la vida.

3

  1. Magnific comentari!! Vine sovint al Palau. Segur que algun dia et decepciona i et cagues en tot, pero aixo tambe forma part del joc.

  2. Jo vaig veure en Millet cantant sota un tiler, cantant a l’estimada, amb la porta tancada. A tu segur que t’agrada el Lang Lang, i el Calixto Bieto,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*