Parlem dels Mossos

El president Puigdemont i el seu conseller d’Interior i de la Tercera Via consideren injust que algú posi el focus de l’actualitat sobre la policia catalana i opinen que ara no toca preguntar-nos què faran els Mossos d’Esquadra per garantir la seguretat durant la celebració del referèndum i, encara més important, com garantiran el posterior control del territori en cas de victòria del Sí. Doncs jo opino justament el contrari i afirmo, justament com la diputada cupaire Mireia Vehí, que parlar de la fidelitat de la nostra policia als electors catalans és més oportú que mai i que no hi ha res de més escaient que el seu màxim responsable ens asseguri i ens expliqui tantes vegades com calgui si els Mossos seguiran al dictat les ordres del president en cas d’una situació de màxima tensió amb l’estat.

Ahir Jordi Jané deia al Parlament que els Mossos obeiran fil per randa la legalitat catalana, un quelcom que, com sap perfectament el conseller, no existeix ni existirà fins que Catalunya sigui un estat no subsidiari del Codi Penal espanyol. Novament, els líders convergents juguen al secretisme en un afer transcendental, perquè no hi ha derivada més bella del concepte política que el mot policia. Els ciutadans tenen tot el dret del món a preguntar per allò que, en teoria, ha d’assegurar-los l’exercici del vot. Jordi Jané, un hom que capellaneja a cada frase, hauria d’abandonar els eufemismes i, cosa que no va fer, assegurar que el cos de Mossos està preparat per inserir-se sense fissures a un nou marc legal constituent. Això no són preguntes oportunistes, amics convergents, i aplaudeixo als cupaires per fer-les.

Posar el focus als Mossos, conseller, no és cap interferència: és preguntar al màxim responsable del Govern per la seguretat dels ciutadans i per les seves garanties de vot, és preguntar –en definitiva– per si vostè va de veres o se’n va a dormir cada nit resant perquè els espanyols negociïn amb els de la seva corda i així pugui estalviar-se l’obligació de posar les urnes com així ha promès al seu poble. No s’esveri, conseller, i faci el favor de quadrar-nos els nois i les noies, el dia que toqui.

11

  1. Ens emboliquem massa. Dintre dels Mossos hi ha de tot. Hi ha un grup que està a la gresca amb els antisistema i la CUP. I què fan? Doncs presenten una denuncia d’ofici per fotre’ls (segurament acabarà amb una multa) i de retruc divideixen l’independentisme. Tothom sap que l’11S cremen fotos del rei. Si fóssim llestos el responsable dels Mossos hauria agafat la denúncia i l’hauria “amagat”, però aleshores aquests policies podrien haver anat a la premsa de Madrid i denunciar que la cúpula dels Mossos prenen decisions polítiques seguint ordres de la Generalitat i per no perjudicar els independentistes. L’embolic seria considerable. I per què no hi ha mossos que a títol individual presenten denúncies d’ofici de les manifestacions feixistes del 12O? Bona pregunta. En qualsevol cas si en 4 anys no hem estat capaços de col·locar dintre dels Mossos persones de confiança per evitar aquest tipus de situacions costa de creure que anem seriosament amb el referèndum. La CUP està en campanya electoral amb Jané (tota l’esquerra sempre necessita algú a qui odiar, i ara que no tenen a Mas ni al Puig li toca al Jané) o simplement busca una excusa per no votar els pressupostos. Eleccions i ja us apanyareu amb els comuns.

  2. Un referéndum cuya legalidad no sea reconocida internacionalmente no os va a servir. Cualquier persona con dos dedos de frente sabe eso. También se sabe que si no es pactado con el Estado, los ciudadanos no indepes pueden boicotearlo y joder el mínimo de participación que se exige en cualquier lugar decente del mundo para ello. Pero bueno, que vivís en un estado de negación de la realidad que es inútil deciros nada: lo que tenéis es fe. Bernat Dedèu incluído. “cuando se celebre el referéndum…”. Como si fuera a pasar mañana. Además yo creía que el referéndum era una pantalla pasada, que la hoja de ruta llevaba a la desconexión unilateral: eso se le ha dicho a la gente. Por tanto, se les ha mentido en la cara. Ahora que la gente encantada de que le mientan, por lon que veo.

  3. Com que sóc una mica grosser endemés de torracollons (de la terregada més baixa a qui aquests detalls ens amenitzen l’existència), de seguida m’he quedat amb “el capellanejar a cada frase” del senyor Jané. Això tindria dos sentits, l’un que fa referència a les maneres i expressions de capellà d’aquest senyor (igualment que els politics bascos de tot color ideològic: qui no sembla capellà és perquè sembla monja, i en segons quins casos les dues coses alhora) i l’altre que, quan parla, propensa a emetre capellans, que són esquitxos de saliva llançats per la boca quan hom enraona amb un cert ímpetu o excitació. Malpensat com sóc i conscient de la seva murrieria, senyor Dedéu, diria que potser ho ha escrit a posta amb la intenció que els seus seguidors acabin de passar un dia gai. Ara que ve Nadal.

  4. El que diu avui el senyor Bernat, està molt bé pels conversos i fervorosos independentistes, com ell mateix. Ara bé, diu que els Mossos han d’estar al servei de les lleis catalanes, només faltaria. Això dit, ¿quines lleis catalanes? Que jo sàpiga ara com ara, només hi ha les lleis de l’Estatut, aprovat i votat pels ciutadans, d’aquest país. Mentre al Parlament: Primer, no s’ha derogat l’esmentat Estatut, i Segon: ¿Quines noves lleis catalanes, s’han aprovat a dia d’avui? Cal ser un xic seriosos, i parlar amb propietat, i no enganyar a la gent. Com diuen en castellà: “Es lo que hay” Ens agradi o no…”

  5. Per fi ens entenem. Sense control efectiu del territori no hi ha independència. I tampoc sense control de la hisenda. La clau i el duro, respectivament, en versió per a adults.

  6. La pregunta es pertinent, pero la resposta del conseller també. Altra cosa es no destriar el gra de la palla. Posats a complir la “llei”, proposo denunciar a tot guardia urbà (amb el numero de placa identificativa pertinent) que no denuncii aixecant diligencia i actuant d’ofici (o directament imposant la sanció que preveu la llei que està al seu abast) davant tota flagant transgressió que es produeix als seus morros (cara, rostre, cos, uniforme…) del codi de circulació cada matí dels dies feiners a les portes de les escoles catalanes (públiques i privades), amb aparcaments en doble filera, bloqueig de vianants, invasió d’aceres i altres espais públics, tubs d’escapament a les boquetes dels infants, etc…. Així, obeint la llei, els/les Alcaldes i alcaldesses, com a caps visibles de la transgressió, es veuran obligats a “transgredir” la llei a la que estan sotmesos, sota pena d’inhabilitació, per prevaricació, pervertiment i qualsevol altre tipic penal que pugui donanr-se, en el sensesentit escrit en els llibres sagrats de les autescoles i traspassats als codis disciplinaris de “la LLei”.

    Veurieu quin fart de riure!. El numero i el caporal, de segur que serien escridassats pel personal ignorant de “la Llei” (amb l’equièssencia del Conseller), que com autòmates de la bona burocràcia del “dret”, serien superats per la seva font legitimadora: la costum i el bon ordre humà. Es clar que en època dels súper-homens ( i donens) i la post-veritat, tot s’ha convertit en una caricatura.

    Sr. Conseller, faci servir el sentit comú i ensenyí als seus homens i donens, la vertadera font de la disciplina i el dret del poble que els envolta. Quadri’ls amb sentit.

  7. Em sap greu, senyor Dedéu, però “policia” no deriva de “política”, sinó que ambdues deriven del grec “polis” (per bé que em jugaria el coll que vostè ja ho sabia).
    En qualsevol cas, el que ha succeït és una mostra, en primer lloc, de les febleses inherents al procés: un moviment sediciós en què la majoria dels presumptes sediciosos tenen por de saltar-se les lleis. Recorden una mica la frase aquella de Lenin sobre els comunistes alemanys: abans d’assaltar una estació de tren compren el bitllet. Però penso que aquestes febleses no es redueixen a una qüestió de valor o covardia, sinó al mateix material humà amb què està fet el sobiranisme. Després d’una dècada i mitja d’independentisme neoliberal i dretanós -diríem, l’independentisme que té un exponent i alhora una caricatura grotesca en el Salvador Sostres-, costa fer entendre a una gran part dels independentistes que, de fet, l’anomenat procés tan sols podrà culminar mitjançant un acte de força -potser sense violència física, però un acte de força, al cap i a la fi-, que es farà contra la llei, contra l’ordre, contra la policia, contra la Unió Europea, probablement contra els Estats Units, i que el material humà adequat per fer aquest acte de força és la CUP, que són quatre gats i l’Anna Gabriel,i potser una minoria dins d’ERC, que al cap i a la fi és un partit d’ordre. Costa de fer-los creure que, després de tants anys d’adoctrinament contra okupes, pollosos i immigrants, i a favor de la gran empresa, els Estats Units i Israel, la trista realitat és que a la gran empresa, els Estats Units i Israel la independència de Catalunya i les dissorts dels sobiranistes, parlant clar, els suen la polla. És una situació que no m’agrada, però no veig gens clar com es podria solucionar.

  8. Una dècada i mitja d’independentisme neoliberal i dretanós? No sé on l’ha vist l’independentisme neoliberal i dretanós al poder, vostè? Potser a títol personal. Jo l’únic independentisme que conec de prop és el d’esquerres. I en concret el d’ERC.

  9. Oi tant si hi és, Sr. Buigas, i encara que no sigui majoritari, ha sigut (la forma “sigut” és correcta) decisiu per arribar on som. És cert que alguns dels seus representants menys il·lustres, com l’esmentat Sostres, ja han fugit corrents de fa uns quants anys. Però no sé com considera vostè Artur Mas -si és que el considera independentista, és clar-. Tot plegat és una barreja força curiosa, que segurament acabarà en el no-res.
    D’altra banda, ERC hauria de ser d’esquerres, però cal que em reconegui que ja fa temps que, amb bona voluntat, podem dir que és de centre esquerra, deixant de banda les gesticulacions del Tardà i els numerets del Rufián, que és molt simpàtic, o almenys m’ho sembla, però és poc més que un showman. Ja sé que molta tropa d’ERC es creuen que són d’esquerres, però miri, vénen a ser com els del PP que creuen que allò d’Aznar era el patriotisme constitucional de Jürgen Habermas.
    Ara, és evident que aquest independentisme neoliberal i dretanòs, en allò que podríem dir-ne la seva forma pura, no ha arribat mai al poder. Quan la dreta neoliberal de Mas era clarament en el poder i feia les seves retallades, encara no era declaradament independentista, excepte per a qui s’ho volia creure (d’aquests, jo en coneixia uns quants, però de tota manera eren una minoria). Quan han intentat començar un moviment semi-seriós per la independència, han hagut d’aliar-se amb ERC, que no és ben bé d’esquerres, però tampoc no és neoliberal i dretanosa, sinó un poti-poti unit per un nacionalisme que, en si mateix, també és una barreja estranya de romanticisme i d’indignació del catalanet mitjà amb els impostos que paguem a Madrid.
    El més divertit de tot és que, entre els uns i els altres, no tenen prou força com per iniciar un veritable moviment separatista -igual que PP i C’s tampoc no en tenen per escometre una veritable recentralització- i han hagut de coaligar-se amb la CUP, que també són molt simpàtics -de fet, els he votat més d’una vegada-, però no són d’eixe món, i quan es decideixen a posar-hi peu encara són pitjors. Amb la qual cosa els mateixos senyorets que feia uns anys clamaven per apallissar indignats, pollosos i okupes a la plaça Catalunya s’han vist obligats a llepar-los el cul al David Fernández, l’Anna Gabriel i companyia per mantenir-se en el poder i poder tirar endavant alguna mena de projecte. No em sembla malament, i reconec que m’ho vaig passar molt bé amb la caiguda de l’Artur Mas, i amb la seva auto-humiliació posterior, quan va sortir per la tele a dir que “feia un pas al costat” però que, a canvi, la CUP s’havia compromès (per escrit!) a demanar perdó per la seva bel·ligerància (traduït al català vulgar: “Em fan fora, però a canvi em demanaran disculpes, nois, almenys he aconseguit això!”) sense adonar-se del ridícul que feia.
    Però el cert és que estic a favor de la independència, i la situació actual -de què, en realitat, té més culpa JxSí que no pas la CUP- comença a cansar-me.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*