L’Alzamora, borratxo

El diari Ara ja és oficialment el racó del malalt, i tant és així que difícilment passa un sol dia sense que s’hi exhibeixi una afecció o que la psicosi s’apoderi dels seus redactors. Primer fou en Carles i els seus preciosos reality-articles sobre el càncer, les abraçades dels nens i les infermeres sol·lícites; ara és el torn del pobre Sebastià Alzamora, que acaba de confessar-nos el seu alcoholisme, en allò que de ben segur serà el primer d’una sèrie d’articles-teràpia sobre la nova patologia oficial del diari. En Sebastià, pobret noi que fou imparable i descarat, ara va i es dedica a destil·lar tot el sucre de l’alcohol per generar compassió i suscitar el plor de les padrines. L’Alzamora, que ha viscut de l’arribisme intel·lectual i de la pura farsa, ara vol renéixer i ens demana que l’estimem perquè les ha passades putes.

Pobret Sebastià, que tenyires de blau la pell indefensa de les princeses i ara et vols fer perdonar els pecats exhibint la tara. Qui t’ha vist i qui et veu, Alzamora, d’escriure aquelles frases ardides de joventut a dir que “no crec que em faltés gaire per morir, o per sumir-me en una existència invàlida que, al meu parer, hauria estat encara pitjor que la mort pròpiament dita”. Existència invàlida, Sebastià, quina cosa més cuqui! Tard o d’hora, la impostura acaba florint en tota la seva cursileria i cal dir que el dissortat  Sebastià no estarà sol, perquè els catalans han sumat a la dèria habitual de lloar els morts la fascinació pels malalts i ja us dic ara que ben aviat hi haurà un premi a l’alcohòlic de l’any, amb els conseqüents articles i encàrrecs editorials. El cursilòmetre és imparable, Sebastià.

Patir no és indecent i compartir el dolor és necessari, només faltaria. Però tot aquest espectacle del trastorn, tot aquest xou de la desmillora i la pertorbació –tan cristià tot plegat, d’un martirologi tan xaró– ens està configurant mica en mica com un poble d’afectats amb pretensió moral. L’Alzamora entregava els articles borratxo, pobret fill meu, i en Capdevila encara li’n farà una antologia i d’aquí a ben poc algun editor li publicarà amb orgull un llibret de Sant Jordi sobre l’alcoholisme.

Sebastià, ara que t’has tornat moral i que dius abraçar l’amor, no caiguis en la trampa. I exercita la vergonya, que és la primera de les virtuts. Sort.

24

  1. “Patir no és indecent i compartir el dolor és necessari, només faltaria. Però tot aquest espectacle del trastorn, tot aquest xou de la desmillora i la pertorbació –tan cristià tot plegat, d’un martirologi tan xaró– ens està configurant mica en mica com un poble d’afectats amb pretensió moral.”

    Apliqui’s el cuento.

  2. Realment estic tip de la gent que exposa les seves pertorbacions i tares en públic, per fer-se veure. O sigui que adéu, no crec que torni a passar per aquí.

  3. Tio, per ser un Valerius Martialis Totalis només et falta desarrollar ben costumisticament el paràgraf pregnans dels articles i l,antologia , encara et queda molt camí per córrer.
    Com KE no tots som guapusubidus com tu, hem de contorsionar, o que et pensaves? Desarrolla aixo de l,antologia i anirem lluny!

  4. Un altre article dels bons, que últimament ens ofereix. Dia a dia el senyor Bernat millora i ens posa davant als vividors, malalts o no que empastifen des de fa massa temps aquest país.

  5. Segons surt publicat al bloc de F. Puigcarbó en BdD va fer una crítica ferotge i desproporcionada de la novel·la el Silenci d’en Gaspar Hernandez, i va ser rebatutuda a l’AVUI pel Sebastià Alzamora dient “qui és aquest senyor que no té la seva obra publicada per criticar el premi atorgat pel Jurat del Pla i com gosa criticar-lo”.

    Suposo que d’aquest menyspreu sorgí la rancúnia que en BdD li té.

    PS.- I per si a algú li interessa, a l’esmentat bloc hi ha un enllanç on podreu trobar els poemes d’en BdD publicats a la revista Reduccions.

  6. Has ido a joder y a hacer daño y se nota, pero bueno, te retrata bastante bien el artículo. Oye, hablando de todo un poco… ¿No seràs gafe como tu amado Mas, verdad? Lo digo porque ha sido dar tu apoyo al PDECAT y hundirse éste en las encuestas. Hazte del PP como Sostres, porfa, muchos españoles te lo agradeceríamos.

  7. Que li han fet Carles Capdevila i Sebastià Alzamora?. Fan melodrama dels seus mals afortunadament guarits però no es mereixen la seva cruel ironia senyor Dedéu.
    Si segueix així s’emmetzinarà amb la seva pròpia bilis sempre tan excedida.

  8. No, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món. I no creiem en les pistoles. Ja que això d’avui és com tirar amb bala. Com li agrada enfonyar el coltell a la ferida i rabejar-s’hi amb les dues mans. Quin tort li ha causat aquest bon home perquè li disgusti tant la seva confessió, la publicació de la qual pot ajudar a conscienciar moltes persones sobre l’abús de l’alcohol. Hi ha alguna raó personal? Em temo que no. Alzamora és un superdotat que escriu molt bé, a més d’una persona sensible i bona. I em demano si no haurà patit aquesta malaltia per causa de ser-ne tant, de vulnerable, com els ha passat a molts poetes i artistes abans que ell. Perquè és una malaltia. I vostè avui ha ridiculitzat un malalt, que ho sàpiga. Infongui’s una mica l’esperit de Nadal. I passi aquestes festes entranyables en companyia dels seus éssers estimats. La paraula és: Amor. I aprofiti per recarregar les piles amb aquest sentiment.

    PS. Acabo de llegir el comentari del Julian (qui ha fet un bon treball de recerca) i ara ho entenc tot. La hi tenia guardada, oi?

  9. Fa temps que penso que els catalans som gent tortuosa – la història ens empeny. I com que sóc de la tribu i us estimo, m’emprenyo només fins on es just i necessari. T’arrisques a convertir-te en el barrufet rondinaire i ho dic només per avisar perquè ja estic cansat del càrrec i m’anirà bé un relleu. Dit això : catalans ! ens passem ! Com independentista fa temps que no escolto els independentistes, no fos que el dia del referèndum em trobés, sobtadament, malament i no pogués votar. Som els reis de l’autobombo amb un mà i la deixadesa més vergonyant amb l’altre. Una mostra de dos botons : Ramon Llull, el nostre Hegel o Montesquieu o Dante no té una obra completa editada que mereixi aquests nom, i les impagables declaracions de Miquel Sellarés sobre tota la cosa aquesta de la crema de cromos de la col·lecció “Monarques del món”. Quina por fan les bones intencions, el que es mi, doneu-me un bon malparit, que fan suar però te’n pots fiar.
    Després de tant de cotó de sucre, un vi aspre, és posa de collons !!! Llegint-te descanso.

  10. Ai Bernadó l’amoral ! sembla que el teu nou personatge s’enfila torre amunt cap al nihilisme. Tant et carda tot? nooooo. Ara toca ser l’Stavrogin català, oi? dimoniet, dimoniet……

  11. Després de llegir aquest articlet tan desafortunat, em pregunto quin sentit té anomenar aquest bloc La Torre de les Hores. Bernat, tu t’has llegit com cal l’obra d’en Pujols ? Creus realment haver-la entès ? No serà que amb aquest nom amagues la teva pueril adolescència intel.lectual ? Ets incapaç de veure la diferència substancial que hi ha entre els escrits d’en Capdevila, que considero jo mateix insofribles i aquest text de l’Alzamora : no tenen res a veure ni l’estil ni la intencio ni el contingut.

    El pitjor que pot passar és que Déu atorgui el talent de saber escriure a aquell que no sap pensar… El resultat no pot ser altra que la demagogia, que no és altra cosa que la capacitat d’aprofitar certes veritats per dir grans mentides. I en aixo cal reconèixer que ets un veritable especialista, com en Sostres… En fi… ja et faràs gran algun dia, ni que sigui cinc minuts abans de la teva mort.

  12. Veig que gent culta i desvetllada intenten atacar el guardià de la torre amb les seves mateixes armes. Sou molts? O és només un que va canviant de nom?
    O potser estas/esteu a sou del CNI, ara que està demostrada la guera bruta soterrada que financien els Islamocastellans que ara governen Espanya contra qualsevol que, significant-se com a partidari de tractar el poble català com a major d’edat, lideri de qualsevol forma, per acció / omissió, un grupúscul de reflexió / opinió més o menys gran, en llengua catalana.
    Al final es tracta d’això, no?

    Si tant poc us agrada què hi feu aqui??
    (Que consti que a mi tampoc em sembla bé que es burli d’un alcoholic però jo crec que no està parlant d’això sino de donar mèrit a algú pel fet d’estar malalt)
    Potser els dos son amics i es porten aquest rollo d’insultar-se per escrit, o no, qui ho sap?

  13. Que ne’ts de ruc, Bernat. No veus el text d’en Sebastià com el que és: un artefacte literari pensat per ajudar persones amb un problema greu; i té un valor testimonial sí. Creus que si estigués tan cardat podria fer un article diari amb la gràcia que té? Perquè aquesta és una altra, ací hi ha sentit de la llengua, precisament el que et manca a tu, per molts pastissos pseudonoucentistes mal cuallats i mal lligats, que ens entaforis cada dia.
    Mala cosa ser columnista: d’impudícia i narcisisme pocs se n’escapen. O sigui, que si no saps què escriure tens tarats per triar, remenar i ridulitzar a cor que vols.
    Et proposo el botiró mantegós a sou de l’ABC. Allà tens cusileria a dojo sobre com educar una nena o carrincloneria aberrant de com afrontar problemes conjugals.
    Comença ja, dropo.

  14. Doncs jo també sóc alcohòlic. Fa més de vint anys que no bec i sé que ho sóc en present d’indicatiu perquè l’addicció a qualsevol droga és tractable però no guarible.
    El text de l’Alzamora és valent, clar i útil. Ofereix un testimoni contundent i unes dades concretes. M’he adreçat a uns coneguts mallorquins que estan patint per un germà i ha estat un escrit balsàmic i molt útil. ¿ Ho podeu entendre o sempre serem malpensats de mena ? Hi ha molta gent desesperada -addictes i familiars- que neden en la ignorància, la negació del problema i la desorientació més absolutes. Parlo per experiència.
    Una altra cosa és que sigui un text prudent. Està molt ben escrit, però està signat. I el deixa a mercè dels enemics, els hi dóna tall per abraonar-s’hi. El nostre país és petit però en va ple fins dalt de fariseus i filisteus. Més delicat és que ell, amb tan sols sis mesos d’abstinència, encara està tendre per sofrir atacs i decepcions que puguin comprometre la seva recuperació. Desitjo que, tanmateix, el facin més fort i resistent i tingui la sort que jo i tants d’altres hem tingut i tenim.
    D’altra banda, com va dir aquell (W.Allen), els escriptors són com la màfia: es maten entre ells. L’odi és un poderós tònic per escriure. Inspira tant o més que l’amor, sobretot el desamor. L’odi entre escriptors té una llarguíssima tradició. En el fons, un assumpte banal….

  15. Ho diré clar i català, senyor Bernat Dedéu: ets un imbècil; no sé si l’Alzamora és totes aquestes coses que dius, ni m’interessa saber-ho, però s’ha de ser molt miserable per burlar-se d’aquesta manera d’algú que està malalt. No et mereixes res. Bé, sí, només una cosa: que el proper alcohòlic siguis tu. Potser aleshores aprendries alguna cosa.

  16. Només d’acord en una cosa: la vergonya és, efectivament, la primera de les virtuts. Sort, perquè tu la necessites molt més que l’Alzamora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*