Ja sóc un home de partit

Ahir vaig participar feliçment al tret de sortida de la Campanya pel Sí al referèndum en un acte transversal (sic) organitzat per Demòcrates de Catalunya. Cínicament, i en un discurs com d’habitud impecable, vaig intentar desvincular la meva participació a la campanya de l’estratègia política del partit del meu col·lega Toni Castellà i fins i tot vaig insistir en allò tan suat d’afirmar que jo assistiria gojós a qualsevol acte de qualsevulla formació que reivindiqués el referèndum i la seva conseqüent aplicació. Però em confesso pecador, perquè he mentit descaradament i la impostura fa la passa curta. Com ja han detectat perfectament alguns companys de causa final, he traït la meva independència filosòfica, el meu tarannà clarament contrari a la militància i sóc, ja de totes totes, un home de partit.

Com de consuetud, us ho explicaré sense embuts. La meva adhesió al partit com a militant ha vingut predeterminada per una fervent conversió al catolicisme. Acostant-me perillosament als quaranta anys, cansat d’una vida de disbauxa, conys i bars, i després d’algunes sessions de catequesi amb la meva estimada Núria de Gispert, ara he decidit abraçar la compassió del Crist i dedicaré el meu temps al recolliment i la plegaria. Demòcrates m’ha donat l’oportunitat de reconciliar-me amb la Creu, amb tot allò que d’amor hi ha en el Messies que se sacrificà per nosaltres, i ara m’esparvera de pensar com, durant tant de temps, he malbaratat sòrdidament la meva joventut perseguint noietes com un dandi eixamplenc i polint-me el jornal en ampolles de Wild Turkey. Tot això s’ha acabat.

Però diguem-ho tot. Milito a Demòcrates no pas solament pel referèndum que tan anhelo i no només per l’amor i la gratuïtat que em regala el Crist, sinó també mogut per les meves innegables ànsies de poder, car la meva entrada al partit no podia ésser totalment de franc. A canvi de comptar amb la meva àuria mediàtica, Toni Castellà i els seus ja m’han promès una carrera fulgurant que m’assegurarà ben aviat un generós sou i d’aital faisó puc anunciar ja sense amagar-me més que seré el proper candidat de la formació liberal-cristiana a l’alcaldia de Vall-Llobrega, el meu poble, injustament dominat durant anys per un alcalde escombriaire que, per si fora poc, es definia obertament com a comunista. Vull iniciar la meva carrera política des de baix i accepto humilment la tasca de començar l’ascensió des del rerepaís.

Ja ho veieu, tants anys promovent la meva independència, tanta Torre de les Hores i tanta crítica als polítics venuts i –finalment, per quatre duros i un sac de promeses- jo també he acabat essent un castís més, al costat dels fills rebels d’en Duran, colze a colze amb el sistema. Si us plau, habitants del meu poble, amics i lectors: compadiu-me, perdoneu-me i, quan arribi el moment, voteu-me. Ja sóc un home de partit.

14

  1. Com darrerament ens te acostumats, el senyor Bernat, ens diverteix amb els seus comentaris, sarcàstics i menfotistes de la situació política d’aquest país, i dels seus polítics de tercera regional. Endavant i continuï així, molt millor que parlar de les cabòries d’alguns somnia truites…

    • Mmmmm, home, podem suposar que la cosa serà més o menys “vol la independència?”. A no ser que ens facin trampa i preguntin “vol continuar a Espanya?” !!! En aquest cas els que hagin estat fent campanya per qualsevol de les dues opcions es cagaran en tot.

  2. I jo, devot agnòstic, resaré cada dia tres parenostres a la Marededéu de l’empenta perquè siguin perdonats tots els que no seguirem el teu pietós exemple i no anirem en ajut de Duran Lleida que té el porc per la cua i se li acaba d’escapar.

  3. Estaria molt i molt bé que aquest partit pugés perquè volen la independència i Puigdemont hi pot confiar. Demòcrates és la veritable refundació de Ciu. La resta més aviat la tenim en contra.

  4. Si. M’en alegro. M’en alegro que l’escombriaire comunistot, tingui per fi una sana competència encara que sigui sota el signe de la Creu. Que dic? Es gràcies a la creu que retorno plàcit i delerós, a l’única drecera en aquesta vall de llàgrimes! .Això sí que es un “compromís històric” a favor del millor i més granat de la nostra tradició reconvertida. Ho comparteixo. Tants anys volent-ho rebentar tot, rebregant-me entre la pols i el fang pseudo-revolucionari, que he vist la llum!. A més, ara m’han dit que no cal anar a un confessionari per sol.licitar el perdó dels meus pecats. Millor doncs! la meva llibertat es la meva penitència!.

    M’empadrono i et voto!

  5. Hom intuïa que teníeu un rerefons carlista. Algun gen del General Savalls, que, tot i catòlic apostòlic i romà, era un baliga-balaga i un femeller, us deu ballar sardanes en algun indret de la còrpora.

  6. M’agrada la teva confessió. Ho has fet en un temps ben adient: Advent. Preparada l’ànima, només et cal, ens cal, esperar el nostre Advent com a poble: el naixement d’un nou País. Felicitats per la teva militància.

  7. apa Guardià !, quina errada…, no vas llegir bé el full de convocatòria i passa…,allò què passa:
    hi posava Demòcrates i no Egòlatres de Catalunya!!. Et cal esperar un xic més i ben aviat serem majoria al país. Mentre pots seguir vagarejant per Bellafila, whisky i cigar en mà, fins a ser cridat a files. Això si et queden amics, clar.

  8. Molt bon article, com sempre.

    Per altra banda, m’agradaria que siguessis conscient de que a Demòcrates hi ha molta gent provinent d’Esquerra que aquesta relació imposada d’un ferri cristianisme per sobre de tot, li molesta. I encara més, quan no és així a la pràctica. Hi ha voluntaris que no són ni creients. Simplement, es defensa el cristianisme com quelcom que va molt lligat a la nostra història, que ha de ser respectat, i que té uns valors que haurien de tenir cabuda a la nostra societat.

    De totes maneres, un fart de riure!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*