Darrerament, abraço objectes

No me n’havia adonat fins ahir, entrant al metro, quan em vaig aferrar a un dels agafadors del vagó amb el delit de l’infant per tornar a la sina, i tant fou l’amor que em retornava aquell pal que m’hi hagués enllaçat durant hores fins a contenir-me en l’objecte i no sortir mai més del metro, enganxat al meu estendard, foll com aquell tenor boig que hi cantava, aflautadíssim i plom. Primer ho feia amb els llibres, per donar-los les gràcies, i fins i tot me’ls fregava pel cap quan hi veia alguna frase massa bona, d’aquelles que jo no podria escriure mai. Després vingueren les pedres de la ciutat, a les que m’abraçava perquè em feien companyia, trànsit pautat, camí que ja s’ha fet. I ara m’aboco a qualsevol cosa, com una persona barata que s’ofereix a canvi de menjar i d’aigua neta. La meva voracitat no té límits, i estimo per igual una cadira, un senyal de trànsit, una portalada o un palmerar. Quan vagi a l’infern, i espero que sigui més d’hora que tard, demanaré d’ésser jutjat per tots els objectes a qui he regalat verb, amor i entitat, i Déu s’haurà d’agenollar davant el sindicat de pedrots i muralles circumdats amb els meus braços, ruixats amb el meu esperma, esquerdats pel meu embat. Quan tots els objectes cridin, l’altíssim fliparà amb el soroll i jo veuré l’infinit dins meu per primera vegada: ningú no haurà vist mai tant d’amor. Si m’ha de jutjar alguna cosa, que sigui tot allò a qui he donat nom. I prou.

16

  1. Veig que BdD, va en metro. Per a mi ha sigut una mica sorprenent. ¿Com una persona del seu llinatge i supèrbia, va en el transport utilitzat pel proletariat, majorment espanyol, i no fa servir el vehicle, que si llepés una mica als membres del règim, l’hi proporcionarien, amb molt de gust? La veritat, ja no es premien els serveis prestats en aquests puto país…

  2. Molt bo, l’article. M’ha fet riure. Jo sóc aficionat a olorar els llibres, que és abans de posar-me a llegir i també a l’acabar. Fregar-me’ls pel cap o per les gònades, encara no ho he fet mai. No obstant, en vaig cremar un parell del Vargas Llosa ara fa uns anys.

    Tanmateix, últimament, trobo que els d’una determinada editorial (Proa) fan molt mala olor. O directament pudor de vòmit. Això és per causa de la mala qualitat del paper. D’aquí uns anys les cuques se n’hauran apoderat completament. Per posar un exemple: el Cançoner de Petrarca, amb l’excel•lent versió de Miquel Desclot, que és un llibre, com la Bíblia, digne de ser conservat eternament, en pocs temps farà fàstic d’obrir. La qualitat de l’edició no està a l’alçada ni de l’autor ni del traductor. Quan el tornis a descloure et revindrà aquell tuf que com més va més fortor despendrà. En canvi hi ha editorials que treballen molt bé i el paper n’és de qualitat suprema.

    PS. I vostè, Ibericus, què olora? Potser li deu sobtar aquest meu costum d’olorar els llibres. Acostumat a flairar-se les ventositats i, a més, delectant-s’hi, se li deu fer estrany.

    • Yo huelo a chamusquina. Probablemente el incendio que late en su disparatada cabeza, señor Chiripas. Mejor que se la refresque un poco, quizás de este modo, no se le ocurra volver a defecar sus lamentables comentarios.

    • Doncs, en realitat, el senyor Buhigas Narváez, està cometent en els seus escrits un delicte tipificat al codi penal actual, de: “Delicte de xenofòbia i exaltació del racisme” Així doncs senyor Buhigas, vagi amb compte, no sigui que algú el denunciï, i hagi d’anar al Jutjat.

      • Pellicer, Ibericus…, com a descendents ideològics de Torquemada, Quevedo, Felip V, els enemics (la Inquisició) de Galileo Galilei, Lerroux, Franco, Serrano Suñer, Galinsoga, els germans Creix,…(afegiu-hi personatges, em fa mandra continuar la llista) i ara com a aprenents de Goebbels, deveu saber que la feina del vostre ídol Francisco Franco respecte als països catalans i la catalanitat la va deixar mig embastada. No cal dir que, la derrota de Hitler, va abonar el canvi d’estratègia. Els No-Do (l’informatiu que passaven als cines abans de les pel•lícules) així ho van enregistrar. De vendre Hitler com un heroi, el franquisme, a partir de l’ensulsiada nazi, va passar a fer la gara-gara als alitats. Per tant, el vostre “Frasquito”, no va poder executar allò pel qual estava entestat: aplicar l’holocaust al poble català, talment com el seu mentor Hitler li havia il•luminat el camí amb els jueus. Ara aquest home que sóc jo no escriuria el que us fot a cent. Ni tampoc existiria aquest blog. Espanya seria una. I vosaltres seguiríeu ensumant-vos (sota els llençols) els pets espanyols de fabada, cochifrito o cocidito madrileño. Lliure de catalans viuríeu més feliços. Però no, la vida va com va i els catalans encara hi som. I jo seguiré tocant-vos els pebrots, baldament sigui pel sol fet d’existir.

  3. Quan vaig expressar, al centre psiquiàtric on era internat, que considerava el món obra meva i em dedicava a jaure per contemplar-la, i deixar-la fer al lliure albir pel pur respecte a la meva Perfecció, em van duplicar la dosi de Risperdal, i em van amenaçar amb electroxocs. La baixa la van allargar.

    • ¿Es posible que en el centro que usted menciona, se encontrase con el señor Chiripas? No me sorprenderia en absoluto…

    • Hahahaha!
      Boníssim Pere!!
      Deu ser el protocol habitual.
      A mi em van fer el mateix!!!
      Recordo que hi era l’ibericus fent de carceller…, un dia va voler ficar tots els bojos catalanoparlants dins una habitació i mentre els mico-lingües castellans tenien permís per anar per tot arreu, els malalts catalans només podien estar-se en una part de la seva pròpia habitació. Tothom li cantava Cap de faaaaavaaaaa, cap de faaaaavaaa!!
      A ell no li agradava però callava i prenia notes.
      Li feien tanta ràbia que per no sentir-los va dir que s’havien de tancar tots en un armari insonoritzat. Per respecte al bé comú.
      Però de dins de l’armari se sentia tot, i encara que els malalts catalans van estar molt temps tancats un dia, finalment l’armari es va trencar i Ibericus va ser denunciat i va perdre la feina. Ara escriu aqui insults i retrets perquè no aguanta els espanyols que no són com ell voldria que fossin. És incapaç d’imaginar un món on es respectin les decisions dels catalans perquè els catalans, estimats bojos, no existeixen.
      Com Déu i la puta merda de Constitució diuen, joder!!

      Let freedom ring.

  4. Sólo el placer de ver el odio y las rabietas de todos esos “amigos” que insultan por aquí, es suficiente para continuar mis comentarios, que los ponen de los nervios.
    Ánimo que mientras dure el “prucés” la diversión continuará. Para mi, es un auténtico gozo comprobar la rabia, el odio y el fanatismo de esos descerebrados, que demuestran con sus exabruptos, que sus mentes, están enfermas y taradas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*