Els articles

A mi em plau llençar els articles al no-res i per això us els deixo aquí a la Torre cada dia. Tant de bo mai no es tornin paper i m’hagi de veure obligat a negociar una tria del textos de la meva illa amb un antòleg ni un deu per cent de benefici amb un editor motivat i setciències, i tant de bo també, al seu torn,  el defectes de la Torre, les seves faltes i imprecisions quedin així endormiscades al meravellós món de la xarxa, perquè no calgui ni esmenar-les i morin per simple deixadesa de l’usuari. Explicar-vos-ho tot aquí, en aquesta pantalla que existeix i no existeix a la vegada, és per a mi la cosa més sòlida, més dolça i més excitant que he pogut trobar en la vida. Adoro llevar-me i, mentre elimino encara la mucositat de nas i cap, acostar-me al món per fer una cosa absolutament inútil com ara  cridar-te l’atenció, palpar-te una estona l’ànima, i després passar de llarg i que te n’oblidis ben aviat. No hi ha res de més benigne que ser un petit instant, desfermar-te una ira que –en el fons- necessites per viure, recordar-te l’existència d’un mot i fer-te una mica menys sòrdida l’espera al Metro. Jo sóc així, i visc en una casa en la contínuament guardem coses i llencem coses perquè resti ordenada i certament inquietant, per acabar al capdavall no tenint-hi res. Quin plaer ser part de l’oblit quotidià, restar en una becaina perpètua, escriure i llençar-ho tot al mar, un altre dia.

19

  1. Excel·lent aproximació a la volubilitat de la identitat digital i a la literatura hipertextual. Ja ningú llegeix Tòlstoi al metro.

  2. Boiximans, excels mot.

    Guardar i llençar. Coses noves i velles. Interessants els ecos evangèlics de l’article d’avui. Text de l’Evangeli (Mt 13,47-52):

    En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ¿Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí». Ell els diu: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles».

    Let freedom ring.

  3. Eugeni d’Ors i els llibertaris, segons Josep Pla:

    “En un moment determinat, ofuscat pel que li estava succeint, declarà en públic que des de la Presidència de la Mancomunitat l’havien amonestat per la seva simpatia, reiteradament declarada, a favor del Sindicat Únic. (CNT)
    Ja feia temps que a la penya de l’Ateneu s’observava l’acostament del senyor Eugeni d’Ors al Sindicat Únic i concretament als directors més visibles del moment, Salvador Seguí i Àngel Pestaña. En aquest treball d’aproximació, hi intervingueren Aguilar, Aguirre, Madrid i probablement els Muntaner. Fou un treball llarg, de molt abans del pronunciamiento. Així m’ho digueren almenys els dos importantíssims sindicalistes esmentats, en el curs d’un interviu que vaig fer per als diaris, a la Model, on estaven empresonats. La penya de l’Ateneu considerà que aquest acostament no tenia gens d’importància, que era una simple vel·leïtat de vedetisme i d’exhibicionisme literari. A la penya el senyor Ors era considerat un intel·lectual molt refinat –exactament refinadàs–, una medul·la, per tant, molt incerta i vaga. Quan deien a Pujols que el senyor Ors s’havia fet de l’Únic, solia dir: «EI tipus no l’acompanya gaire». En canvi, quan arribà a la penya la notícia de la seva visita al nou ponent de Cultura, fou considerada plausible i normal”.

    http://www.lletres.net/pla/ors.html

    Let freedom ring.

  4. Vostè sap que al darrera de la pantalla hi ha unes animetes (els seus lectors) que fan realitat els articles que gairebé cada dia ens ofereix. Diu que els llença, però abans d’això, els lectors, ens els anostrem segons la part que més interessa a cadascú. Tothom en fa la seva lectura que alegra o aïra segons l’ull de poll que tingui a bé de trepitjar. Diu que mentre elimina la mucositat de nas i cap adora palpar-nos l’ànima. Jo diria que també ens agrada que ens la palpi i remeni. Jo me la deixo remenar cap allà al migdia, a l’hora del vermut, quan m’he llevat del cos els mocs i el producte interior brut. Net de tot, fresc i perfumat amb unes gotes de Floïd, en aquella hora, faig els honors als seus pensaments, opinions i exabruptes. És com un tros de pa espiritual que no hauria de faltar a tot català que se’n vulgui dir. Gràcies a aquest blog m’he tornat més tolerant. Abans no consentia que cap unionista em tossís a la cara, i ara, en canvi, penso que també són fills de Déu. I si fins i tot m’insulten no m’ho prenc malament. Ara no els mataria, veu? I tot això gràcies a vostè. Ha salvat vides, senyor Dedéu.

    • ¡Caramba! el señor Chiripas, con intenciones homicidas…Menos mal que gracias al señor Bernat, se le pasan…de momento.

  5. Sara infacente! Se salva perquè els mocs m,han entendrit com quan, jove recent, es va obrir l,ascensor de Quiron a la planta de nou nats i em vaig tornar flam potax. Plató es el senyor rei del metro, el mossèn màfia ho va deixar clar en concordança amb el pare Ballarin. Aixo de palpar l,anima es de nenassa corinniana, indica clarament que vostè es prohibeix els banys públics, ai, quan ho sàpiga el lesbià maleït com el copia i no li deixa respirar ni pel porus del mugró dret cremat amb un puro de regalessia per satisfer el seu Celestí.
    Quant a la nostra necessitat, vostè només te dret a triar entre mauri de passeig de gracia i starbuckes per decidir amb quina materia vol que l,empastifem al morro, from now on.

    • Benvolgut Pere, pots llegir al BdD gairebé dia sí dia també al Nacional.cat (allí li deuen pagar, i per tant li toca escriure). També hi trovaràs a l’ex de la Levy, i de tant en tant l’ínclit Jordi “Cruz Verde” Grupera. Però el millor és un personatge anomenat Borja Vilallonga, de difícil descripció, tant física com intel·lectual.

  6. En Jaume de Haro esmenta el cas d’una criatura anomenada Borja Vilallonga (nom secular) o Boaz Vilallonga (nom… fidel?).

    L’ínclit De Haro (altrament conegut pel seu el seu nom de plume Julian Schwinger whatever) s’atura per emfasitzar el pintoresquisme estètic d’en Boaz | Borja o Borja | Boaz (segons la prioritat del nom profà).

    Una mica de Google images i hom troba al mismo pájaro de mil guisas: tan aviat va de redskin rapat amb botes buscabrega com de vint-i-un botons com de nuvi amb tuxedo i barret de copa, com en plan kale borroka versió sionista – cupaire com amb corbata de llacet / pajarita com de qualsevol manera.

    S’obre el debat.

    Let freedom ring.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*