Millet i la cultura

Resulta divertit que la majoria d’agents culturals del país blasmin els polítics i la partitocràcia en general per haver fet la vista llarga al desfalc  de Millet durant la seva regència interminable al Palau de la Música Catalana. La cosa és delirant, perquè les malifetes de l’ara fumador-trinxat també van comptar amb el cinisme actiu de la majoria d’intel·lectuals saberuts del país, que sabien però callaven. Fins i tot ja esclatat l’escàndol del Palau, recordo vivament un article d’en Xavier Bru de Sala a La Vanguardia (que vindràs a votar-nos  a l’Ateneu, Xavier?) en què en cara gosava elogiar “la modélica gestión del Palau bajo la afinada batuta de Féix Millet”. La submissió brudesalesca al lladregot va ser resposta críticament per Màrius Serra i en Bru, lluny de corregir la seva manca d’olfacte pels criminals, encara va insistir-hi més: “!Pues claro que la elogié, como todo el mundo!”. Poca cosa a afegir.

Aquest “como todo el mundo” no només denota la mandra investigadora del nostre poeta filador, sinó l’escarni que havíem rebut molts dels qui gosarem esmenar la gestió del Palau i el fet que, entre d’altres bromes de mal gust, els orfeonistes s’haguessin de pagar l’entrepà mentre el faraó feia anar als conserges a comprar condons quan tenia menester de senyores que fumen. Perquè no, no tot el món va mirar d’esquitllentes allò que s’esdevenia al Palau i no, no tots fèiem la viu-viu mentre un autèntic illetrat sonor com Millet regia una de les institucions més importants pel que fa el patrimoni musical de tots els catalans. Millet va enganyar molt bé, i és cert que ningú no sospitava de l’abast total del seu desfalc, però alguns sí que sabíem dels excessos de fetge i bilis d’un ésser que se servia de l’art més sublim per omplir-se les butxaques. No tot era silenci.

El suspens del país pel que fa a Millet també té a veure amb el diapasó que emprem per escrutar els nostres agents culturals i a la por endèmica del sector per esmenar els seus faraons. I en el fet que molts, com el poeta Bru de Sala, pensessin que una gestió modèlica implica no pagar els músics. Hi ha gent que, en política i en cultural, creu tenir-ho tot pagat. Aquest és el mal, aquesta és la desgràcia. I hem avançat poc, creieu-me.

30

  1. És curiós, jo sense conèixer de res Millet el vaig veure en una entrevista per la tele fa molts anys i em va fer molt mala impressió. Em va semblar increïble que algú amb un nivell humà tant baix estigués al davant d’una de les principals institucions culturals del país. S’imagineu que el president de la Filharmònica de Viena fos un pastor de cabres? Doncs una cosa així.

    • Quin mal t’han fet els pastors de cabres? És de molt baIx nivell humà fer una comparació com aquesta. Podries haver dit que et va semblar un home vulgar i estaries al cap del carrer però criticant a l’un et poses en evidència tu i el teu classisme.

    • Potser perquè només el va veure a ell. Si vostè hagués tingut ocasió de fer unes passejades per determinades institucions ( i no només de l’àmbit burgès, precisament) (també culturals i socials) hauria vist la gran quantitat de gent que viu ( i molt bé) de la mamella pública. Els més primaris roben, els més conscienciats miren de col.locar-se sempre en la millor posició per tal de no resultar mai desplaçats (ni tampoc massa assenyalats com a bon-vivants).

      Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Que vinguin els diners públics, que no parin de rajar! Al cap i a la fi col.locar tota aquesta gent és donar feina i, per tant, té una finalitat social.

  2. Desconec les entresitges de tot aquest desori i malvestats causats per aquests burgesos de merda que són Millet i Montull (i els que encara no coneixem). Quina gran diferència amb el senyor Cendrós, un gran patriota, al cel sia.

    Jo l’únic que sé és que després de pencar més de quaranta anys com un burro, des dels catorze, en una indústria especialment negrera com la tèxtil, curulla d’animetes assilvestrades començant pels amos (que eren uns primaris endiumenjats i ben peixats), entomant tota mena de vexacions (llevat que et sodomitzessin en sentit literal, tot el que us pugueu imaginar), doncs encabat d’això i la mala llet acumulada, i no haver depès mai d’un sou de funcionari i pagats els impostos indefugiblement, un hom esperava que tot rutllés com Déu mana.

    Un esperava que l’excedent de recursos generat pels obrers i treballadors del país estigués més ben gestionat, la cultura en mans més sàvies i els artistes ben pagats. Que les nostres cuites servissin per elevar el nivell cultural del país, i no per a enriquir una colla de lladregots. El producte del nostre treball, a part de subvenir l’economia domèstica, hauria d’haver estat destinat a dissipar les angúnies que els artistes nostrats solen patir, i no a omplir les butxaques de la púrria botiflera i encorbatada de sempre.

    Hauria d’haver servit per ajudar els artistes i intel•lectuals a elevar-nos culturalment i espiritualment. Nosaltres hi comptàvem i pencàvem en aquest sentit. Engrossíem les files de la terregada perquè no en teníem més remei, però ens estimulava la idea segons la qual els nostres fills viurien en un país més decent.

    Encara hi som a temps, per això. Jo no he fotut el barret al foc ni he plegats veles. Els Millet, Montull i Bru de Sala no em faran acabar els torrons.

  3. Si sabés que Dedéu m’havia de fer cas li diria que «fer la vista llarga» és una expressió perfectament possible, però que l’expressió ja encunyada pels segles és «tenir la vista llarga», que vol dir «ésser perspiçaç» i també «veure bé les coses llunyanes, tenir bona vista»; també li diria que fer veure que un no s’adona d’alguna cosa -que és el significat que ell, «creativament» dóna a «fer la vista llarga»- és «fer els ulls grossos». Tot això, ho diria a Dedéu, però com que sé que no em faria cas, doncs, au, no li ho dic.

    • Vols dir que no es, fer-se el cego? En aquest cas “fer la vista llarga” no seria pas ser perspicaç, sino fer-se el cegato. Aquell que mira l’horitzó, per no mirar com l’entomen amb la nòvia i fer-se l’interessant.

      • “Hacer la vista larga o la vista gorda” en català equival a fer els ulls grossos. I “hacer oídos sordos” en català és fer orelles de paret o fer el sord.

      • Joan:
        Potser no m’he explicat bé: volia dir que el que en lloc de «…haver fet la vista llarga al desfalc de Millet…» tocava dir «…haver fet els ulls grossos al desfalc…».

        «Fer-se el cec» vindria a dir la mateixa cosa; és diferent de les frases fetes comentades abans, ja que aquesta l’entenem presa literalment.

        En aquesta mena d’expressions, ha penetrat molt la llengua castellana en la catalana; vull dir que trobes molta gent -jo en soc un cas- que a l’hora de fer una frase feta es troba sovint que li surt en castellà. Conec dos llibres que contenen una relació ordenada alfabèticament d’aquestes expressions en castellà i de cadascuna et remeten a la catalana equivalent, a la part principal del llibre:

        ESPUNYES: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall. Garsineu Editors, 2006 (Hi ha una edició de 2007 feta per Proa i Garsineu)
        PÀMIES: Locucions, frases fetes i refranys del català. Barcanova, 2012

        • L’estat de partits i sindicats estatals és el que s’aplica a tots Europa perdedora de la guerra mundial. El 1942 el nazi-feixisme dominava tota Europa occidental excepte Suïssa.

          Els estats dominats pel nazi-feixisme (Alemanya, Itàlia, Ejpaña, Portugal, Holanda, Bèlgica, Suècia…) adopten l’estat de partits, amb llistes oligàrquiques elegides a dit pels partits enlloc de districtes uninominals com a les democràcies (USA, França, Anglaterra, Suïssa) i separació de poders.

    • A veure si l’anomenen Director de l’Ateneu i aprèn a escriure bé la seva llengua. És molt important aconseguir que les coses facin bona olor perquè el senyor Dedéu és dels que diu “olorin bé”. Mecatxis tan culte ell!

  4. Cap sorpresa: pur subproducte del règim de monarquia oligàrquica, reforma del franquisme, amb vernís de socialistes ex falangistes, franquisme sociològic votant Duran y Lérida, i estalinistes totalitaris votant partits “verds”.

    Els partits i sindicats s’haurien d’auto-finançar. Rebre subvencions de l’estat és estatolatria en la línia de Mussolini, de Primo de Rivera, i de Franco.

    Let freedom ring.

    • No digui bestieses, sisplau: a la immensa majoria de països del món, els partits polítics reben subvencions de l’Estat: https://www.cesifo-group.de/ifoHome/facts/DICE/Public-Sector/Public-Governance-and-Law/Financing-of-Political-Parties/Financing-political-parties-public-funding/fileBinary/Financing-political-parties-public-funding.pdf Més encara: si es mira els deu primers països amb els nivells més baixos de corrupció del món de l’índex de Transparency International (http://www.transparency.org/news/feature/corruption_perceptions_index_2016 ), veurà que en la majoria l’Estat aporta un percentatge determinant a les arques dels partits polítics. A Suècia, per exemple, representen entre el 80 i el 90% dels seus fons (https://en.wikipedia.org/wiki/Party_finance_in_Sweden) . A Alemanya, entre els subsidis directes i els indirectes, l’aportació pública al finançament dels partits polítics és de prop del 40% (https://en.wikipedia.org/wiki/Party_finance_in_Germany). Si fins i tot el Financial Times defensa que l’Estat aporti “the bulk of party funding” (la major part del finançament dels partits polítics)! : https://www.ft.com/content/6e3c067e-b837-11e4-b6a5-00144feab7de

      • Sí, senyor. S’ha d’acabar amb el tòpic (escampat pels neocons) segons el qual els partits polítics i la cultura no haurien d’estar subvencionats amb diner públic. A tot arreu la cultura està subvencionada. També ho estan els mitjans informatius privats, a través d’anuncis institucionals o a través d’injeccions de vitamines directament a la vena. La cultura ha d’estar subvencionada. Sense cultura cap país, cap societat no fóra res. I més subvencionada que hauria d’estar. I si volem democràcia, els partits polítics han d’estar subvencionats.

      • La ignorància pot ser immensa : aquesta mesura aplicada per Mussolini, Hitler, Lenin i Stalin fou represa en els règims oligàrquics que van succeïr els règims nazi-feixistes a Alemanya i Itàlia, i després España, per manca d’oposició que havia sigut anihilada. A Alemanya, abans de a persecució del jueus es va produïr la persecució dels cristians antinazis que van anar a parar als camps de concentració que ja es comencen a obrir l’estiu de 1933. A Itàlia Mussolini també havia guanyat les eleccions i esclafat la oposició al feixisme.

        No hi pot have cap humanisme ni cap llibertat que neixi de l’estat.

        La gent no ha llegit ni a Max Weber, ni a Robert Michels, ni a cap dels grans autors sobre els sistemes democràtics i de representació.

        Durant la II República els partits i sindicats s’autosubvencionaven.

        Partits estatals són monstruosos. Sindicats estatals són òrgans de a monarquia neofranquista.

        https://youtu.be/rxSzLy9MQh8

        https://youtu.be/lyU9qgRf8yE

        https://youtu.be/LZPW1gJghIQ

        Llegeixi més abans de dir segons quines rucades.

    • L’estat de partits (Weimar, Itàlia) va dur al nazi-feixisme: els partits i sindicats han d’estar ancorats en la societat civil per a ésser lliures. Si són òrgans de l’estat l’estatolatria domina tota política.

      D’aquí que els ICV i PsOE i Podemos defensin la monarquia neofranquista.

      Que Convergència defensés la monarquia, que ERC participés tan tranquil.lament de la monarquia neofranquista.

      Els sindicats estatals s’han podrit de tal manera q són pura corrupció. La sindicació és baixa i les participacions en consells d’administració en caixes i altres entitats pura corrupció.

      Sindicats que ocupen ela locals del sindicat vertical falagista, que fou el primer a les Espanyes a ésser finançat directament per l’estat. Monstruós.

      https://youtu.be/RFfzo3o5pG4

      • Herbert Read es contradiu a si mateix: al·lega en defensa de la no intervenció de l’Estat en el finançament dels partits que “durant la II República els partits i sindicats s’autosubvencionaven”. Vol dir que el Partit Radical de Lerroux i el nostre Pich i Pon era un model d’honradesa? (http://www.terramaxica.es/2015/08/historia-de-la-corrupcion-politica-i-el.html) D’altra banda, friso per saber quins partits polítics finançats per l’Estat, a banda del partit únic governant, hi havia a la Itàlia de Mussolini, l’Alemanya de Hitler o la Unió Soviètica de Stalin. Qualificar de totalitàries democràcies modèliques com Suècia, Dinamarca o Noruega (on el 67% del finançament dels partits polítics prové de fons públics: https://www.ssb.no/en/partifin) és un deliri que no mereix cap més comentari. Ni pal·liatiu. Però no es pot esperar altra cosa d’algú que usurpa el nom d’un simpàtic anarquista light anglès quan fa servir aquesta màscara per remetre a vídeos del sinistre Antonio García-Trevijano, que d’anarquista no en té ni un pèl. En aquest sentit, vegem una altra mostra del pensament de Don Antonio sobre el totalitarisme hitlerià: “Una región no se independiza de una nación y se autodenomina como nación porque lo decide una parte de una generación, unos iluminados nacionalistas y totalitarios. Y empleo las palabras con un rigor que nadie pueda contestar. Son totalitarios al igual que Hitler. […] Totalitario es aquél estado que no solamente regula las cuestiones políticas sino también las civiles. Y qué mayor totalitarismo que la renuncia de la sociedad civil a ser lo que es para convertirse en sociedad política y encima separatista. Es el colmo”. El text i el context, amb moltes altres perles d’aquest calibre: https://www.diariorc.com/2015/09/26/trevijano-la-independencia-de-cataluna-seria-la-mayor-humillacion-que-ha-sufrido-el-pueblo-espanol/

  5. Lo cierto es que Cataluña es una pocilga, llena de “patriotas” llenándose los bolsillos a costa de los unos y de los otros e imbéciles que con la estelada se creen que van ha hacer un país “limpio” y ejemplar. Pobres desgraciados, ellos pagarán las consecuencias de su ignorancia y estulticia…

    • Són igual de desgraciats i ignorants que els qui pensen que perquè a Cat (com a tot arreu) hi ha merda, més val seguir com estem: formant part de “la nación más… (posi d’adjectiu que vulgui)…de…(posi l’àmbit geogràfic que li plagui).

  6. L’Afer Millet (i tants d’altres de tipus similar) no és sinó la punta de la piràmide. La base és a la pròpia societat en general, quan el quiyo de torn va a la ferreteria i demana que li cobrin en negre. Cadascú en proporció amb les quantitats que mou alimenta la bèstia. Els de sota amb l’excusa (certa) del mal ús que es fa dels molts diners que es recapten; els del mig per pura inèrcia; i els de dalt per refinament financer, coneixements tècnics i recursos apresos (a més ho afavoreix l’entorn; es considera més viu qui més i millor fa el merda-seca).

    Escapolir-se és un art.

    Per on comencem a fer net?

  7. Partidos financiados por el estado: monstruoso invento de Lenin, Mussolini, Stalin, Hitler y Mao.

    En los países democráticos los partidos y simdicatos se autofinancian.

    En los países oligárquicos se financian a través del estado y tb de donaciones corruptas.

    En los países totalitarios sólo se financian vía estado.

    Los Partidos y sindicatos financiados por el estado son un cáncer horrible.

    Viva la libertad.

  8. Ni Suècia ni Dinamarca ni Noruega són democràcies modèl.liques.

    Prou de llocs comuns i de repetir tòpics: l’any 1941 tota Europa continental (excepte Suïssa) era a mans del nazi-feixisme o bé del totalitarisme estalinista. Els europeus NO van conquerir la llibertat, els va ser donada pels americans que van arribar el 1944. Eisenhower i companyia, que eren militars pragmàtics van buscar els 4 demòcrates que quedaven, que havien sigut derrotats pel nazi-feizisme, i van constituir de manera provisional règims oligàrquics per sortir del pas: les societats europees no van saber evolucionar envers règims veritablement democràtics, amb l’excepciô de França amb la reforma de de Gaulle.

    Només hi ha 3 o 4 règims democràtics al món: USA, Suïssa, UK (règim liberal, quasi democràtic) i França (no del tot, però quasi). La resta o bé són oligarquies (com quasi tot Europa) o bé dictadures o tiranies. La gent confon votar amb règim democràtic: amb Franco es votaven plebiscits. Per a ésser règims democràtics han de ser representatius i comptar amb separació de poders. I el món civil no poden ser òrgans de l’estat: això és monstruós. Amb districtes uninominals i mai de llistes: els sistemes de llistes són els que van dur a Mussolini i Hitler al Poder i que permeten l’auge de l’extrema dreta a Europa. Amb separació de poders: res de tot això es dóna a l’Europa continental, potser amb l’excepció de França que és un règim quasi democràtic.

    No es pot dir que els règims artificials de l’Àfrica són repúbliques democràtiques només perquè s’hi refrendi (la gent no hi pot triar els seus repreesentants, només els refrenden) i van matar algun tirà de torn: la majoria són oligarquies (com Espanya) o noves tiranies.

    Suècia no és referent de gaire cosa: fins a ben entrats els 90 practicaven programes eugenèsics, que van iniciar el 1922 amb l’Institut Nacional per a la Biologia de les Races (això que els cursis d’ara en diuen “observatoris”), desenes de milers d’esterilitzacions i experiments monstruosos, persones lobotomitzades, han perdut molta iniciativa d’innovació, l’estat ha ofegat la societat, tenen altíssimes xifres de suïcidi, d’avortament, la criminalitat s’ha disparat, els grups d’extrema dreta van fent, les violacions han crescut de forma forassenyada, etc. Casos similars d’eugenèsia es va practicar a Noruega. És antihumanisme pur.

    A la II República les institucions civils s’autofinançaven: per exemple, els llibertaris cenetistes van construir un moviment impressionant sense una sola subvenció de l’estat, construint xarxes d’ateneus, escoles, revistes, diaris, etc. tot amb diners dels afiliats. El cas de Lerroux és perfecte per il.lustrar-ho: és un cas de corrupció que va ser denunciat i va haver de deixar el càrrec.

    Quan l’estat et finança, et domina: estudii per exemple el cas de l’Imperi Romà. L’hegemonia de l’estat a partir del segle II és un factor decisiu per a la decadència del segle III en endavant i la fi de Roma.

    • Embolica que fa fort: “l’any 1941 tota Europa continental (excepte Suïssa) era a mans del nazi-feixisme o bé del totalitarisme estalinista”. Home, Suècia no. Precisament Suècia, miri quin cas, entre el 1939 i el 1940, va ser el primer país de l’exili de Joan Garcia Oliver, una de les màximes figures de la CNT, després d’una breu estada a França. Però és clar, ja s’ho manega vostè més avall per empastifar els suecs. Que consti, però, que el 1941 NO eren en mans ni dels nazifeixistes ni dels comunistes. Tampoc no era en mans nazifeixistes ni comunistes Finlàndia, que va lluitar primer contra els soviètics i després contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial. D’altra banda, la conquesta manu militari d’Europa per part dels alemanys i els soviètics no vol dir de cap de les maneres que els europeus es convertissin en massa al nazifeixisme o al comunisme: en el cas de Noruega, per exemple, el rei i el govern del país es van exiliar després d’un cop militar del pronazi Quisling, no es van rendir com sí que va fer França. Per tant, de demòcrates, quan els aliats van alliberar Europa Occidental, n’hi havia bastants més de quatre. Per cert, ja que hi som, no es descuidi de dir que els nord-americans no van alliberar la península Ibèrica, precisament. I llegeixi les “Meditacions al desert” de Gaziel per veure quina opinió tenien els catalans demòcrates liberals sobre l’actuació dels EUA d’Eisenhower o del Regne Unit de Churchill.

      Pel que fa a la rotunda i gratuïta afirmació que els únics 4 règims democràtics al món són els EUA, Suïssa, UK i França (aquests dos, no ben bé), no es basa en cap argument sòlid. A Europa i arreu del món (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, però també les Illes Maurici i l’Uruguai) hi ha altres països on hi ha separació de poders, una societat civil perfectament organitzada i independent de l’estat. Pel que fa als districtes uninominals, no comparteixo en absolut que siguin garantia de democràcia: és prou coneguda la pràctica de manipular els límits dels districtes perquè siguin del color polític que afavoreixi el govern de torn; és el que s’anomena gerrymandering (https://en.wikipedia.org/wiki/Gerrymandering). D’altra banda, el sistema britànic dóna l’escó al candidat més votat de cada districte, encara que sigui per un sol vot més que els seus contrincants (first-past-the-post), i això ha permès que de vegades el partit guanyador en escons hagi estat el que menys vot popular havia rebut, com ara el 1951, quan els conservadors de Churchill va guanyar en escons tot i que els laboristes d’Attlee els van treure gairebé un punt. En la mateixa línia, als EUA, Donald Trump és el cinquè president que ha accedit al càrrec tot i haver obtingut menys vots que el seu contrincant (https://en.wikipedia.org/wiki/United_States_presidential_elections_in_which_the_winner_lost_the_popular_vote).

      Pel que fa al programa suec d’eugenèsia, li recordo que als Estats Units hi ha hagut també programes d’esterilització obligatòria: només a Carolina del Nord, entre 1929 i 1974, van esterilitzar forçosament 7.600 persones per motius de salut pública o de tipus social (https://en.wikipedia.org/wiki/Compulsory_sterilization#United_States).

      En fi, la seva fixació contra els escandinaus només me la puc explicar perquè és d’allí que ve la paraula que més li escau: troll. I per acabar, que els lectors sàpiguen que el seu eslògan “Let freedom ring” no és cap cita de Herbert Read, sinó un vers de l’himne patrioter dels Estats Units “My Country, ‘Tis of Thee’, més conegut com ‘America’ tot i que, irònicament, es canta amb la melodia del ‘God Save the King’ (actualment, ‘the Queen’) britànic. I precisament “Let freedom ring” és també el nom d’un think tank conservador nord-americà: http://letfreedomringusa.com/ Un dia d’aquests, Herbert Read ens parlarà d’Ayn Rand, ja ho veuran.

    • Doncs si ens posem a treure els draps bruts, tripijocs i baixeses d’aquestes quatre úniques democràcies modèliques ens quedem sense cap democràcia real al món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*