Persistir en l’error

Any rere any i festivitat rere festivitat, cometo l’error de marxar a descansar durant uns dies a l’Empordà, i així de joliu és com abandono a cada nova ocasió la meva adorada ciutat per tal d’intentar reposar i llegir els llibres que tinc inacabats entre les arbredes de l’Empordà, per tal de respirar l’aire pur de Les Gavarres i per tal de gaudir el silenci de Vall-Llobrega, això que n’hauria de dir el meu poble, i tot això per molt que any rere any me n’adoni inexorablement que a l’Empordà hi faig de tot menys descansar ni llegir ni una sola línia de literatura, per molt que vegi de nou que l’aire pur de Les Gavarres i les seves mil desafortunades pol·lucions em fan esternudar com un trombó i per molt que se m’imposi finalment que el silenci de Vall-Llobrega m’exaspera per la seva quietud, car el mínim soroll d’un animal em desvetlla, de matinada, obligant-me a compensar l’insomni nocturn amb migdiades inacabables de tarda vora el foc, unes becaines que subsumeixen els dies en una inacabable disputa entre el badall i la clarividència.

És increïble i al mateix temps repulsiu com, a cada nova temporada, cometo l’error de pujar a l’Empordà i de fer el xava amb el meu insofrible xandall, dins del qual passejo els sacsons corrent fins a la platja d’El Castell, i és delirant com em surt la fal·lera de fer el pixapí visitant els nous restaurants de moda de l’Empordà, amb la seva pèrfida tendència a empastifar de flors qualsevol amanida, peix o àdhuc arròs. Resulta tan risible comprovar com caic any rere any en la mateixa trampa del descans adonant-me, després d’haver fet novament el més absolut dels ridículs, que jo només puc viure i descansar a la ciutat, on adoro dormir sota la música excelsa dels camions de la brossa de l’Eixample. La meva estultícia, la meva persistent estupidesa i aquesta tendència horripilant d’il·lusionar-me amb el repòs per acabar novament desenganyat és una de les tares més vomitives de la meva personalitat. Això no t’ho tornaré a fer més, ciutat estimada, tu que em perdones totes les traïcions, fins i tot la de creure un sol minut en la natura.

Et demano clemència, quadrícula meva, aire contaminat que ets el meu amor, soroll calculat de la civilització, quietud meravellosa de l’ordre. No ho faré mai més; perdona’m.

PS1.- La sordidesa dels arbres també m’allunyen del meu deure amb la lletra. Us demano excuses mil vegades, estimats torristes.

 

9

  1. Mira, havia començat el dilluns (sempre em llevo tard), amb mala gaita. Però m’has alegrat el matí amb el fart de riure que m’he fet en llegir el teu escrit.
    Gràcies, Bernat!

  2. Doncs prepara’t que ve Nadal. Jo, mentalment, estic fent plans de tot el que faré i que ja sé que acabaré no fent. Em penso que aquest any intentaré cabrejar-me ara al desembre, i estalviar-me la insofrible nàusea de gener en adonar-me que no he fet res de res.

  3. Qui no té feina pentina el gat. Cada cop més el guardià de la torre fa venir vergonya al seu il.lustre i etern propietari. Aquesta funcio auto-otorgada s’assembla cada cop més a una fumisteria, a un engany per a badocs. Quan hom no té res a dir, cosa que es pot copsar preguntant si l’existencia d’un escrit aporta o no un plus d’alguna cosa veritable, l’unica cosa acceptable es callar i no embrutar amb soroll visual l’eterna pau del que ha estat, és i serà. A voltes callar és la millor opcio, el propietari de la Torre segur que li ho agraïrà

  4. Jo que provinc de províncies me’n ric d’aquesta ridícula mitificació que fan alguns barcelonins de l’Empordà. Celebro que el senyor Dedéu no digui allò de que els pagesos són molt intel·ligents i bajanades similars. M’encanta que alguns barcelonins com ell no diguin que va directament a un poble i et facin saber el gloriós nom de la comarca que és com un vernís intel·lectual, un bé afegit al currículum obligatori de senyor de Barcelona o d’aspirant a ser-ho.

  5. Això del “meu poble”, de Vall-llobrega, que és el meu, només ho podràs dir quan deixis de fer el xava i en comptes de platja del Castell en diguis platja de Castell. Amb tot el carinyo que et tinc de lector: si no t’agrada, no cal que tornis, mira si és fàcil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*