Zaratustra i Narcís

Obres de Skriabin, Txiakovski i Strauss. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. B. Schmid, violí. P. González, director. L’Auditori. Sala Pau Casals. 4-10-2014.

“Jo he santificat el riure: que els homes superiors aprenguin a riure amb mi!”, diu el Zaratustra nietzschià, elogi descarat de la joiosa solitud humana, la comunió amb la natura i l’abandó de les pretensions ciutadanes. Potser això és el que necessita l’OBC: un pèl més de joia i tranquil·litat existencial, després de molts anys d’escassa estabilitat i d’una titularitat –la de Pablo González– que no ha acabat de reeixir com s’esperava, atesa la bona formació del director asturià.

Aquest Zaratustra de Strauss, plat fort de la inauguració de la temporada OBC 2014-2015, va tenir instants de bon múscul simfònic, però certa manca d’alegria. Les trompetes van iniciar molt bé l’acord de l’eixida del sol i la cambra dels mons ocults mostrava una corda ben esmorzada. L’OBC es va sentir còmoda a la tempesta De les alegries i les passions, tot i l’escanyament notori de les trompes i uns violoncels notòriament desafinats en més d’una entrada (la futura gerència de l’orquestra hauria d’impulsar canvis urgents en aquesta secció, la més fluixa de tota la corda amb molta diferència). Però, insistim, ens va mancar molta més picardia i esperit naïve en instants com ara el Tanzlied, i el final del viatge eremític va patir una tràgica manca d’afinació. Abans, l’OBC havia interpretat notablement el bellíssim Poema de l’èxtasi de Skriabin, tenint molta cura del fraseig, en una interpretació només llastrada per alguna badada als atacs en els vents.

Si Zaratustra és un exemple d’abandó de l’ego, la primera part del concert ens va dur més aviat als terrenys de Narcís. Benjamin Schmid és, certament, un violinista amb unes condicions estratosfèriques, que el públic va agrair amb una ovació fàcil de preveure. Però, massa sovint, l’austríac utilitza la música –en aquest cas, la teca txaikovskiana– com un mer vehicle de lluïment. Entenem que el romanticisme impliqui certes llibertats en els tempi, però Schmid abusa de l’acceleració i el retard només per satisfer la galeria. A l’Allegro moderato era extraordinàriament difícil saber quina pulsació respirava de l’instrument i al terrorífic Allegro vivacissimo vàrem contemplar com l’orquestra (amb un acompanyament de contrastable parsimònia) intentava caçar la metralladora digital del solista, que amania la seva actuació amb gests atlètics plens de testosterona (i una posició alla Paganini un pèl ridícula). Insistim: Schmid és un músic de cap a peus, però sovint creu estar per sobre de la música que interpreta i, atès el seu talent, és una autèntica llàstima que Narcís aconsegueixi matar l’intèrpret.

Per celebrar l’inici de temporada, després del concert, l’Auditori va tenir la bona pensada de comptar amb una vetllada fantàstica dels Joan Vidal Sextet, versionant la famosa peça de Strauss que tot just havíem escoltat. La casa faria bé en donar a aquests extraordinaris músics molt més protagonisme que una mera amenització entre cerveses i martinis. Ells són ja els nous homes superiors. I riuen més, molt més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*