Economia en colors

El nostre economista nacional (a l’exili) i el nou gendríssim de les sogres catalanes han creat un programa bellíssim d’economia que serà tot un èxit. Xavier Sala i Martín té la perícia d’explicar el capitalisme com si fos un conte per a infants i el nostre Tian Riba cada dia s’imita millor a si mateix amb aquell aire postmodern d’arrufar la cara, com si la incredulitat l’hagués de fer implosionar d’avorriment. El primer capítol d’Economia en colors va ser una petita obra mestra perquè va fer seu el prejudici que justifica el programa (a saber, que la majoria d’occidentals no en tenim ni un borrall d’economia) desdramatitzant-lo mitjançant la descripció d’aquesta curiosa figura anomenada innovador. Parlant d’empreses revolucionàries com ara Ikea, Starbucks, McDonald’s o Zara, el professor i els seu alumne desmenjat ens van explicar que l’empresa d’èxit té la simple clau en un individu masculí (les dones, segons sembla, no entren al joc) que defensa amb coratge una idea brillant, creada en la més estricta solitud, per la qual no resulta essencial tenir una estricta formació econòmica o científica. Ni investigació, ni brainstorming, ni mandangues: l’empresa d’èxit, exemplificada en Pep Guardiola, té l’origen en un paio que s’imbueix d’una genialitat fins i tot desconeguda per a si mateix.

L’habilitat d’Economia en Colors és la mateixa clau de volta que ha permès surar el capitalisme com a sistema rector del mercat. Mentre explicaven els casos d’èxit de Zara o de McDonald’s, ni professor ni alumne van trobar un minutet de l’espai per retratar les condicions de producció d’aquestes empreses, dos exemples d’explotació laboral inqüestionables, ni van posar entre parèntesi la uniformització avorridíssima de la vida quotidiana que implica l’estètica d’Ikea o els problemes que les empreses de fast food han provocat en l’obesitat dels adolescents del primer món. Circumscrivint l’economia a una idea brillant com la del Fals 9 guardiolista i fent del capitalisme un afer merament platònic, hom pot oblidar-se de les condicions de producció d’un producte, de la cadena laboral que aquest imposa com a requisit i fins i tot del resultat moral d’una determinada uniformització de les mercaderies manufacturades en la vida quotidiana de les persones. Si la idea brillant del Ray Crock ha fet que seixanta-vuit milions de persones mengin carn de pèssima qualitat a diari o que el 90% dels seus treballadors tinguin contractes escombraria, doncs miri senyora, d’això ja se n’ocuparà la filosofia en colors, que la moral fot molta mandra i cal fer audiència.

Realment, no hi ha res com tenir una idea brillant i posar-hi color.

37

  1. Quan he vist que havies publicat alguna cosa sobre Economia en Colors he sospitat immiatamente que seria una cosa negativa, com així ha estat.
    “…explicar el capitalisme com si fos un conte per a infants…”: el programa està dirigit al públic en general. No fa part d’una classe de la Open University (o equivalent). L’objectiu és en parts iguals ensenyar i entretenir (i probablemente més entretenir que ensenyar).
    “… l’empresa d’èxit té la simple clau en un individu masculí …”: és la teva opinió, sense més. Potser hauries de suggerir-los-hi exemples alternatius.
    “…l’empresa d’èxit … té l’origen en un paio que s’imbueix d’una genialitat fins i tot desconeguda per a si mateix”: una persona pot introduir molts canvis en una empresa, però mai saps quin serà el que et portarà a l’èxit. De fet, alguns canvis et poden portar a la ruïna.
    “…ni professor ni alumne van trobar un minutet de l’espai per retratar les condicions de producció d’aquestes empreses…”: les condicions de producció són les que són. Si algú vol crear condicions diferents é més que benvingut. Però aquestes condicions que considereu deplorables aqui, són millors que l’alternativa en els països d’origen. Qui, per exemple, traballa en condicions molt dures fabricant iPhones a les fàbriques de Foxconn a la Xina, tindria com alternativa una miserable agricultura de subsistència.

    Resumidament: no estic pas d’acord amb la crítica. Certament és un programa simplista i sense entrar en qüestions polèmiques, però això no té pas res de dolent.

    • Doncs jo si que estic d’acord amb el raonament del Bernat. És el mateix que pensava jo a mesura que evolucionava el programa. Alguna referència, com les que proposa en Bernat, no haguessin estat de més i dites amb “control” fins i tot no haguessin espatllat l’imatge del capitalisme que tan va premiar amb els seus exemples.

  2. TV3 fa molt de mal i sembla que molta gent no se’n vulgui donar compte. Darrera cada programa hi ha doctrina encoberta. Des de la Riera fins a l’Economia en colors. TV3 és nociva i tòxica. No educa. Manipula

    • El “payaso de micolor” així li diuen a la meseta. També anomenat “Martí Sala” pel noi del Palace.

      A veure, personalment sóc un fan del professor Sala i Martin, doncs crec que diu coses molt raonables com: si no fós per la revolució industrial i el capitalisme encara estariem menjant arrels, o bé, que el millor que li pots donar als teus fills és una bona educació. Ara bé, hi ha vegades que les diu de l’alçada d’un campanar, com quan ens vol convençer que s’ha de canviar el model educatiu (fins aquí cap problema), però llavors posa com exemple que per un nen d’avui un llibre és com un iPad espatllat. I tu dius, mira que modernet és el payaso, però al 94 encara usava el word per escriure les seves psedo-fórmules, quan tota la comunitat científica del món mundial ja usavem el tex.

      Total, que el programa no el veig per un prime time, doncs es bastant ensopit i gens dinámic, res a veure amb les pelis d’acció d’ahir a tv1 i A3, o els debats a tele5 i 13tv. Aquest format fa més pel 33, com els programes genials del mestre Barbarà on surten personatges de culte. I en Joan Riba i tv3% haurien d’entendre que el públic de diumenge a la nit no és el mateix que el de la tarda.

      • hahaha, ja voldrien molts ser com en Sala i Martín, doctorat a Harvard (potser li van regalar) catedratic a Columbia (potser per recomanació) . Que miserable es l’enveja,sobretot a la p. meseta, si fos de Valladoliz li dirien genio multicolor eh jaimito?

        • Estimat Lluís, estic totalment d’acord amb tu. Segur que si en Martí Sala (com li diu el noi del Palace) fos un mesetari ara seria l’economista de referència a l’Estat. Però trobo, i fixa’t que sóc un autèntic fan del noi doncs compro els seus llibres, que ha evolucionat cap al show i ha deixat de banda la part més acadèmica de l’economia. Observa la diferència dels papers abans del 2003 i els actuals (hi ha el pdf de tots, i no són dificils de llegir ja que les mates no són gens difícils)

          http://www.nber.org/authors/xavier_sala-i-martin

          Crec realment que en aquest gap de 6 anys ha tirat més cap a l’espectacle i ha deixat de banda la recerca. Només és una opinió, i obviament tothom té dret a dirigir la seva vida com vulgui.

          PD.- Senyor Txiripas, estic d’acord amb el seu comentari. Només un apunt, a mi en Tian no em sembla pas en John Wayne (pronunciat Jon Vaine), més aviat em recorda en Henry Fonda a “Once upon a time in the West” (traduïda com “Hasta que llegó su hora”) on en aquesta obra mestra un no pararia d’escoltar l’harmònica.
          https://www.youtube.com/watch?v=hL-X53ze5O0&index=3&list=RD2s0-wbXC3pQ

          JdH

  3. La idea brillant de Ray Crock va permetre, durant els vuitanta, que milers de Moscovites mengessin carn, de la qualitat que fos però carn, mentre l’administració soviètica no era capaç d’abastir de carn, de la qualitat que fos, els supermercats autòctons,

    • No únicament això. Menjar carn. Ho consideràven un luxe, com vestir l’estòmac d’Armani pensant per uns instants, que eren alguna “cosa” més.

    • Jo sóc un pobre ma me mi mo músic de carrer, que sempre que jo pa pe pi po puc toco el que sé. Millor això que ser un admirador del Tea Party com el pallasset Sala i Martín un subjecte a qui Vicenç Navarro -economista insigne, catedràtic de polítiques públiques ( Aaaargh!!!!)- de tant en tant posa a parir en algun dels seus articles a Público ( el Pravda digital). És clar que a Tevetréslanostra pel que sembla el Navarro té la mateixa categoria que l’altre Navarro, el Juanito que en pau descansi. No fos cas que en digués quatre de fresques als economistes oficials de la nova república catalana que està al caure.

  4. El programa de Sala & Riba, a més, oblidava una qüestió tan essencial com la del finançament dels projectes empresarials. I, pel que fa a la “innovació” de Jobs, van triar el cas del ratolí, exemple d’afusellament descarat de les innovacions de Xerox, amb la boleta de roll-on de desodorant (producte que, com va recordar algú al programa, Jobs no utilitzava). Però sobre l’ètica i l’estètica del capital globalitzador, us deixo amb les paraules textuals del mateix Steve Jobs: “Vaig tenir una autèntica revelació. Tots anàvem amb túniques i ens van fer cafè turc. El professor ens va explicar que feien el cafè d’una manera molt diferent que a qualsevol altre lloc, i llavors vaig pensar: ‘I què collons importa?’ A quin noi, fins i tot a la mateixa Turquia, li importa una merda el cafè turc? Havia passat el dia mirant la gent jove d’Istanbul. Tots bevien el mateix que beu qualsevol altre jove d’arreu del món, tots portaven roba que semblava comprada al GAP i tots feien servir telèfons mòbils. Eren joves com els de qualsevol altre lloc. Vaig entendre de sobte que, avui dia, per als joves, tot el món és igual. Quan fem productes no pensem en cap telèfon turc, ni en cap reproductor musical que els joves turcs puguin voler que sigui diferent del que puguin voler els joves de qualsevol altre lloc. Ara només som un únic món”.

  5. Totalment d’acord amb el post, un encert total digne d’un filòsof. En el cas referit al programa televisiu se m’acut que vostè, Sr. Dedéu, o qui fos, podria fer de contrapès a les opinions neoliberals del Sr. Sala Martín. No estaria malament que, al final, un senyor com vostè fotés les flasques allà on convingués, si és que el Sr. Tian Riba continua fent el paper de guapot i posant cares d’artista de cine, el d’un John Wayne de Matadepera.

    El Sr. Sala Martín té tot el dret a opinar des del mitjà que el convidin, ell no en té la culpa, és un bon comunicador i sap afegir el pebre suficient o un punt de polèmica a la seva gran capacitat didàctica per arrodonir un programa amè i divertit, tal com ho són les seves intervencions radiofòniques. Un acaba pensant que el conviden per mor del seu entregent i no per la seva ideologia neoliberal. Per tant, els mitjans diria que els convé més l’espectacle i l’entreteniment abans que el contrast de parers o, si més no, la divulgació de la informació contrastada. L’experiència del debat entre Junqueras i Margallo seria un bon exemple del que haurien de ser els mitjans audiovisuals. I amb això no vull dir que totes les receptes i anàlisis del Sr. Sala Martín no siguin rigoroses, però sí que, com ha demostrat el Sr. Dedéu, només n’explica una part. Ens explica com es caça un ocell però sense advertir-nos si és moralment reprovable tenir-lo tancat a la gàbia.

    Recordo que, fa temps, entre els mitjans nostrats hi havia la fal•lera per convidar el Sr. Carles-Carlos Torrecilla (em temo que encara dura). Per si no el coneixen els diré que es tracta d’un economista amb dots de showman, potser més i tot que en Sala i Martín, més descordat, segur. Finalment, del Sr. Torrecilla hem sabut que anava de número 6 a la llista d’UDC, encara que això no té importància. Però és aquell que en un debat electoral a Rac 1 va assegurar que si es proclamava la independència el avions no s’envolarien ni aterrarien mai més en terreny català. Sense comentaris. I vet aquí el nivell de rigor que estem disposats a abonar, només que sigui afirmat per un home amb corbata i amb dos o tres màsters.

    Però com que sobre economia hi ha tantes opinions com economistes (la majoria dignes de fotre’ls al foc de dos en dos), no vindria malament un contrapunt, potser el d’un altre economista (estic pensant amb en Miquel Puig), o potser també la intervenció d’un filòsof (un home que pensa i ajuda a pensar). No estaria malament que algú es posés de la banda dels que no tenim mitjans ni claus per desllorigar la infinitat de missatges que ens obliguen a empassar-nos cada dia i que ens són clarament perjudicials. Uns missatges que no alimenten, que tan sols engreixen de calories buides, com la merda d’hamburgueses i com el producte paradigmàtic i més emblemàtic del sistema econòmic que regeix el món com és la Coca-cola.

  6. Catalunya i Espanya s’assemblen almenys en una cosa. Som un pais ple d’envejosos. Hi ha gent que no suporta l’exit dels altres. En aquest cas el prestigi com a economista de XSM.

  7. Parlava d’innovació, no d’ocupació.

    Esperem al capitol del mercat del treball, no?

    Per cert, tu series un bon snob per fer un programa de “filosofia en texans”.

    Pensa-t’ho!!

  8. El mitjà televisiu està concebut per assolir grans audiències. I més ara sota el dictat de la publicitat amb què tot funciona. La seva raó de ser és arribar a la multitud però amb la premissa de no descuidar la qualitat necessària. Arran d’això em sembla que no es poden demanar gaires miracles. Qualitat i quantitat sovint el foten bufes. Si es vol satisfer tothom sempre hi haurà una minoria crítica i malcontenta. Qui és crític amb la televisió hauria de pensar que l’invent no dóna per a molt més. Sóc del parer que programes com “Òpera amb texans” tenen el rigor, la qualitat i alhora un afany divulgatiu que els fan un producte molt equilibrat. En canvi, amb el programa de filosofia de l’Emili Manzano, jo m’hi avorreixo. Val a dir que el meu nivell no és gaire alt, per no dir baixot, i em sembla que el programa ja està servit per acontentar una audiència en nombre discreta però amb el dret de poder veure’n un d’aquestes característiques. El problema és meu i no del programa.

    El de Riba i Sala Martín suposo que també busca entretenir una gran massa de televidents que ja coneixen l’economista per les seves intervencions radiofòniques. Ara, de la mateixa manera que un programa de cuina no t’ensenyarà a esdevenir un gran cuiner, per molt que t’hi fixis, el programa de Riba i Sala no t’ensenyarà a entendre com funciona l’economia del món. Què busca, la televisió? A mi em sembla que entretenir i res més. I potser a informar una mica, però bàsicament a entretenir. Això si l’afany d’aquests mitjans no és performatiu com el que demostren les cadenes madrilenyes amb referència a la causa catalana que ens ocupa. La parcialitat a favor de l’unionisme és tan descarat, que fins i tot un cec ho pot veure, mentre es critica la nostra Tv3 que, amb dades publicades a la mà, és la més imparcial de totes.

  9. El programa parlava d,innovació, res més. Aquestes marques eren només exemples. També es pot innovar en un taller de vestits artesans, en un bon i petit restaurant amb aliments comprats a “preu-just”, i en un taller de fusters que faci banyeres japoneses de fusta feta a mesura. Crec que avui “La Torre de les hores” no és gaire encertada criticant els exemples del tema explicat passant-los a categoria.
    El del Maletí, 1:17 pm, m,has fet riure molt.

  10. Em sorprenen tots aquests que diuen que Sala i Martín hauria de dir el que pensen ells i no el que pensa ell. Roland Barthes va dir que el que caracteritza el feixisme no es prohibir (opinar, expressar-se, fer) sinó obligar (a opinar, expressar-se, fer)…

  11. Si t’agrada Vicenç Navarro estàs en el teu dret de creure que les seves idees econòmiques son correctes. Igual que jo tinc dret a pensar que les idees econòmiques que proposa XSiM son millors.
    Si pots aportar alguna cosa positiva endavant, sino més val que escoltis als que saben i esperis.
    Dir-li pallasso a algú només per la seva aparença externa et situaria a tu mateix en una categoria que prefereixo no anomenar.

  12. No veig gairebé mai TV3%, però conec els dos personatges, l’un el “xaquetes” mal administrador de can Barça, i l’altre de quant estava al Punt, i no el coneixia ni Déu, i venia a prendre el talladet a on jo estava. Resumint: Un pallasso i un “mindundi” els dos venuts als mafiosos del 3%…

    • Ostres, quina mala llet que gasta, Sr. Marti. Per cert, Marti sense accent. És nom? Cognom? Dedueixo que no és el seu vertader, que és impostat. Fals com el 3% atribuïble a TV3.

      • Si senyor, Marti sense accent. Jo no m’amago com alguns que utilitzen pseudònims o noms estúpids. Si vol l’hi envio la fotocòpia del meu DNI, ¿A què vostè no fa el mateix?

  13. El mateix Sala es creu genial.La cara amb la que es mira en Guardiola mostra la idealitzaciò que en fa del mateix.Es país per anar tirant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*