Jo vull morir com tu, Alfred

Dijous passat al vespre, l’Alfred Sargatal va caure esquena avall per l’escala noble de l’Ateneu Barcelonès. El vaig veure per darrera vegada estirat al damunt de l’estora vermella que cobreix els graons que pujo cada dia, escortat per l’escultura Atenea del nostre Lluís Montané, mentre la Diana Cot -la nostra immensa cap de cultura- i el meu amic Toni Valero li amoixaven el cap, amb les mans plenes de sang. Se’l van endur ràpidament, però no se n’ha sortit. L’Alfred no era un soci més de la casa. Havia estat, durant anys, un excel·lent ponent de literatura. Savi discretíssim i afable, havia treballat per un cabàs d’editorials i revistes del país. Avui, molts alumnes de l’IES Ernest Lluch han perdut un professor de llengua d’aquells que fan època, incansable defensor del català, al qual va transformar la prosa de  genis com Faulkner, Jouve, Yourcenar…

Ens calen, ja ho veieu, molts més homes com en Sargatal, gent sense la qual aquest petit tros de món seria una terra plena d’obres oblidades. Fa dies, l’Alfred -amb aquell aire despistat- se’m va asseure a la taula del Jardí, mentre jo pensava en les musaranyes, i -sense solta ni volta- em va dir entusiasmat: estic rellegint el Bertrana i és boníssim, hi has de tornar, Bernat. Avui, mentre et recordava al Jardí de casa, sota la pluja, un guia turístic hi acompanyava uns visitants. Contemplant l’estàtua de Josep Pla, els ha dit: Esta escultura es un homenaje a un socio que se ve que era muy tacaño y al que echaron de la casa porque recortaba periódicos y libros antiguos. Així es recorden els genis, ja ho veus, en aquesta terra ocupada que no té memòria de res. Un socio muy tacaño, Alfred. Ja té collons, la cosa. Per cert, quina pena que demà no puguis anar a votar, recoi.

Jo, Alfred, vull morir com tu, al costat de l’Atenea, amb la meva sang confosa amb l’estora de l’escala. Jo vull morir com tu, camarada, escoltant la veu de la Diana, acomiadant-me de tot amb el somriure del Toni. Va, mestre, ajuda’m a pujar al Jardí, que em vull fotre un últim Larañaga. Jo vull morir com tu, Alfred, mirant de biaix la nostra biblioteca. Et trobarem molt a faltar. Ens manquen molts homes com tu, Alfred. Descansa.

PS1.- Proposo al president Casasses i la seva junta que, a partir d’ara, l’escala noble de l’Ateneu es digui “Escala noble Alfred Sargatal”. Cal que la gent recordi tots aquells que ens salven la paraula. Sense professors no som res.

PS2.- T’hi he deixat una rosa, Alfred. Espero que els conserges la deixin unes hores i que ningú no te la pispi, tot i que ja sé que et faria molta gràcia.

8

  1. Jo no tinc les més mínimes ganes de morir (i encara menys de morir/me) , però necessito viure envoltat de llibres, de fum de pipa, de jardins civilitzats i de gent previsible i cordial que menysprea íntimament tota mena d’inventors de la sopa d’all. L’Afred va intentar viure així (amb el matís que no li agradava l’olor de la pipa) i el recordaré sempre parlant d’Albert Cohen, de Saint-John Perse i de Pedrolo.

  2. A vostè, Dedéu, només li falta expressar el desig de votar demà pel Sr. Sargatal. Penso que l’ha frenat el fet que l’altre dia se’n va mofar, dels que votarien en nom de familiars o de prohoms difunts. Vostè fa el paper de milhomes que està de tornada de tot, però se li veu el llautó d’una hora lluny. Cada vegada que obra la boca, la caga.

  3. No recordo haver llegit un comentari més miserable, mesquí i fora de lloc que el que has fet, Pere. Felicitats. Ara ves al lavabo i mira’t al mirall, si es que arribes tan alt com per a reflectir-t’hi, cosa de la que dubto. Com que no et conec no sé si ha sigut culpa de la genètica o de l’educació que has rebut, però no puc més que compadir-te per la teva petitesa.

    • senyor qwerty adams, li escric per dir-li que hi ha dos Pere que escriuen en aquest lloc. Jo no tinc res a veure amb el Pere que vostè critica, Li anuncio que a partir d’ara només hi haurà un pere perquè jo no penso participar mai més a la torre de les hores.M’avorreixen i no m’aporten res els comentaris del senyor Dedeu.No sóc massoquista.

  4. L’Alfred em va derrotar en les avant passades eleccions a ponent de literatura de l’Ateneu però, molt ateneísticament, compartiem conveses, lectures i taules. Compartíem també l’antic paisatge de la Vall d’en Bas, tan important a la meva vida i a la meva poesia. Si sabem organitzar un acte de comiat podeu comptar amb mi per llegir les seves traduccions d’Eliot. Quina tirallonga de morts, a l’Ateneu, en els derrers mesos ! Els qui no coneixeu ben bé quina fauna hi ha al jardí de la casa ignoreu quina mena d’originals tant divertits i curiosos l’habita ! El poeta Sisterna, el filósof Guitart, el professor Sargatal… Descansin en pau !

  5. Pingback: Alfred Sargatal, in memoriam | Núvol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*