Sopar

Al Jordi li escau increïblement ser pare. L’Aurèlia té pocs mesos, però l’adoració que té per la seva filla ha modulat la vanitat del meu amic, traient-li un deix de coqueteria i imposant-li un cert silenci abans de cada frase (hauríem de parlar tots així, com si l’arrencada del primer mot, assertiu, comportés el perill de despertar un infant). Al costat de la Sara, somriure permanent i savi, en Jordi sembla un intel·lectual català dels setanta, amb el mateix jersei grisós d’un comunista montserratí, però amb l’ànima llibertària i caminar novaiorquès. Ahir era un sopar més, d’aquells en què –arribats al punt de parlar de política– l’Enric acorrala el pobre convidat de torn, l’encasta al seu marc conceptual i el situa tot just a un mil·límetre de l’espai en què aquest té la temptació d’enviar-lo a la merda. Són moments curiosos, en els quals m’obligo a abandonar  la taula per fumar i, pensant en les coses que diu l’Enric mentre s’embarbussa, acostumo a caure en quelcom que ja m’havia explicat fa temps, per acabar donant -li la raó. Al proper àpat, seguint aquesta lògica, acabaré entenent allò que va dir ahir: sempre vaig tard. Quan torno de fumar agafo l’Aurèlia i li canto Deh vieni, non tardar mentre ballem un vals: cal contrarestar les cançonetes catalanistes que li canten els pares i assegurar que aquesta nena preciosa sigui una bona mozartiana, és a dir: antisentimental i amb una concepció adequada del poder femení. Aquesta és la meva missió, aportar humor i (mal)educar les criatures. Ens veiem massa poc, tots tres. Trobo.

4

  1. Relato intimista, y reflexión posterior. Lo encuentro acertado en un escritor como el señor Bernat. Siga así, es relajante…

  2. Vostè i en Vila són uns mals exemples per a aquesta criatura. M’hi jugo que mai no li parlaran amb diminutius, que és com s’haurien d’adreçar a la canalla de la tribu a partir d’ara tots els pares i tiets catalans que encara no ho facin. I mai no li diran: “mira, una papainoa”, reforçant-li el ieisme. I quan s’entrebanqui no sortirà de la seva boca un: “Cuidado, no et caiguis”. Ni quan sigui més grandeta i acabi de fer una malifeta no l’amenaçaran amb un “et donaré al culet”, tal com abans es deia: et faré pam-pam. No. Vostès, en canvi, amb la seva fonètica noucentista, la malacostumaran. I quan sigui l’hora que aquesta nena hagi de conviure amb altres criatures, fills i filles d’altres professionals liberals de Barcelona, es rifaran de la seva fonètica perfecta empeltada de vostès dos, i acabarà marginada quan li preguntin si ve de Girona. I això no es pot tolerar de cap manera, que els fills dels Cristians, Álvaros, Malcoms i Alacandrus la humiliïn.

  3. En Graupera es caracteritza per:

    01 Recordar constantment al personal que viu a NY
    02 Emprar una prosa colegui filla de la Logse i del pujolisme-pugressisme panxacontent
    03 Prendre’s seriosament determinats contrincants, concedint-los una dignitat que no mereixen
    04 ésser un exacte representant de tots els llocs comuns i tòpics del nostre temps, duent-los tots ells a mode d’estendard. La cursileria barrejada amb un conformisme dur en són dos pilars, lamentablement
    05 intentar elevar l’anècdota a categoria, a la manera Orsiana, però sense el talent d’en Xènius

    En Vila:
    01 fa un esforç més genuí i honest d’apropar-se a la veritat, i això fa que els seus escrits siguin molt més insightful que els del Graupera
    02 lamentablement arrossega tot un bagatge pujolista-sostrista que trufa bona part dels textos de boutades i bajanades, si bé el seu predecessor diu força veritats i de vegades de manera prou graciosa
    03 algunes intuïcions que fa anar són prou interessants, però la manca de formació científica dificulta que les transmeti de manera clara a un públic acostumat al baix nivell de LV, El Pais, Avui i d’altres pamflets
    04 algunes aportacions són il.luminadores però li manquen referents externs al seu món
    05 la seva lleialtat a la seva família i a certs valors d’Occident el fan anar per camins més fecunds que en Graupera, que està obsessionat en agradar certa gent, o que li perdonin la vida

    El panorama intel.lectual és ben baix a Catalunya, com arreu, però versos lliures com en Vila aporten més que d’altres autors. Se la juguen (una mica, no pas tant) i amb cert coratge arriben a trobar quelcom de valor. La majoria del personal és a anys llum d’aquest esforç.

    Let freedom ring.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*