Entrevista a David Fernàndez: escriptor, periodista i líder de la CUP.

“Jo dimitiria cada dia.” 

FOTO DAVID BN 1

El primer convidat a La Torre de les Hores és un polític de gestos afables, d’educació exquisida, al qual mai no he escoltat alçar la veu ni dir un pensament banal. Amb quaranta anys, quan és a pocs mesos d’abandonar la primera línia del parlamentarisme català, David Fernàndez ha passat ràpidament de ser caricaturitzat com un pollós comunistot a ser enaltit com el polític més valorat de Catalunya i un dels seus líders amb més enteniment.

Si em puc imaginar els actuals polítics socialistes, d’aquí a vint anys, fumant un cigar al centre d’oficines de grans empreses o a Pablo Iglesias parlant nostàlgicament de Podemos com un simple case study de la seva investigació professoral, després de conversar amb en David te n’adones que ell difícilment canviarà, que podem tornar-nos a retrobar d’aquí a cent lustres i continuarà defensant la seva lluita. No la comparteixo tota, però no puc parar d’escoltar-la.

Xerrem amb en David durant tot un migdia al racó del millor restaurant de Barcelona, el Bohèmic del Carrer Manso 42. Després de l’entrevista, el seu xef, en Mandu Gimeno, ens regala les millors braves del món i un dinar d’insultant suculència del qual, al final de l’entrevista, en teniu una recepta, gentilesa de la casa…

Les fotos, que ens mostren molt millor del que realment som, són fruit de l’art de la talentosíssima col·lega Sílvia Poch (cerqueu-la a http://www.silviapoch.com i a @lappoch).  

Diu el CEO[1] que ets el polític més valorat de Catalunya. Com t’ho prens?

Hòstia, doncs no ho sé. En primera instància, amb molt de respecte, amb molta responsabilitat i amb més autoexigència redoblada. Després també amb molta humilitat: la meva primera reflexió sobre això és que no és un mèrit meu, sinó un demèrit dels altres. Però si m’ho miro des de fora, la cosa és singular: no deixa de ser curiós que la força més petita del Parlament i, a més a més, amb uns perfils ideològics que no són els de la majoria precisament, sinó encara minoritaris, sigui la més valorada. És un reconeixement que em provoca vertigen i que em desborda una mica. Estaria molt millor si estigués com el Rayo Vallecano, a la meitat de la classificació de la lliga, més tranquil.

A vegades penso que ets com un polític-mascota: tothom t’atura i t’acarona pel carrer… però pocs se t’endurien a casa i assumirien tot allò que penses.

El propi baròmetre del CEO et certifica que la meva valoració no es correspon amb les expectatives electorals que pot tenir la CUP. Hi ha un decalatge i una contradicció evident, però jo crec que s’ha d’analitzar sota un context de crisi de la política. Jo diria que sóc el menys polític dels polítics, per dir-ho així; tampoc no me’n considero, de polític. Jo faig política, sóc activista polític.

Què creus que es valora de tu, intuïtivament?

És veritat que la gent em para molt pel carrer i m’interpel·la ben sovint. Suposo que valoren el respecte, l’educació, el dir les coses sense estridències ni gaire embuts i expressar-ho sempre amb honestedat, tingui contradiccions o no les tingui. Potser la gent no s’identifica amb el nostre programa, però sí amb el diagnòstic i amb la lectura que fem sobre la corrupció, les portes giratòries[2], o tantes vergonyes que defineixen la nostra societat. I després hi ha molta gent que em para pel carrer com si fos el cunyat, m’entren com si fossis part de la família i et coneguessin de tota la vida. Ho dic sense cap mena de queixa, perquè n’aprenc a cada conversa: més important que poder dir és saber escoltar.

Com portes la manca d’intimitat?

És difícil, molt difícil, perquè jo venia de l’anonimat, feliç, tranquil, discret… I el reivindicava fins i tot en clau zapatista (anonimat col·lectiu, entre tots ho farem tot, ja saps[3]), però per la part íntima és una pèrdua radical de privacitat i d’intimitat, valgui la redundància.

Ets víctima del personalisme encara que no el fomentis…

Sóc víctima de Guy Debord[4] i de la societat de l’espectacle. És veritat, és així, i en l’àmbit de la quotidianitat és molt complex d’autogestionar. Jo ja no surto de nit, per exemple. Tampoc se’m coneixia abans per sortir molt, però vaja…

FOTOGRAFIA DAVID COLOR 0

Però quan fa que no et pimples un gintònic a la Plaça de la Revolució? Per dir-ne una a l’atzar…

Doncs, tot i la revolució (a Gràcia la revolució és un pàrking i la llibertat un mercat), des d’octubre del 2012! Ho faig en altres àmbits més tranquils, perquè necessito espais de desinhibició. No surto també per respecte, perquè quan ets un responsable públic et trobes molta gent pels indrets que et diu Això com ho tenim? Anirà bé o no? I no pots deixar de respondre’ls, amb humilitat i agraïment. També et pesa la responsabilitat, perquè quan et trobes tanta gent veus les esperances que han dipositat en tu, i això també et tensiona, en el sentit que s’ha creat una expectativa social que no et permet fallar. No pots defraudar. I això pesa, és una dialèctica. Trobes a faltar la quotidianitat tranquil·la i normal davant l’excepcionalitat política que ens assetja. Sense queixes: tampoc: només constato.

“Rato mereixia el gest de la sandàlia: en nom de tots.”

Si es pogués fer una espècie de tríptic medieval de la teva vida política parlamentària, hi posaria tres imatges que provoquen una percepció ben diferent del que ets: una sandàlia, una abraçada i la presidència de la comissió Pujol.

Comencem per la sandàlia. Avui tornaries a fer el gest[5]?

No ho sé, tinc temptació de respondre’t que sí i que no a la vegada. Atesa l’evolució del cas Bankia i de les black cards, sempre ens quedem curts. Pensa més i més malament i encara et quedaràs curt, perquè davant d’algunes coses caldria no pas una sabata sinó una sabateria sencera. Jo crec que ho tornaria a fer. Primer, perquè comportava un element de protesta de forma poc convencional al Parlament . Aquella sabatilla no era només Bankia, també era Iraq i la representació en la nostra retina de totes les mobilitzacions contra la guerra. Era el record de la impunitat arbitrària i horrorosa d’una invasió que va ser, a banda d’il·legal, absolutament il·legítima, i que ha comportat finalment un polvorí com el que ara tenim a l’Orient Mitjà. És veritat que la imatge visual resumeix una altra manera de fer política que ara s’ha reproduït en moltes altres formes. Allò políticament alternatiu entrava al Parlament i aquest era el simbolisme. A mi mai no se’m va passar pel cap tirar-li la sandàlia a Rato, era la gestualitat calcada del periodista que ho va fer amb George W. Bush[6]. A la vida tot va per etapes, i si ho compares amb ara, que ets a l’altra banda de la comissió, potser t’ho mires diferent. Però Rato mereixia el gest, en nom de tants.

“L’abraçada amb Mas va ser absolutament espontània, i jo crec que honesta, sincera i sentida.”Una crítica que venia més dels teus que no pas del sector Mas, així com d’antics companys de lluita…

Segona imatge del tríptic: l’abraçada[7]. Et dono la meva visió i, si s’escau, em corregeixes. Potser per primera vegada els catalans veuen dos líders amb backgrounds absolutament diferents, solidaritzats en un instant d’il·lusió desbordant, i pensen: això pot sortir bé!

Començo per la part més personal, perquè a la vida hi han realitats i percepcions. Estic molt d’acord amb el que has dit. I va ser com es veu: jo estava fent de voluntari i ni sabia que el president Mas visitaria les instal·lacions. Estava recollint les dades al telèfon i aleshores, quan torna de fer la visita, diu que vol saludar algú. L’esquema és ben obvi: venim dels acords i les dificultats del camí cap al 9-N i l’abraçada és absolutament espontània, i jo crec que honesta, sincera i sentida. Allò no va ser un simple ho hem fet molt bé, amb un copet a l’esquena. Després hi ha altres coses, que venien d’abans i que també es formen poc a poc, que és el respecte mutu que hi ha. I estic molt d’acord amb tu que el valor de l’abraçada no és entre diferents, sinó entre absoluts antagònics en matèria política, socioeconòmica, d’estratègies… I d’aquí el seu valor, perquè el fet que s’abracin dos amics no té gaire història. El gest també em va superar per les conseqüències, perquè vaig detectar ben ràpidament qui en feia crítica…

La major part de la qual venia dels teus i d’algun amic en particular… 

I també dels altres! Ja tenia assumit que hi hauria un sector espanyolista que bordaria, incapaç de descodificar el gest. No entenien com, exagerant, un neoliberal i un anticapitalista podien estar d’acord, encara que fos en una sola cosa. Però és cert, va ser un moment molt important. El dia després sortia caminant de casa i, al final, vaig haver d’agafar un taxi perquè no paraven d’aturar-me per mostrar-me l’alegria que havia generat la consulta. Bé, jo no demanaré perdó per ser com sóc. En les mateixes circumstàncies ho tornaria a fer. En un moment de crisi i de descrèdit de la política va ser un gest digne, ètic, humà.

 “El respecte el guanya: Mas té el meu. Hem discrepat moltíssim però mai no m’ha enganyat.”

Admires el risc que ha assumit el president?

No sé si n’admiraria el risc. Hem tingut converses llargues i algunes de mol curtes però sempre molt serioses i molt severes sobre el futur polític del país. Sempre he intentat entendre’l: aquí hi entra la mirada de l’altre, l’alteritat[8]. Això ho dic pel Mas però també per la comissió de les bales de goma[9]: treballem per tots els que eren allí. No diria admiració, però el meu respecte el té i el respecte es guanya: el meu el té. Hem discrepat moltíssim, però mai no m’ha enganyat. Amb mi, i suposo que amb molts d’altres, ha construït un espai de diàleg sincer. La situació, el context i les raons de l’altre com a mínim les comprens. Pots no compartir-les, però les entens, i això també t’ajuda a polir la concepció política que tens a la CUP. Però pel que fa a la qualitat humana, que per a mi és el més important, en Mas sempre me l’ha demostrada. És la meva experiència personal i així la conto, i sembla, que en afirmar això, sempre hagi de reblar però que quedi clar que estic en contra de les retallades. Però si la gent ja ho sap que estic en contra de les retallades! No cal, perquè també hi ha un punt d’humanisme, en la política: a mi la política testosterònica de plató televisiu i de l’i tu més no m’interessa en absolut, hi estic a anys siderals i em desespera.

“No puc assegurar que s’hagi estudiat tota la documentació de la comissió Pujol.”

“Crec que hi haurà molt poques sentències penals contra els Pujol.”

FOTOGRAFIA DAVID COLOR 2

Parlant del plató de televisió i de política-espectacle… Comissió Pujol. La vas viure tota. La vas criticar. Què hi va fallar? Per què no va acabar d’agradar a ningú?

Hi he pensat molt, en aquesta part del tríptic. Encara avui burxo i dubto: on para la veritat jurídica, la veritat política, la veritat moral… De fet, ens toca la presidència per pur torn, no hi havia premeditació. No ens en vàrem en sortir per dues qüestions. Primer, per manca de cultura política. No estem avesats a fer comissions d’investigació. Quan les comissions s’inclouen en el nostre règim parlamentari s’intenten fer a imatge i semblança de les anglosaxones, però el reglament del Parlament el conformen tres articulets[10] que són pràcticament com no dir gaire cosa o res. A més a més, hi ha molta gent que hi ve intentant convertir la seva intervenció en un minut de glòria particular i no pas en escatir uns fets que van sacsejar -i encara dura- la societat catalana. Després hi ha el tema més tècnic, sobre com són les comissions a altres països del món. A Alemanya o als Estats Units, on està tot reglat, tenen un prestigi associat a partir del qual quan tu hi vas com a compareixent la comissió et fa suar tinta i on no dir la veritat, menystenir la comissió, callar-la o callar administrativament o mafiosa, té un grau de reprobació penal que aquí és inimaginable. Les nostres primeres conclusions, per tant, són metodològiques: quin canvi hem de fer, en definitiva, a les comissions perquè finalment puguin tenir èxit? Pensa que aquesta comissió tenia uns dos-cents requerits, d’un nivell i d’un volum de documentació lliurada que ni puc assegurar que s’hagi consultat tota: ho deixo aquí… Som un equip que cap en un taxi: el lletrat, que és meravellós; la gestora, que és meravellosa; i el president, que fa el que pot! No hi ha prou recursos per fer la feina que calia. I després, evidentment, hi havia diputats d’una tendència molt concreta que anaven a la comissió amb retalls de diari! Jo ho dic sempre, i ho vàrem dir sis o set mesos després d’entrar al Parlament, des de la humilitat i des de l’experiència més estricta: la partitocràcia ha provocat un nivell de mediocritat i d’insensibilitat tremenda, i els partits han perdut molta neurona i un munt de matèria grisa. A la comissió hi havia nivells de preparació senzillament insuportables.

Què senties quan Jordi Pujol i Ferrusola es definia com un dinamitzador de l’economia?

Em quedava malament, és normal, davant la tragèdia grega. Ja veurem com acaba, tot plegat. La nostra voluntat era que, per primera vegada, una comissió servís per alguna cosa, fet que trobo molt improbable. Però el temps dirà si hem pogut fer una mínima anatomia forense del que ha estat el pujolisme com a sistema polític i, a banda, una lectura de quines dinàmiques de corrupció hem tingut en les quatre vessants que nosaltres hem establert: la vinculada al finançament dels partits polítics (on tenim experiències en sentències com Filesa o Pallerols, Turisme, Treball o la investigació en curs del cas Palau), la vinculada al cicle immobiliari (que és molta i afecta al municipalisme, amb els Mercuri i Pretòria), la vinculada al frau fiscal (els Pujol són només una de les 24.000 famílies que té comptes a Andorra) i la vinculada als baixos fons de l’economia catalana, que té una certa colonització per part de l’economia global del delicte, com totes les economies del sud d’Europa. Plantejar alternatives a tot això serà el més important.

Ara, pel que fa a Jordi Pujol Ferrusola, la cosa va ser un show que va estar articulat com a estratègia de defensa. Nosaltres, què sabem? Quan el dijous truquem als compareixents perquè ens expliquin què faran, si declararan o no, amb quina voluntat vindran, etcètera, no vam obtenir cap resposta. El divendres a la tarda vam trucar als advocats i ens van dir que no sabien res i es reunirien dissabte (vaig pensar: mira, aquests fan assemblea els caps de setmana com la CUP!). Dilluns a primera hora em van dir que la Marta no declararia, que en Jordi pare llegiria (tot i que amb el president mai se sap) i el fill deia que no ho sabia. Però clar, tu el vas a buscar abans a la sala en la que esperen els compareixents i va i et porta quaranta pàgines escrites. Clar, això no s’escriu en cinc minuts, però així aconsegueix controlar el tempo, arriba allí torrencialment amb una defensa -les coses com siguin- molt ben preparada i responent a tot i amb un gag amb CD inclòs. Què sents? Doncs veus el capitalisme d’amiguets en essència, i a mi em semblava indecent. Sense arribar a ser un llop de Wall Street, te n’adones de com ha funcionat l’economia en trenta anys. Tot és perfectament legal, això sí, i per això crec que -dissortadament- hi haurà ben poques sentències penals contra els Pujol. Contra el pare segur que no, perquè no tenia cap compte.

Hi ha unes elits que es creuen impunes…

Sí, notes la impunitat, però també l’emprenyada dels que diuen, autojustificant el cicle embogit viscut, però si això ho feia tothom! Això ho veus quan els has de rebre i et parlen (més enllà de la bronca de la Ferrusola per anar en samarreta, quan li vaig respondre Senyora, que és una Allende i és de les millors que tinc). Més enllà de la conya, veus un perfil i una època, i en el cas del pare i de la mare és el món d’ahir. Viuen tancats al seu món i pensen que encara existeix, quan ha canviat molt. Tot era, tot é´s, pornogràficament neoliberal.

Vist el tríptic, passem al futur. Hi ha molta gent que em diu que marxaràs de la primera línia de la política perquè n’estàs fins els collons.

Jo n’estic fins els collons -o fins els ovaris-, sanament i com a principi de salut mental. Si, és cert, jo dimitiria cada dia. Hi ha dies que la cosa és més seriosa i d’altres més portable, perquè la política és un espai de frontera i frontissa on s’hi barregen moltes sensacions. No he estat mai prou sever com per dir Plego! però és innegable que aquest és un espai de desgast personal. Sempre tinc el cap fred i sóc algú que s’ho pren com una marató, i per tant sé que encara em queda molt per fer. Hi ha una part de pura situació que és ben lògica: al Parlament som tres, participem a trenta-i-escaig comissions. I el dia que vam dir un peu al carrer i un peu a la institució ens vam acabar de suïcidar sindicalment perquè porto tres anys de setze hores al dia i set dies a la setmana; articles, entrevistes, manifestacions, actes, xerrades, seminaris, ponències, debats, lleis, esmenes i pressupostos… El ritme és dur i a vegades em noto més cansat mentalment, de no poder llegir o parar atenció, que no pas pel que fa al físic.

Quan et veig disfressat de polític no puc evitar pensar que has de tenir unes ganes boges d’estar-te a casa llegint tranquil·lament Bauman o Sloterdijk….

Matrix desgasta i la lluita casca. Però cal lluitar per tots els que ens han precedit, i jo sense la lluita no sabria on posar-me. Això és un compromís per tota la vida i amb diferents intensitats. Estar-ne fins els collons -o els ovaris- ho expressa bé, és una frase honesta, però és que la política et destarota molt pel cinisme, per l’opacitat, la hipocresia, per la doble moral i per la doble economia. Però també n’aprens molt, moltíssim, i és una autèntica escola per saber tot el que vols canviar: hi ha la lògica de la destrucció i la demolició controlada desconstruint el que vols. D’això n’hem fet molta conya amb el Quim i la Isabel. Quan teníem ganes de fer eleccions al març, no pas per nosaltres, sinó per agafar l’embranzida política del 9-N i aprofitar l’única forma que teníem de referendar la independència, ens havíem fet la idea d’acabar aquí. I quan ens les van passar a setembre ho vèiem com una condemna! No ens cansem de l’acció política, això mai. Però quan, franciscanament, a la CUP, parlàvem de limitar els mandats a quatre anys, de no acumular càrrecs i de fer limitació salarial, també hi havia la intenció de limitar i rotar el contacte amb allò que, en el fons, per nosaltres sempre serà un terreny hostil. I en territori hostil, és important cuidar-se.I fer guaret.

“El dispositiu policial del setge al Parlament va ser una venjança pels fets de plaça Catalunya.”

Parlant dels temes que han situat la CUP al debat polític hi ha la qüestió de les forces de seguretat i algunes formes de protesta coactiva. Parlant d’això, i recordant alguna imatge recent com l’anomenat setge al Parlament, creus que -en el fons- tothom va acabar fallant una mica i, per dir-ho així, agradant-se poc?

Moltes gràcies per la pregunta. Ho dic perquè, arran de la sentència – absolutament injusta, penalment kafkianament, contra els manifestants– vam tornar a una dialèctica passada. En comptes d’aprendre’n i treure lliçons es va tornar a una lògica confrontativa i molt binària. Des del carrer, et puc dir que jo no vaig veure cap agressió: vaig observar diputats encerclats, escridassats pel tema de les retallades, en Joan Boada amb una pintada al cap… i actituds que jo penso revisables, tot ha de ser criticat i autocriticat, com vaig revisar fa poc en un article [11]. Per mi, la inviolabilitat política de l’altre sempre és una premissa política, és el meu criteri, no dic que sigui compartit, però n’és un. Però al mateix temps puc dir que hi ha persones que feien el contrari: gent que estava amb les mans alçades. Jo el que em nego a acceptar és la hipèrbole de reduir tot el que va passar el maig i el juny a aquelles imatges i condemno l’onanisme polític amb què es va tancar aquella crisi política en si mateixa. Hi ha una apel·lació a la democràcia parlamentària que respecto, però tampoc no es va voler entendre per què 3.000 o 4.000 joves van intentar aturar simbòlicament la cambra (perquè, de fet, mai no es va voler aturar el Parlament, es va aturar només un quart d’hora). S’ha de poder parlar de com protestem i de com respectem la inviolabilitat ètica dels altres i s’ha de parlar també de coses que s’han callat, com ara d’una operació de seguretat ratera que volia que passés allò que va passar. Aquell era un dispositiu, encara que no m’ho reconegui Felip Puig, que volia servir com una venjança davant la impossibilitat manifesta de demostrar un sol gest violent en les protestes de plaça Catalunya.[12]. Allò ser una resistència modèlica i ho dic per experiència pròpia, pel que vaig rebre. Em sorprèn que es focalitzés la violència contra els diputats (que va ser la base de la sentència del Suprem) però que no es parli de les 120 persones que van acabar a l’hospital, moltes d’elles necessitades d’operacions quirúrgiques. És cert, res no va acabar d’anar bé. Però la conclusió penal és dual i desigual: la protecció dels polítics que van ser escridassats i la solitud dels ciutadans que van ser colpejats no van tenir cap mena d’empar legal, polític o institucional. El càstig d’uns, la impunitat dels altres

FOTOGRAFIA DAVID COLOR 3T’ho pregunto sense cap afany morbós. Què se sent quan et casca la poli?

Uf, sents moltes coses. Home, en primer lloc dolor. Però arriba un moment en què el dolor no el sents, perquè el que fa mal de debò és el dolor polític. Et preguntes què estem fent com a país perquè un conseller com Felip Puig faci quelcom així sense cap ordre judicial, i més encara vista l’autotutela i l’autocontenció que van oferir els indignats l’endemà de la victòria del Barça, recordes? Allò va ser un exemple de desobediència civil pacífica. Jo, que vinc de l’escola de la desobediència on hem fet tallers contra la por, he après a autocontrolar-me de mica en mica. Vaig tenir una experiència dràstica amb l’últim mosso que vaig veure a plaça de Catalunya. Quan ja m’havia colpejat, es va treure el casc. Jo estava pràcticament sota de la furgona, i mentre m’escridassa, em diu: Ni et moguis. I llavors em comença a picar entre les cames, mentre estic sagnant al terra. De fet, ell mateix em va portar a l’ambulància. Un gest d’humanisme bèl·lic, per dir-ho així… A més, abans de la càrrega havíem estat parlant i em va dir: Tu i jo alguna dia farem un cafè. I jo vaig pensar –perquè al final t’ho has de prendre amb un cert humor– que la cosa no estava per cafès.

Dedueixo que no era un agent identificat…

En absolut, no tinc cap mena de referència. Sents por, però tens ràbia i no entens res. Sents la incomprensió de la banalitat de la repressió policial.

Hi ha gent autènticament perillosa, als cossos de seguretat? El tòpic que diu que hi ha Mossos que es foten coca abans de cascar és cert?

Totalment, sí. El problema és determinar-ne l’abast. Sabem que la policia no està feta per repartir confits a la mainada. Però nosaltres, si t’hi fixes, hem focalitzat molt acuradament la crítica: Brigada Mòbil[13] i Divisio d’Informació[14]. N’hem detectat dos problemes, els excessos en l’ordre públic i, respectivament, els problemes de control social panòptic, de la violació de la intimitat de la dissidència. Respecte a la brutalitat de la BRIMO hi hem insistit moltes vegades i, de fet, molts dels altres ho han reconegut. No hem tornat a reviure episodis com aquest. El desplegament dels Mossos que agafa per sorpresa l’últim govern Pujol-Mas és celèric i provoca un creixement desbordat. No és el mateix un mosso que té una placa del mil al vuit-mil que un amb una placa de divuit-mil o dinou-mil, perquè la formació en drets humans és absolutament diferent. Al final, vam fabricar mossos com xurros.

Suposem que conseller d’interior o cap de la policia. Què fas, el primer dia de ser escollit?

Home, ser president d’una comissió no tinc mes remei que deixar d’imaginar-m’ho, però conseller d’Interior… El primer i més urgent és revisar els processos de selecció i fer més d’un test psicotècnic. Són perillosos, alguns mossos? Sí, perquè al final la sociologia de la policia és molt semblant a la d’altres àmbits. Per aquest motiu hi ha hagut casos de corrupció política a la policia i denúncies per tortures, però això -si ens posem filosòfics- forma part de la condició humana. El metge té el perill de negligir, els polítics tenen el perill de mentir i els policies d’abusar del poder que els hem conferit. Si agafes el 4F, és exactament això, i els perfils dels agents implicats tenen més de cultura de gimnàs que d’una altra cosa. I tot coincideix fil per randa: a la Guàrdia Urbana són les UNOC i les UPAS[15]. I a la BRIMO hi ha gent que, claríssimament, hauria d’estar fora del cos, però el problema és que tenim a la policia com un àmbit simbòlic que cal protegir costi el que costi i al final li fan un flac favor perquè es toleren, emparen i minimitzen conductes inadmissibles.

Parlem de nova política. És producte de l’alegria, de la indignació o de la set de venjança contra el sistema?

Hi ha una combinació de tot plegat en diferents estrats i dimensions. Segurament, i ho dic amb tot el respecte, l’odi o la indignació són sentiments i no són categories polítiques. De fet, estan més estesos en persones que no participen de la vida política estricta. D’indignació i d’il·lusió n’hi ha, però jo parlaria més de desesperació i de necessitat d’il·lusió per canviar les coses. Però hi ha zones del país que estan fora del país i on no pots parlar de política, perquè no hi ha estat ni protecció; i d’allí sorgeixen dinàmiques radicals de rebuig al món. A mi m’agradaria que la jerarquia que has dit fos inversa i passéssim de la ràbia i de la indignació a l’alegria i l’esperança autoorganitzada. A la lluita ètico-político-social.

FOTO DAVID BN 2

Dins de la nova política (que al meu entendre no existeix) com et situes diferencialment entre la multioferta de fenòmens com ara Podemos?

La política sempre és vella, tens raó. A la CUP la definiria emprant aquella metàfora que tragina entre la formigueta i el tsunami. El Jordi Bonet, de Podem Catalunya, diu que ells són com un tsunami. Doncs nosaltres som formiguetes que pugem als arbres, esperem que passin els tsunamis, i continuem avançant a peu. És delicat i se’m fa delicat parlar d’això, perquè nosaltres volem canviar-ho tot i fer una transformació social i cultural de llarg abast a partir de la qual no hi hagi volta enrere. Però de la termodinàmica del canvi social en vas aprenent de mica en mica, i això és com la vida; primer vols canviar el món, i la gent que t’ha precedit en la lluita t’ensenya que això és una marató que no s’acaba mai. El que em fa por de la nova política és la frustració i les expectatives que genera, com es veu en el cas andalús, si vols una metàfora parcial. Si el tsunami és que el règim tingui 89 diputats (perquè compto Ciutadans com un apèndix del règim, perquè és el partit de la fiscalia de l’estat i de la regeneració de l’estat) i el canvi són vint diputats… No hi queda partit per recórrer. Nosaltres creiem en una crisi sistèmica evident i total: és una crisi de valor a la que fem puntades amb fil, per reteixir el que s’ha carregat aquesta cultura imperant de l’avarícia.

“Per Podemos el dret a decidir és pura xavalla política.”

Creus que Pablo Iglesias farà tot el possible perquè algun dia tu i jo votem la independència de Catalunya?

Ho espero i hi aspiro. Pablo Iglesias és un veí de Vallecas, conegut i estimat, que vol saltar la tanca del sistema del 78. Jo li dic que si la vol saltar de veritat pot comptar amb nosaltres.

T’ho diré d’una altra manera. Pot un líder que aspiri a governar Espanya dur al seu programa un referèndum sobre la independència per a Catalunya?

Aquest és l’aprenentatge accelerat que ha fet Podemos en cinc mesos. Podemos neix com un sorpasso a Izquierda Unida i acaba fent el salt menjant-se al PSOE i, en moments determinats de la ciència demoscòpica, al PP. Tot això ara s’ha refredat bastant. Però si agafes aquesta progressió ascendent i hi poses la qüestió catalana, es desinfla i s’inverteix. Per ells, el dret a decidir del catalans -i s’enfaden quan els ho dic- és pura xavalla política. Però també cal diferenciar entre un PP centralista regressiu i una força que, si més no, admet el dret a decidir com a possibilitat, que diu que els catalans han de ser el que vulguin ser. El que jo els dic és que això que el dret a decidir dels catalans passi per Madrid és el que porta dient durant anys la casta política que ells condemnen. De política nova, això no en té res.

“No hi ha solució britànica i escocesa: la genètica i la natura de l’estat espanyol no funciona així i qualsevol altre afirmació és mentida.”

FOTOGRAFIA DAVID COLOR 1I Ada Colau? Voldrà que tu i jo votem?

L’Ada, sí. Ella, com ha dit, no és una persona independentista. No sé què passaria si hi haguessin canvis després de les municipals i generals espanyoles. Però tot pinta que el bipartidisme espanyol continuarà intacte amb una mala salut de ferro (afeblit o menys afeblit i tot i crosses com Ciutadans) amb la qual cosa serà impossible iniciar el procés constituent que ells reclamen i és la seva hipòtesi. Fins i tot Errejón ha admès que l’estat només pot triar entre modificar-se parcialment o reformar-se estructuralment. El que diem nosaltres és que l’única via que ens deixa l’estat espanyol és la unilateral. No hi ha solució britànica i escocesa: la genètica i la natura de l’estat espanyol i l’hegemonia política catalanofòbica que previu a les seves estructures i elits, no funciona així i qualsevol altre afirmació és mentida. Pretendre una reforma espanyola és ser molt més utòpic que allò proposat per la CUP. Nosaltres sabem que la via unilateral genera incertesa, però entre la impossibilitat i la incertesa sempre és millor triar la segona opció. Això els costa molt d’entendre.

Parlem de municipals i de Barcelona. Què no t’agrada de la nostra ciutat?

Doncs no m’agrada la Barcelona que s’ha convertit en una boutique, la Barcelona aparador i skyline i la part de no assumir que el conflicte forma part de la vida urbana, aquesta absolutització de la vida urbana que mata la ciutat. Això, el Sennett ho explica molt bé[16]: l’excés de control i de supervisió monitoritzada de tot el que passa acabarà matant tot allò que la ciutat té de civilitzador i d’urbanitat. Barcelona és el centre de la desigualtat i no només perquè m’ho digui l’estadística, sinó perquè m’ho diu Can Peguera. No m’agrada la ciutat prostituïda, venuda al mercat global del turisme competitiu, que hipersimplifica la seva identitat, comercialitzant-la… Jo sóc nascut a Gràcia i no la reconec. Hi ha una colonització via lofts, via trama urbana i comercial, que està únicament orientada només al turisme. Cal parlar de models de turisme, evidentment, però des d’una perspectiva social. De Barcelona m’emprenyen les ordenances de civisme, m’emprenya la Barcelona del port que té l’expresident de Tercat a la presó per narcotràfic, la ciutat colonitzada pel capital rus… I paro aquí perquè els amics em diuen que de la màfia catalana me’n poden protegir però de la russa, no!

El problema és si Barcelona pot estar al món sense allò que tu anomenes prostituir-se. No trobes que el discurs municipal de la CUP és un pèl isolacionista?

Potser sí. Però la prioritat, novament, és la vida dels altres i la qualitat de vida de la gent que habita Barcelona. Barcelona acull, però també expulsa molta gent dels barris. El problema no és només el model de ciutat sinó també la inèrcia; jo crec que Barcelona viu d’una certa inèrcia, s’ha acostumat a viure a cop de gran esdeveniment. És cínica, perquè per un costat saqueja i multa amb milers d’euros les treballadores del Raval mentre a les afores del World Mobile pots veure perfectament com es tolera la prostitució de luxe amb impunitat, fet que mobilitza negocis des d’Espanya i des del sud de França. Jo m’identifico amb la Barcelona dels barris, la de Huertas Claveria, la més quotidiana i que que ha sobreviscut a aquesta marca i aquest gran esdeveniment fill del tripartit, recordem-ho. Veig a la ciutat víctima del capitalisme metropolità urbà que ha descrit David Harvey[17]. La Barcelona absurda dels 80.000 pisos buits, les 300.000 persones pobres, de Qatar a la samarreta del Barça, del poder del lobby del G16, la de Millet i Heliodoro, la negra i criminal que assalta el pis de l’exregidora Itziar González, la que oblida que al Fòrum hi havia el camp de la Bota i els afusellaments… Quants espais públics queden a Barcelona que siguin autènticament públics? Hi tens l’espai-oci, que també és turisme, i l’espai-negoci… Però on queda l’espai públic de vida en comú? Aquests dos primers espais han arraconat radicalment el darrer. Jo no vull renunciar a La Rosa de Foc o fins i tot a La Ciutat Cremada. Però quan parles d’això la gent es posa les mans al cap! En fi, Barcelona és com un maltractador: mima i amoixa als de fora i casca i disciplinaels de dintre. La ciutat classista, també. Jo si vaig per La Rambla i em diuen bon dia em poso a plorar i els abraço d’emoció! Als que hi estem i a la gent que fa possible la ciutat cada dia, aquesta ens maltraca.

“Barcelona és com un maltractador: mima als de fora i casca els de dintre.”

“El fet de no anar junts amb Guanyem té nom i es diu Iniciativa.”

Per què un elector ha de votar la CUP i no Guanyem?

El vot és de cada elector. Hi ha tres elements, com a mínim, que jo consideraria, humilment, perquè de fet jo no sóc de la CUP a Barcelona. Nosaltres, en primer lloc, tenim coherència democràtica, consciència nacional i conseqüència autodeterminista. Nosaltres estem implicats en un procés cap a la plena independència del qual Barcelona ha de ser capital, una capital que hauria de ser menys centralista, al nou país: nosaltres som nítidament independentistes. En segon lloc, en el nivell socioeconòmic entrem a una crítica molt semblant a Guanyem des del post o anti-capitalisme. I també fem una crítica a tots els sectors que han fet Barcelona. La tercera, potser similar, és que som radicalment democràtics i assemblearis. Pel que fa als contactes amb Guanyem, hem tingut problemes amb gent de dins i de fora… Sovint diem en broma que passi ràpid aquest cicle electoral fins l’any setze per no prendre mal amb companys de lluita de molts anys. Però també, en aquest cas, em preocupa molt l’eufòria com l’esquer en el que sempre pica l’esquerra. A mi, la dreta no em decep mai, perquè saps on va. Les decepcions sempre me les enduc de l’esquerra. I el fet de no anar junts amb Guanyem té nom i es diu Iniciativa: fixa’t que a Badalona anem amb Guanyem. Per què? Doncs perquè no hi ha Iniciativa. No és un retret a Iniciativa, però aquí cal explicar d’on venim tots plegats. Tant jo com molts companys de les CUP a Barcelona que hem crescut als Ateneus de barris i, durant vint anys, qui teníem davant eren justament els d’Iniciativa. Els tripartits es van signar amb Iniciativa, les ordenances de civisme es van aplicar amb Iniciativa, el desallotjament d’immigrants de la plaça Andre Malraux el va ordenar Imma Mayol, esperances que teníem amb Iniciativa des dels moviments juvenils van acabar com van acabar… Mira un exemple del meu barri: el casal de joves s’aprova el 1991 i es fa fer el 2011! Iniciativa: quin dic de contenció ha fet sobre el dret a l’habitatge? Quants pisos de protecció oficial ha fet? En tenim només vuit-mil, la qual cosa en una ciutat com Barcelona és una misèria!En el fons, i en la forma, Barcelona planteja un debat global imprescindible, el que enfronta el dilema entre capitalisme metropolità i democràcia urbana

La gent tenia moltes ganes de veure’t encapçalant la CUP a Barcelona.

Ho respecto, perquè s’aprèn de la crítica però també de l’afalac. I ho he raonat. Però això ho havia de decidir la CUP de Barcelona i ho vam arribar a plantejar. Jo no el vaig voler obrir, aquest debat, per respecte a la gent que estava fent la trobada municipalista de fa temps. Puc entendre les lògiques polítiques sistèmiques que diuen aquest el posem aquí perquè és un indret important. Però la ideologia de la CUP, de no acumular ni salaris ni càrrecs, no és un caprici: venim d’on venim i hem de crear dispositius de contraequilibri perquè no ens passi allò que deia el Pacheco, que somos todo aquello contra lo que luchamos.

Pavese: de grans ens vàrem convertir en allò que havíem odiat de joves.

Exacte. Jo, i això és una decisió personal, em sentia com un saltimbanqui, d’aquí cap aquí i tornem-hi, de cadira en cadira. No és el meu ni el nostre estil. És un paradigma molt determinat, segurament, per la degradació que hem viscut en la política present.

FOTO DAVID BN 3

“No se’ns pot dir contínuament que la CUP és imprescindible i convocar-nos sempre a misses dites i amb la taula parada, quan està tot fet.”

“Jo veig el procés molt sòlid, perquè en cas que falli la política, la lluita tornarà al carrer. Estem condemnats a sortir-nos-en.”

Signareu el full de ruta de Ciu i ERC?

La nostra reflexió és metodològica. No se’ns pot dir contínuament que la CUP és imprescindible i convocar-nos sempre a misses dites i amb la taula parada, quan està tot fet. Si això és radicalitat i qualitat democràtica, que baixi Bergoglio i ho vegi. Entrarem en la metodologia, perquè si es vol que això vagi bé el que hem de començar a canviar són les maneres de fer entre nosaltres. Nosaltres parlarem amb molta gent fins el 20 d’abril, i amb moltes entitats, perquè no volem que això sigui una mera suma de partits.

Abans de dinar, pregunta típica de cafè. Com acabarà tot això?

De tota crisi en surts més lliure o més esclau, amb un retrocés o amb un col·lapse. Nosaltres volem que s’avanci. El que estem fent és molt difícil: construir un país nou l’any 2015 al sud d’Europa és molt complicat. Fins i tot ens caldria preguntar-nos què és realment la independència l’any 15 del segle XXI al sud d’Europa, perquè això implica primer que la gent recuperi, en primer lloc, la pròpia sobirania. Jo ho veig clar. Com diu Gilles Perrault, es tracta d’aguantar cinc minuts més que l’enemic. Les lluites es guanyen perquè estàs jugant fins l’últim minut i la pròrroga. Jo veig el procés molt sòlid, perquè en cas que falli la política, la lluita tornarà al carrer. Estem condemnats a sortir-nos-en. De fet, així és la nostra història. I si ho volem tot, caldrà donar-ho tot.

Notes a l’entrevista (totes les notes són de l’entrevistador: s’admeten aportacions): 

[1]http://ceo.gencat.cat/ceop/AppJava/pages/estudis/categories/fitxaEstudi.htmlcolId=5268&lastTitle=Bar%F2metre+d%27Opini%F3+Pol%EDtica+%28BOP%29.+1a+onada+2015 Pàgina 116.

[2] http://es.wikipedia.org/wiki/Puerta_giratoria_(pol%C3%ADtica)

[3] Vegeu l’entrevista de Critical Theory a Thomas Nail, author de Returning to Revolution (Deleuze, Guattari and Zapatismo): http://www.critical-theory.com/deleuze-zapatismo-interview-thomas-nail/

[4] http://ca.wikisource.org/wiki/La_Societat_de_l’Espectacle

[5] https://www.youtube.com/watch?v=wbXBCxTZBO8 A partir del minut 10,15.

[6] https://www.youtube.com/watch?v=_RFH7C3vkK4 No recordava el discurs posterior a la imatge: és espectacular.

[7] https://www.youtube.com/watch?v=pJrRRq246a0

[8] El nostre poeta Casasses, sobre Lévinas, la mirada de l’altre i l’infinit. http://www.nuvol.com/opinio/nota-sobre-linfinit/

[9] http://www.vilaweb.cat/noticia/4162871/20131218/parlament-ratifica-prohibicio-definitiva-bales-goma.html

[10]http://www.parlament.cat/actualitat/actes/08.ArticleReglamentComissioInvestigacio.pd

[11] https://www.youtube.com/watch?v=bcm6BGV34Yw Minut 16:21. L’article, aparegut a vilaweb:http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4236486/manars-garrotades.html

[12] https://www.youtube.com/watch?v=aDFdwUY2Oks

[13] http://ca.wikipedia.org/wiki/Àrea_de_Brigada_Mòbil

[14] http://ca.wikipedia.org/wiki/Divisió_d’Informació

[15] Ambdues no apareixen en l’organigrama de l’Ajuntament i l’entitat: veure http://www.bcn.cat/guardiaurbana/es/quisom_organigrama.html

[16]https://www.richardsennett.com/site/senn/UploadedResources/The%20Open%20City.pdf

[17] http://davidharvey.org/media/righttothecity.pdf

 La recepta del Mandu al Bohèmic (https://www.facebook.com/pages/Bohèmic-Bistró/135533639846504): Mar i Muntanya de Porc Ibèric i Gamba

FOTOGRAFIA DAVID COLOR 4

 

-160gr de Carn de Porc Ibèric picada. Salpebrar, fer les boles, enfarinar i fregir. Glacejar amb brou de porc i 15gr de mantega.

– 2 gambes de Palamós pelades i temperades. Escalfar amb un fogonet en el moment de servir. Cocció molt curta.

– Per l’emissió d’ají groc: Treure les llavors d’un pebrot ají, triturar-ho, salpebrar i emulsionar amb oli fins aconseguir una salsa fina.

– Per l’oli de coriandre: escaldar 25gr de fulla de coriandre i triturar-ho amb 100gr d’oli.

– Tallar molt finament un calçot per posar a sobre de les mandonguilles de porc.

– Corna de porc: tallar Corna de porc en pedaços petits i fregir.

– Muntar el plat de forma anàrquica sense seguir cap regla.

FOTOGRAFIA DAVID COLOR 5Ho hem regat tot amb un Tocat de l’Ala 2011

El Tocat de l’Ala 2011 és un vi negre elaborat amb raïms seleccionats de vinyes de garnatxa i carinyena velles procedents de diferents municipis de l’Alt Empordà. Un vi que neix de la unió d’idees i de l’esforç de dos cellers, Coca i Fitó i  Roig Parals. El projecte cerca “crear un nou estil de vins singulars  dins de la DO Empordà on la fruita i l’amabilitat del vi siguin el seu fort”. Es tracta d’un vi amb una criança _de 4 mesos en fusta de roure francès i americà que ajuda a arrodonir i integrar el raïm procedent de les diferents finques. Amb un cupatge d’un 60% de Garnatxa (vinyes de 30 a 100 anys) i un 40% Carinyena (vinyes de 40 a 90 anys, els seus elaboradors el defineixen com un vi “amb aromes a nadius i gerds amb tocs de farigola. En boca  ofereix un llarg recorregut elegant, mineral, amb fruita vermella, balsàmics i amb algunes notes de cacau. Tanins suaus, frescos, rodons i  agradables.

26

  1. Entrevista excel·lent! Només una cosa: canvia Termcat per Tercat, que els del centre terminològic al·lucinaran quan es vegin implicats en el narcotràfic 😉

  2. Periodista vol dir llicenciat en ciències de la informació. Exactament en quina Universitat?. Si el títol de l’entrevista ja no és cert…

    • Un títol no fa un professional, per això estem rodejats d’incompetents amb carrera. Rodolfo Walsh, com molts altres, no va estudiar Ciències de la Informació i aviam qui té ovaris-collons de dir que no era periodista. Ah i jo estic a un mes d’acabar la carrera i no per això menyspreo d’una forma tan vulgar els que no la tenen.

    • Aquesta és una fal.làcia tan antiga com absurda. Jo sóc llicenciat en Periodisme i puc dir que el meu títol no em fa millor ni pitjor professional en absolut, donat que el nostre camp, per molt que alguns l’anomenin “ciències de la informació” de forma absurda i presumptuosa, de ciència en té ben poc. És una humanitat com una catedral gòtica, i la titulació no és en a absolut necessària per exercir-la.

      Dit això, la peça està força bé, però les notes al peu són complicades de llegir a Internet. Potser caldria buscar una forma mixta (una espècie de ‘pop-up’ que es mostrés en passar el cursor per damunt, potser? Suggereixo).

  3. Esta entrevista que hoy perpetra el autor de este blog, viene a confirmar mi diagnostico del pasado día 5 de este mismo mes, aquí mismo. El autor, que se auto-denomina. periodista, demuestra al tener que publicar en su blog, este trabajo, su irrelevancia y poca capacidad de trabajar para cualquier periódico o revista mínimamente establecido. Como ya dije entonces este joven tiene un problema grave de autoestima y complejo de superioridad, que en realidad viene a demostrar su incompetencia. Es lamentable, pero por lo que vemos día a día, su comprensión de la realidad es cada vez peor. Le recomiendo una visita al psicólogo, de manera urgente.

  4. I per ser escriptor, quin titol universitari es imprescindible?
    Ni un llicenciat en comunicació és implícitament un periodista ni a la inversa. La feina feta a la Directa no et farà llicenciat però potser sí periodista, més o menys bo.

  5. Ara als convergents se’ls en va un altre “elis-elis”, un altre espantall per fer la babarota als d’Esquerra. Colom, Rahola, Carretero, López Tena, ara en Fernández. Llàstima. Ell que tan bé pregona les bondats de Mas, com si li fos talment un cosí, ara agafa i els plega de polític oficial. Diu que no és d’eixe món, que ja en té la pipa plena d’anar tan mudat i haver d’enllustrar-se les sabates.

  6. Esplèndida entrevista, per la qualitat, amplitut i sornegueria de les respostes (a parts iguals). I obviament per les preguntes, què és una de les missions dels filòsofs i, qui sap? dels destinats al Periodisme ara que el periodisme s´ha convertit en escriure per “la voz de su amo” als vells Diaris. Magnific el detall dels enllaços

    [Sobre la recepta de cuina i les floretes dedicades al restaurant, és un win-win que algú va començar a fer a El Pais fa alguns anys, a la contra … I haig de dir que un servidor ho va copiar amb variacions al Diari de Vilanova, fa alguns anys, quan entrevistava gent interessant a una secció que es deia “Filosofies Comestibles”; una feina molt, ironicament, si n’ hagués depengut, m´hagués mort der gana…sort que un també és periodista sense titol 😉 ]

  7. Qué maravillosomes el nacionalismo, cómo une a un supuesto antisistema con uno que va de “bon vivant”. Les une que no se sienten iguales a un andalúz o un murciano, porque en el fondo se creen mejores. Y no me vengas con que sus padres son de Zamora. Nadie quiere separarse de quien considera su igual. En realidad David Fernández se siente más cercano a Mas que a un jornalero andalúz. El nacionalismo de izquierdas no es posible, comomse ha demostrado tantas y tantas veces. Este tío tiene un cacao mental majo, además creo que, como mucha gente de HB con padres de fuera de Euskadi, lo que es es un acomplejado que se quiere hacer perdonar su origen sobreactuando.

    • Buenos dias Gorka. Volviendo ha hacer trampas?. Así que me siento mas unido a Mas que a un jornalero andaluz? Y tú, estas mas unido a la Diez (es un decir entre los muchos que puedo poner entrecomillados) que a un trabajador catalan? Ah! que bonito tener por compañeros a los trabajadores rusos. Ah! bueno, a los lusos mejor, por una cuestión quilométrica no? Que es primero el dar o el enseñar,….. a pescar?. Y esos socialistas partidarios del imperialismo que te parecen? Esos de la misma internacional de los dictadores egipcios, tunecinos y antes, del Caraqueño?. Esos exiliados en Túnez, de nombre Bettino y con hoz y martillo en el emblema? Ah! que bonita y celestial es la izquierda, que como tú dice, no puede ser……?. Viejos dilemas de la internacional (cul de ellas, adivina), que digo internacional, de aquello que nos dice el BOE, que de tan solidario, niega tu existencia. Sí. Me creo mejor. Tú supongo que no, ante esos burgueses… (si son catalanes desde luego, que es como mentar a Lucifer, ya sabes….lo peor de lo peor). Ah! que bonito es el nacionalismo, con sus “solidaridades” impuestas y sus puterios…. Que bonito es esconderlo destràs de un papel en los confortables aposentos de lo establecido, desde el rentista al miserable. Sigues confundiendo (voluntariamente?) muchas cosas. Hasta el mundo en que vivimos, típico de un nacionalismo que no ha querido ni adaptarse a los nuevos tiempos.

  8. Estic d’acord amb en Gorka. Aquest xicot presumeix de treballar molt i estar esgotat i vol dimitir de les seves grans responsabilitats. Pobret fa llàstima, comparat amb els manobres i paletes, es digne d’alabar. Exemple excels del fet que alguns a aquest país s’han tornat boixos del tot. ¿Qui es pensa que és amb la seva pobra representativitat de 3 minsos diputats al parlament? Si aquesta jovenalla es pensa que pot incidir en alguna cosa en la política catalana, és que es creuen en un món imaginari.

  9. Doncs que voleu que us digui; l’entrevista m’ha agradat força, pel que fa al format i contingut.
    Es el primer cop que llegeixo aquest bloc i la veritat, les crítiques les trobo més personals que res. Ja sabem que l’enveja és molt mala consellera.
    I les crítiques a en David, tòpics i prejudicis. La pseudo-esquerra ultraespanyolista no dubta en equiparar la “casta” a qualsevol persona o opció política que olori a catalanisme. I no és per ser ciutadans del món precisament, sinó perquè el seu ultraespanyolisme els impedeix veure més enllà del nas. No podem ser un país ni podem decidir ser-ho, però ells no renunciarien mai al seu.
    Les pseudo-esquerres ultarespanyolistes ténen aquest problema, posen tot el qui no és com ells mateix en un sac de crítica comuna. Mentre s’alineen amb Rosa Diez, Albert Rivera o Rajoy en la seva intransigència.
    Per sort les esquerres catalanistes o avui ja clarament independentistes sabem separar, generalment, el gra de la palla i no creiem que sigui igual un podemos que un PP, perquè ja hem identificat que el nostre enemic és l’estat espanyol, que no pas el poble treballador espanyol. I en segon terme les èlits catalanes. Amb qui per cert les esquerres espanyoles no han tingut problemes en pactar (Pujol- PSOE). –> Tòpics contra fets i realitats

  10. Hola, Bernat, hola David,
    feu molt bona combinació perquè ja sé que no coincidiu ni molt menys en tot però podeu enraonar ( i el verb és important) de tot. L’entrevista té un format fresc i el contingut és molt complet. Els parlamentaris/parlamentària de la CUP s’estan acomiadant d’aquesta feina de manera molt coherent concedint entrevistes a fons i abocant coses molt interessants sobre el que han pogut aprendre amb tant poc temps d’una vida parlamentària tan encongideta i precària com la que es pot dur al parlament de la CAC. Jo espero que en la construcció de la futura República Catalana Independent podran fer servir i ampliar aquestes coneixements i que ens trobarem tots i totes al carrer, a les assemblees populars i voltant pel món. Així sigui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*