Cuyàs i Segura

L’altre dia Manuel Cuyàs citava Cristian Segura, tot dient que algun dia podria arribar a ser un gran periodista “si conserva aquest aire de despistat i de venir de l’hort que el caracteritza”. Jo us ho conto encara corprès i fins i tot se m’enrinxolen els pèls de l’aixella quan rellegeixo la frase, no pas perquè la prosa prescindible del pobre Cuyàs pugui desvetllar res més que no sigui llàstima, caricatura planiana  de Mataró, sinó perquè resulta ben útil comprovar com tota la quincalla que jo individualitzo amb el meu verb, petitesa que l’altíssim ens regala per entretenir-nos, acaba estimant-se per solidaritat de trinxera. Cuyàs, col·lectiu de tics, cadència abaritonada, memòries falses d’escrivent. Segura, truiteta de Diazepam, mirada perduda, quisso d’en Bassets. Jo us he parit, fills meus, i és del tot lògic que us estimeu com germans que surten d’un mateix ventre. M’enorgulliu l’ànima.

L’Avui es va anar desfent lentament i grollera d’en Sostres, d’en Graupera, d’ en Vila i també d’en servidor. Seria fantàstic haver abandonat el vaixell perquè algun columnista ens superés en talent i verb, però el millor que ha pogut oferir el diari és la pobre sabata d’en Cuyàs i una sèrie de padrins del nord que no coneix ni sa tia. Amb El País és una altra història, car la gent ja ni vol escriure al diari més desautoritzat i censor d’Europa, que mira si en té poca de credibilitat que la seva millor literatura és la del pobre Segura i els seus pastitxos de Diagonal amunt (nostre gran  Serés hi aguanta com a quota, és cert i que déu li conservi la flor). La baixesa s’estima i en Cuyàs, que encara ens ha de tornar els diners per les memòries falses d’en Pujol, cita Segura com a gran promesa. Així és com la cadena de la perversió es fa immutable, així és com la tirallonga de la prosa mancada continua impassible fins el paràgraf final.

Jo us he parit, fills meus, amb els vostres tics i la vostra depressió clínica. Ara que el Crist és a punt de renéixer, jo visc content com us agafeu la mà per surar entre el fang. I sóc feliç com el pare que vigila vostre creixença, content de poder descansar, finalment, ara que l’ordre s’imposa.

5

  1. Del Cuyàs, es pot dir de tot, i tot dolent. D´aquest Segura, no el conec suficient i no tinc opinió. ¿Ens podries dir quelcom de la tal Silvia Copulo, vividora i filla de la gran…?

  2. N-èssim post contra en Cristian Segura, i tot perquè va passar de tu, quan li vas dir que era un subnormal profund i que t’havia de fer una neteja de baixos.
    Lo millor d’avui, aquest quartet: Sostres, Vila, Graupera i BdD, us haurieu de fer dir “El del serrell i els tres pelats”.

    Bé, bon Nadal a tothom, i en especial al meu admirat Txiripas (encara no m’he acostumat al teu nom real, però ho faré).

  3. No fa pas gaires setmanes vaig escoltar el programa de Catalunya ràdio on col•laboren l’Empar Moliner, en Segura i vostè mateix. Aquell dia li tocava el torn a en Segura, qui va debatre amb la Moliner sobre el nostre procés d’autodeterminació. En un moment donat en Segura semblava que es posava a plorar després que la Moliner li refutés hàbilment les opinions. Se’l veia acorralat i deprimit, pobre xicot, i feia llastimeta de sentir-lo. En Segura va acusar la Moliner d’enfotre-se’n: “si t’has de burlar de mi, endavant, però que consti que em fereixes els sentiments”, li va suplicar amb un fil de veu tremolosa. No era veritat que la Moliner se’n fotés, sinó que ell, pobret i sensible, s’ho va prendre d’aquesta manera. Jo, si hagués estat al seu costat, l’hauria acotxat amb una manta de quadros i li hauria ofert un consomé (encara que fos de màquina) o bé un ponx calentó. No hi ha dret a fer patir aquestes ànimes sensitives. Un home que denuncia la seva pròpia classe social mitjançant la novel•la titulada “El cau del conill”, en què retrata uns personatges d’una moralitat molt prima i d’un sentit de la vida bastant primari és lògic que, després d’entomar la veritat revelada i reconèixer que els teus són uns troglodites, transiti per la vida fet un nyap. Oh i més si s’és del RCD Español, un club perdedor, sense grandesa i eternament acomplexat pel gran Barça. Si no del Barça, es podia haver fet del Madrid.

    Quant al senyor Cuyàs, en realitat imita en Josep Maria de Sagarra i no Pla. Ell mateix ho explica i no se n’amaga. Diu que quan no troba la musa procedeix a llegir un o bé dos articles del bard i la inspiració li compareix de seguida. Es veu que d’imitadors de Pla n’hi ha a balquena i en canvi de Sagarra no gaires. Ell va decidir empeltar-se de la prosa del barceloní, que, com a bon maresmenc, la deu trobar espurnejant com un vi d’agulla i més adient al tarannà del mataroní que no pas la de l’empordanès. És que en Cuyàs és alegre com unes castanyoles. Això no es pot negar pas.

  4. Per cert, si vostè, senyor Dedéu, s’assegués a la mateixa cadira que el senyor Segura, hauria d’evitar encomanar-se’n les cabres interposant un coixí entre el seu paner i la l’entapissat de la cadira. Li desitjo un bon Nadal, bon Reixos i una bona entrada d’any. Bon Nadal a tothom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*