Els nois, de Toni Sala, un pèl tard…

En Toni Sala ha escrit un llibre preciós –Els Nois- per recordar-nos una sola idea, de fet la més important: que hi ha coses que acaben i que hi ha coses que acaben molt malament. En un món on res no mor, positivista i nauseabundament sentimental, Sala ha decidit passar-se la dogmàtica psicologista pel forro i aferrar-se al primer manament de qualsevol intel·lectual: fer memòria d’allò que hem decidit oblidar o que ens fa por recordar. El tòpic de iaia tertuliana diu que vivim en una societat que defuig la mort (afegiu-hi, aquí, allò que diuen els padrins que abans la gent es moria a casa i tota la mandanga nostàlgica); o que, en qualsevol cas, vivim tan tous i entre tant de cotó fluix que pretenem foragitar el dolor del nostre horitzó vital. Llegint Els Nois, descobreixes que allò que intentem desaforadament és més aviat girar la cara a tota aquella misèria moral pròpia que la mort despulla i ens obliga a afrontar. El problema no és la mort dels altres: el problema és com et vas morint tu, cada dia, i com el fet que les coses acabin et fa decidir segons què.

Vidreres. Dos germans de poc més de vint anys s’estimben contra un arbre quan tornen d’un concert. El seu poble vol plorar-los però… no pot, perquè viu massa castrat d’egoisme, focalitzat només en l’interès per la terra (“Abans dels llibres i dels artistes –diu el pare al Nil– ja hi havia la terra”). És en aquesta castració on rau el punt més gràcil d’aquest llibre: contra els cursis, Sala ens recorda que les emocions mai no són pures, que la tristesa pels morts és, abans que res, la tristesa que ens fem tots plegats. “Morint, els germans havien deslliurat els seus pares de matar-los, com havia de matar les seves filles ell el dia que és morís”, diu l’Ernest, un sòrdid oficinista. La mort també s’explica amb la ràbia generacional de joves com el transportista Miqui, a qui se’ls en fot morir perquè ja se senten vells decrèpits: “vells de trenta-dos anys com ell, buscant-se la vida als abocadors, arrugats per l’atur i els disgustos, fets una merda, jugant al dòmino o a internet mentre a fora casa els joves de cent prenien el sol de dia.”

La mort, en definitiva, és només una manera d’explicar-nos: però la més crua. Feia temps que no llegia un llibre tan dur i no obstant ple d’emocions: darrerament, només li he vist a Coetzee una descripció tan viva i preciosa del patiment animal com la d’aquest llibre. En una cultura com la nostra, sense cap estima a la memòria, caldria recordar aquells temps en què, no fa massa, alguns escriptors imparables feien befa amb l’escriptura i l’ambició intel·lectual d’en Toni Sala, menystenint la seva veritat. Doncs mentre aquest noi –sense fer soroll i amb la paciència i humilitat– va teixint una carrera narrativa impecable, de les novel·les del López Bofill o de l’Alzamora no se’n recorda ni putu déu. Valgui per futurs experiments, senyors editoris i jurats de premis literaris.

He descobert els llibres d’en Toni massa tard. No cometeu el mateix error. Llegiu Els Nois: és un llibre molt bonic, d’un dels nostres millors escriptors.

 

 

5

    • Gràcies per fer-me companyia! Em sentia molt sola batallant amb aquesta dèria d’escriure… i dir la veritat. La meva, és clar!

  1. Gràcies per la recomanació. Però no trobes que es publiquen massa llibres?, i que enmig hi ha els bons, que potser no llegeix ningú; i els best-sellers, que llegeix tothom? Jo llegeixo poc i, per tant, vull descobrir els llibres, i m’ha funcionat: tinc un univers literari propi, i alhora universal perquè no he descobert res, simplement he triat o el llibre m’ha triat.

    De Coetzee he llegit un llibre, “Waiting for the Barbarians”, sabent ben poques coses de l’escriptor. M’agrada comprovar que la duresa i la falta de concessions que vaig descobrir en aquest llibre és precisament el que dius que el caracteritza segons l’opinió general. Em commou pensar que Toni Sala també arriba a aquest grau de verbalització del dolor.

    Respecte a la mort, m’allargaria massa: l’he conegut com a desig i com a dura realitat que et transforma. El que voldria que fos la mort és amor, com a la pel·lícula de Haneken: allà no vaig patir, com sí que ho vaig fer llegint la inhumanitat que descriu Coetzee; i no m’agrada patir, i pel·lícules com “Amour” em demostren que la bellesa pot explicar el dolor més terrible: no cal la sordidesa per viure. Amb amor i humor n’hi ha prou per viure i morir.

    Els premis, per altra banda, haurien de ser un reconeixement (jo sempre ho he vist així; sempre els he necessitat per viure), i s’han convertit en un modus vivendi dels escriptors: trobo molt trist que un bon escriptor hagi d’anar pidolant premis!

    Gràcies per l’article.

  2. Pingback: Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate | Escafarlata

  3. Pingback: Nois a La Calders | Núvol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*