Núria Andorrà, percussionista

Hi ha pocs plaers més complaents i sincers que veure algú admirat sobrepassant la maduresa artística. Ahir em vaig precipitar al Tenecé per veure-hi la meva col·lega percussionista Núria Andorrà traficant el seu art amb el mestre Carles Santos. Allí la teníeu, a la primera escena de l’enorme Patetisme Il·lustrat, percutint amb les mans el cul del músic, espontàniament nu i mostrant la collonera a tot Catalunya, les galtes posteriors del mestre Santos progressivament envermellides per l’efecte de les mans de la Núria, per la ditera de l’Andorrà, que repicaven i pessigaven les darreries del mestre, convertint-les en instrument de carn.

Avui puc cantar l’art de la Núria, a qui he vist créixer en l’art de la improvisació els últims anys al costat del mestre Agustí Fernández (que déu et conservi molts anys, gènit!), allí a la Sala Tallers del Tenecé –deia– vaig poder admirar la meva amiga percuta a l’interior d’una gàbia, disparat sonoritats amb les baquetes i els talons, follant dansarinament amb la immensa Dory Sànchez, en una de les escenes més deliciosament pornogràfiques que he pogut veure fa molts anys en un teatre. En mestre Santos ha descobert la Núria, la nostra percuta nacional, i de ben segur que se la quedarà per molts d’anys.

Jo he vist a l’Andorrà currar-se com una boja els concerts d’improvisació que vam organitzar a l’Ateneu Barcelonès, unes orgies de sons amb un públic diguem-ne escàs però selecte: l’he vista carregant bombos, platerets, marimbes, pedres, quincalla, baquetes… com si fos una traficant. I mite-la ara, a l’escenari del Tenecé, traduint els sons d’un dels nostres artistes més grans. Facin el favor de buscar la Núria allà on vagi, siguin un pèl menys sords i corrin allà on improvisi, que l’experiència els farà la vida un pèl menys avorrida. Contractin la nostra percuta abans que foti el camp a un altre país, com la majoria dels nostres músics.

Avui encara hi ha patetisme. Quan acabeu l’article, compreu una entrada per veure la Núria. Andorrà, ets una percuta! Andorrà, toca timbals! Andorrà, picapedres! Núria, tocabombos! Núria, música!

8

  1. Carles Santos és un dels nostres millors artistes. Quan ens pregunten quina Catalunya volem construir, només cal esmentar-lo per a quedar tot explicat. Fóra convenient que els que ens insulten acusant-nos de nazis anessin a veure els espectacles de Carles Santos i canviarien de pensament.

    Jo, aquesta vegada, no sé si hi podré assistir, estic convalescent, postrat, d’una pallissa que em va propinar un no-nazi espanyolista pel fet que jo, un nazi independentista i fenici català, vaig agredir amb la meva cara el puny d’aquest pobre xicot, un natural de Calahorra, noble i amb tot el dret a fer i desfer sobre les nostres miserable vides catalanes. Que per això els seus avis van guanyar una guerra, cony!

    • Alexis, alguns calagurritans estan per civilitzar; ja ho diu el proverbi: “Calahorra, la que no resiste a Roma es zorra”. Li desitjo una ràpida recuperació. I pel que fa al tema de l’article d’avui, Carles Santos no m’ha interessat mai gens ni mica. I la seva música, menys. Va freqüentar massa Brossa, i ja se sap el que acaben fent les males companyies.

    • Señor Txiripas. No me extraña que alguien alterado, se las tuviera con usted. Me figuro que haciendo gala de su proverbial verbo en contra de las Españas, tropezara con alguien de repentinas furias. Siento lo ocurrido, pero ya se sabe: Quien siembra vientos, recoje tempestades.

  2. Suposo que s’hi ha d’entendre molt per valorar en la seva justa mesura el treball d’aquesta persona, desgraciadament a la gent que no som ni tant sols capaços de veure la importància del triangle en percusió, tot això ens queda molt lluny. A tots aquests segur que ens va més en Paul Weller en estat pur
    https://www.youtube.com/watch?v=k5HfOipwvts

    PD.- Recupera’t Txiripas, que encara que tinguem punts de vista diametralment oposats, em caus bé home.

  3. Ondia, Txiripas. No sé qui ets, però tot el meu suport.
    I ben d’acord amb els compliments a Carles Santos. Vaig tenir el gust de veure’l preparant actuació al Kursaal mentre jo muntava una escenografia teatral al mateix escenari (una raresa de cartell doble), i em va impressionar.

  4. Ara no hi ha campanyes com la que va auspiciar el PSC per convèncer el món que els nous jueus perseguits de la península ibèrica son en realitat nazis amb intenció d’organitzar un quart Reich.
    Com es deia aquell polític que va voler jugar aquella carta? Pere? Navarro?

    Feu-vos fotre ciutadans!
    Estem a punt de canviar de masover a Catalunya! Mort El dimoni Mas, Albert Primo de Rivera i la seva segregació de les minories molestes arribaràn a partir del 20-D. Li diràn Pacte d’Estat.
    Solució final per a Catalunya!
    Començaràn amb els nens i nenes, segregant-se-les a les escoles, ja hi ha la llei feta, i si no acotem el cap, aquestes escoles on s’intenta conservar la llengua dels nostres avantpassats seràn aviat catalogades de Ikastoles i llurs alumnes titllats de terroristes potencials primer, i de etarres al cap de poc. D’aquí a l’exclusió social i professional hi ha un pas molt petit. A l’Ulster es feia així.
    Els islamocastellans son punters en la subtilització del feixisme modern. En saben tant, que Hitler al seu costat era un aprenent de cap quadrat i els anglesos uns marietes jugant a cromos de picar.
    “Que no se note! De forma ordenada. Pero el catalán tiene que desaparèixer de València, Mallorca y Cataluña en una generación!”
    (Frase textual escoltada en un iot del patriarca d’una de les famílies més riques d’Espanya el 2004)
    El mateix que feia negocis amb Líbia i el Gadaffi quan aquí Ánsar deia que amb els terroristes no s’hi havia de parlar de res. Ánsar hi enviava el seu gendre a les converses…)

    Españoles de bien! Votad contra la lacra del islamocastellanismo! Si el Gobierno de la mayoría no respeta las minorías no es democrácia. Es islamofascismo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*